| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Poetigat
|
|
| |
El temps i l'espai
 dilluns 12/gener/2009 - 08:53  1193  9
M’agrada que m'aturin per demanar-me l’hora quan vaig pel carrer. Potser és perquè visc una mica obsessionat pel temps. Miro molt sovint el rellotge. M’agrada saber quant durarà exactament la pel·lícula que vaig a veure. Quan haig de quedar amb algú, el primer que pregunto és a quina hora quedarem, i quanta estona més o menys estarem junts, etc. M’agraden les dates, els aniversaris, les commemoracions... Per les festes de Nadal, només m’agrada celebrar l’any nou. I no és que no m'agradi perdre el temps. La meva preocupació constant pel temps no és pas gaire productiva, és més aviat lúdica, obsessiva o metafísica... Potser per això m’agrada que em preguntin l’hora. Gairebé sempre, quan això passa, jo acabo de mirar el rellotge, o potser l’he mirat fa uns cinc minuts, i no em cal tornar a mirar-lo per poder respondre de seguida: “dos quarts de vuit”, o “falten deu minuts per les onze”. Això fa que després de donar-me les gràcies, mentre jo m’allunyo, qui m’ha preguntat es quedi uns moments pensant com és que li he pogut dir l’hora amb tanta exactitud i rapidesa, sense mirar el rellotge. Aquesta reacció acostuma a trigar uns dos segons (ho tinc calculat), moment en què jo acostumo a girar el cap, també per espai d’uns dos segons (també ho tinc calculat). M’encanten aquelles breus cares de dubte que em miren, enfrontades a la meva seguretat temporal de dos segons.
En canvi, no m’agrada gens que m'aturin per demanar-me com s’hi va a tal lloc o a tal altre quan vaig pel carrer. I és que no tinc el més mínim sentit de l’orientació. Aquesta manca de sentit de l’orientació em genera una gran inseguretat a l’hora de fer algun desplaçament mínimament llunyà. De fet, mai viatjaria sol gaire lluny... Si em perdo sovint a la meva pròpia ciutat, on he viscut tota la vida! I, la veritat, és que em fa molta vergonya aquesta incapacitat meva. Quan m'aturen pel carrer per demanar-me com s’hi va a tal lloc o a tal altre, amb el temps i l'experiència, he après a desenvolupar dues opcions de resposta. Actuo segons em caigui la persona, bé o malament. Si la persona em cau malament, intento explicar-li com crec realment que pot anar al lloc on em demana. Si la persona em cau bé, en canvi, aprofito per practicar l’anglès. “Sorry, I’m from Texas, I don’t understand your language”. O bé, “Sorry, I’m from Tennessee and I don’t know this city at all”. Sempre anomeno estats del sud de can Obama, perquè crec que parlo l’anglès amb cert accent sureny. Deu ser culpa d’haver cantant massa a la dutxa "My Head's in Mississippi" dels Z.Z. Top en certa etapa de la meva vida. De vegades també penso que, amb una mica de sort, el meu interlocutor o interlocutora igual és un turista despistat de Texas o Tennessee, i igual, content i sorprès de trobar-se un compatriota, em convida llavors a conèixer plegats la Barcelona City. De fet, em va passar una vegada, però malauradament la parella de cowboys em va descobrir la impostura i em va donar el passaport de males maneres als dos minuts de conversa. Bé, no vaig poder practicar gaire l’anglès, però vaig aprendre que la gent de Texas són molts seus... Però jo tinc la consciència tranquil·la, doncs vaig evitar que arribessin a Oklahoma per culpa meva, quan volien anar a veure el Parc Güell.
Ja és ben estranya la vida... Recordo que de petit odiava els rellotges. Ho trobava una imposició intolerable i incomprensible dels adults, això de viure al dictat de l’hora. Sempre pensava que, quan fos gran, no portaria mai rellotge, sempre aniria al meu aire, i faria les coses quan jo vulgues, no pas quan ho digués un estúpid aparell que només servia per fer-me nosa al canell de la mà esquerra. També recordo que, de petit, somniava, amb la mateixa intensitat amb que odiava els rellotges, en viatjar per tot el món, jo sol, amb una motxilla a l’esquena, i vinga..., on em portes al vent! Volia visitar sobretot llocs ben llunyans i exòtics: Austràlia, l'Índia, la Xina, el Tibet, tot Àfrica... Viuria mil aventures apassionants a mil països diferents, talment com un Indiana Jones! I, aquí estic, encallat gairebé permanentment a Barcelona, i sense saber on sóc exactament la major part del temps. I, el que és pitjor, amb el meu preciós “Lotus” espatllat a cal rellotger.
es.youtube.com
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Poetigat |
respostes amb retard
Thursday, January 15th 2009, 12:06 PM
misselvis, porto un "Lotus", però ara mateix cap, sniff... Jo per més que doni voltes mai m'acabo coneixent els llocs, sóc un cas.
Vegana, de moment em conformo amb recuperar el rellotge.
msanc, quines cites?
cetic, bé, sí que sóc lleugerament neures, però diguem que potser exagero i literaturitzo lleugerament les coses, eh?
Persi, per aquests espais que anomenes sí que m'agrada viatjar, eh?
Jettfire, bona l'anècdota!
|
|
Jetfire |
recordo una vegada...
Tuesday, January 13th 2009, 12:45 AM
...que, caminant pel carrer, em van aturar per preguntar-me, l'hora.
Sense mirar el rellotge, li vaig dir: "les deu en punt".
El tío es va quedar flipant.
En veure-li la cara, li vaig dir, "no les sents?" i vaig assenyalar sense mirar a l'edifici que tenía a la dreta, l'alcaldía del barri de Sants, a la carretera de Sants.
Sonaven les campanes.
El paio es va quedar encara més flipat i amb aquesta cara em vaig allunyar d'ell, continuant el meu camí
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
