| |
Debut al Liceu de les meves filles-III
 dijous 8/gener/2009 - 05:10  525  10
FINALE
L’espectacle s’acaba passat un quart d’onze del vespre. La veritat és que el tard tenint en conte que demà les criatures que han actuat hauran d’anar a escola. La feinada que tindrem per traure-les del llit...
En aquestes la meva filla gram m’envia i missatge i em prega que vagi urgentment al camerino. Li dic a sa mare i ens mirem amb cara interrogativa. Ella –sa mare- li envia un missatge inquisitori però no tenim resposta, així que els aixequem de les butaques i anem a buscar les nostres filles.
A l’escenari s’hi pot pujar des de la platea i des de les llotges. Des de les llotges és més discret, però des de platea és més fàcil. Com que tan sa mare com jo tenim la sensació que les nostres filles estan en dificultats passem per platea, pel fossar dels músics i pugem a l’escenari. La gent ens mira però no ens diu res. Potser pensen que som els responsables d’alguna cosa i que tenim permís per pujar. És igual.
Quan som a dins preguntem per les nostres filles i ningú no ens en sap donar raó. Al final, una nena que es diu Àfrica, i que es molt amiga de la nostra petita, diu que les dues han baixat per unes escales que hi ha al fons perquè “volien veure el que hi havia a baix”, però que ella i altres nenes no s’han atrevit a anar-hi, ni ho han dit als professors.
Sa mare i jo baixem les escales volant. On collons es deuen haver fotut les nostres filles? Per què diantre no es poden estar mai quietes? Qui les mana fotre’s en un embolic darrera l’altre?
Quan arribem a baix una ràfega de sorra ens va a parar directament a la cara com si fos un gran ventellot. Al sotan, sembla que hi hauria de fer fresca, però la calitja és insuportable. I la força del sol enlluernant. A la llunyania veiem dunes i dunes i més dunes. Ni rastre de persona o animal.
De sobte sentim una veu de tenor que canta:
Se quel guerrier io fossi!
Se il mio sogno si avverasse!
Un esercito di prodi
da me guidato, e la vittoria,
e il plauso di Menfi tutta!
E a te, mia dolce Aida,
tornar di lauri cinto,
dirti: per te ho pugnato,
per te ho vinto!
Celeste Aida, forma divina,
mistico serto di luce e fior,
del mio pensiero tu sei regina,
tu di mia vita sei lo splendor.
Il tuo bel cielo
vorrei ridarti,
le dolci brezze del patrio suol,
un regal serto
sul crin posarti,
ergerti un trono
vicino al sol, ah!, ecc.
Anem cap a ell i intentem que es calmi una mica. Quan para de cridar li diem si ha vist un parell de nenes i ell diu que no sap res més que es mor d’amor per Aïda, però que la sortida del desert és caminant tot recte i que no té pèrdua....
La meva dona i jo no es que ho veiem molt clar, però que hem de fer? No podem deixar les nostres filles on siguin. Ens han demanat ajut i el nostre deure de pares es ser al seu costat. No es que cap dels dos –especialment, jo- tinguem fusta d’herois, però pels dos les nostres filles són el més important del món. L’únic que quedarà de nosaltres quan la parca se’ns emporti.
Curiosament, el desert no costa gaire de travessar. Nosaltres ens pensàvem que quedaríem atrapats a la sorra o que alguna serp o escurçó o bèstia d’aquestes que tenen el mèrit de viure en aquestes condicions....
El cas és que al cab de vint minuts de caminar ens hem trobat en una selva. Nosaltres pensàvem que era un oasi, però allò no era ple de palmeres amb els seus corresponents cocos i dàtils, sinó d’uns immensos avets que semblaven totalment fora de lloc. I al fons, en comptes de més desert, el que s’hi podien veure eren unes muntanyes blanquíssimes i agudes, com si estiguéssim als Alps.
D’allà va sortir un individu envoltat d’ocells i ell mateix ocellat cantant amb veu de baríton una ària molt encomanadissa:
Der Vogelfänger bin ich ja,
Stets lustig, heißa, hopsassa!
Ich Vogelfänger bin bekannt
Bei Alt und Jung im ganzen Land.
Weiß mit dem Locken umzugehn
Und mich auf's Pfeifen zu verstehn.
Drum kann ich froh und lustig sein,
Denn alle Vögel sind ja mein.
Der Vogelfänger bin ich ja,
Stets lustig, heißa, hopsassa!
Ich Vogelfänger bin bekannt
Bei Alt und Jung im ganzen Land.
Ein Netz für Mädchen möchte ich,
Ich fing sie dutzendweis für mich;
Dann sperrte ich sie bei mir ein,
Und alle Mädchen wären mein.
Wenn alle Mädchen wären mein,
So tauschte ich brav Zucker ein.
Die, welche mir am liebsten wär',
Der gäb' ich gleich den Zucker her.
Und küßte sie mich zärtlich dann,
Wär' sie mein Weib
und ich ihr Mann,
Sie schlief' an meiner Seite ein,
Ich wiegte wie ein Kind sie ein.
Però aquella mena de espanta ocells feia una pinta molt estranya, així que varem preferir no preguntar-li res i seguir el nostre camí.
Travessar la selva tampoc no fou difícil. En un tres i no res els avets havien quedat enrera i ens haviem trobat cara a cara amb un port. Hi havia una fletxa que indicava que havíem de pujar a un vaixell amb els nostres noms. Jo vaig dir que ja en tenia prou, que el més sensat era que cridéssim algú del personal del teatre, ens vingués a recollir i ens portés les nostres filles sanes i estàlvies. La meva dona, que sempre és la que acaba decidint, va dir que no havia estès res de res i que havíem de pujar al vaixell pitant.
Encara no entenc com una dona tant valenta és va casar amb un mascle tan covard com jo i encara menys com un mascle tant covard com jo es va casar amb una dona tan valenta...
Seid außer Sorg!
Schlaft ruhig, Kapitän!
(Daland geht in die Kajüte. Der
Steuermann allein auf dem Verdeck)
Mit Gewitter und Sturm
aus fernem Meer
mein Mädel, bin dir nah!
Über turmhohe Flut vom Süden her -
Mein Mädel, ich bin da!
Mein Mädel,
wenn nicht Südwind wär',
ich nimmer wohl käm' zu dir!
Ach, lieber Südwind,
blas' noch mehr!
Mein Mädel verlangt nach mir!
Hohojo! Hallohoho Jollohohoho!...
(Eine Woge schwillt an und rüttelt
heftig das Schiff)
Von des Südens Gestad',
aus weitem Land -
ich hab' an dich gedacht!
Durch Gewitter und Meer
vom Mohrenstrand
hab' dir was mitgebracht.
Mein Mädel,
preis' den Südwind hoch,
ich bring' dir ein gülden Band;
Ach, lieber Südwind, blase doch!
Mein Mädel hätt' gern den Tand.
Ho-ho! Je holla ho!... usw.
Mein Mädel, wenn nicht Südwin wär..
.
Això semblava que ho bramés directament la mar atempestada, però en realitat ho bramava el timoner que en un tres i no res es va adormir com una soca. Malgrat tot, però, el vaixell semblava que sabia quina era la seva ruta i, amb una intrepidesa que ens va deixar bocabadats, vencia unes onades d’una mala llet inimaginable.
Jo estava acurrucat contra el pit de la meva dona i els dos estavem empapadíssims d’aigua glaçada i escumosa. Jo estava tant acollonit que ni tant sols em marejava i això que el vaixell anava amunt i avall com una ploma o una fulla seca o un paper lliurats a la coreografina del vent.
Finalment, varem arribar a una ciutat: Sevilla. Vaig saber que era Sevilla perquè hi havia la Giralda. Sí, ja sé que l’Arbós també té la Giralda, però l’Arbós no té mar. Sí, ja sé que Sevilla no té mar, però té el Guadalquivir, que és com si en tingués. El nostre vaixell, va poder penetrar al riu i el capità ens va donar un paper que era una invitació per anar a una festa on ens havíem de presentar a les nou del vespre. Abans, però, ens digué que passéssim pel barber i ens compressin roba neta perquè sinó no ens deixarien entrar.
El barber era una persona simpatiquíssima. No parava de cantar mentre m’arreglava el cap –o intentava arreglar-me’l- i a la paret tenia una estampa de Jesucrist en la que aquest portava la samarreta del Betis.
Cantava una cosa si fa no fa així:
La ran la lera, la ran la la.
La ran la lera, la ran la la.
Largo al factotum
della città,
largo!
La ran la, la ran la,
la ran la, la!
Presto a bottega
che l'alba è già, presto!
La ran la, la ran la,
la ran la, la.
Ah, che bel vivere,
che bel piacere,
per un barbiere di qualità,
di qualità!
Ah, bravo, Figaro,
bravo, bravissimo; bravo!
La ran la, la ran la,
la ran la, la.
fortunatissimo per verità!
La ran la, la ran la,
la ran la, la.
Pronto a far tutto,
la notte, il giorno
sempre d'intorno in giro sta.
Miglior cuccagna per un barbiere,
vita più nobile, no, non si dà.
La, la ran la,
la ran la, la ran la.
Rasori e pettini,
lancette e forbici,
al mio comando tutto qui sta.
V'è la risorsa poi del mestiere
colla donnetta, col cavaliere.
Ah, che bel vivere,
che bel piacere
che bel piacere
per un barbiere di qualità,
Di qualità
Tutti mi chiedono,
tutti mi vogliono,
donne, ragazzi,
vecchi, fanciulle.
Qua la parrucca...
Presto la barba...
Qua la sanguigna,
presto il biglietto!
Figaro, Figaro, Figaro, Figaro!
Ahimè!, ahimè! Che furia!
Ahimè!
Che folla!
Uno alla volta, per carità!
Figaro! Son qua
Ehi Figaro! Son qua.
Figaro qua, Figaro là,
Figaro qua, Figaro là,
Figaro su, Figaro giù,
Figaro su, Figaro giù!
Pronto prontissimo
son come il fulmine,
sono il factotum della città,
della città!
Ah, bravo Figaro,
bravo, bravissimo!
A te fortuna, a te fortuna,
a te fortuna
non mancherà.
La, la ran la, la ran la, la ran.
A te fortuna, a te fortuna,
a te fortuna
non mancherà!
Sono il factotum de la città!
Ah, ah! Che bella vita!
Faticar poco,
divertirsi assai,
e in tasca sempre
aver qualche doblone.
Gran frutto della mia riputazione.
Ecco qua: senza Figaro
non si accasa in Siviglia
una ragazza;
a me la vedovella ricorre
pel marito:
io colla scusa
del pettine di giorno,
della chitarra
col favor della notte, a tutti
onestamente,
non fo per dir,
m'adatto a far piacere.
Oh, che vita, che vita!
Oh, che mestiere!
Orsù, presto a bottega.
Un cop arreglats, havíem d’anar a la festa. Quan varem arribar va resultar que allò havia deixat de ser Sevilla i havia passat a ser París. Quan volíem entrar, però, ens van dir que per poder entrar allà s’havia de cantar una cançó, em van pintar la cara de blanc i em van posar un barret de cucurutxo i un nas vermell. Dels meus ulls feien caure un parell de llàgrimes negres i em van dir que havia de posar cara trista.
El text que vaig haver de cantar era una de les àries favorites del meu pare. No es cansava de sentir-la cantada per Tita Rufo, Ricardo Stracciari, Tito Gobbi i jo recordo haver-la sentit al Liceu cantada per Pedro Lavirgel. Ell –el meu pare- l’havia cantat mil vegades:
Si può? Si può?
Signore! Signori!
Scusatemi se da sol mi presento.
Io sono il Prologo.
Poiché in scena ancor
le antiche maschere mette l'autore,
in parte ei vuol riprendere
le vecchie usanza,
e a voi di nuovo inviami.
Ma non per dirvi,
come pria:
"Le lacrime che noi versiam son false!
Degli spasimi e dei nostri martir
non allarmatevi!"
No, no.
L'autore ha cercato invece
pingervi uno squarcio di vita.
Egli ha per massima sol che l'artista
é un uom,
e che per gli uomini
scrivere ei deve.
Ed al vero ispiravasi.
Un nido di memoria
in fondo a l'anima
cantava un giorno,
ed ei con vere lacrime scrisse,
e i singhiozzi il tempo
gli battevano!
Dunque, vedrete amar
si come s'amano
gli esseri umani,
vedrete de l'odio i tristi frutti.
Del dolor gli spasimi,
urli di rabbia, udrete,
e risa ciniche!
E voi, piuttosto che le nostre
povere gabbane d'istrioni,
le nostr'anime considerate,
poiché siam uomini di carne e d'ossa,
e che di quest'orfano
mondo al pari di voi spiriamo l'aere!
Il concetto vi dissi,
or ascoltate com'egli é svolto.
Andiam, incominciate
Finalment, varem poden entrar a la sala on eren les nostres filles. Tot era molt luxós, ple de miralls, ple de homes i dones amb vestits elegantíssims.
Però la cosa que més em va sobtar fou que les nostres filles no eren les dues nenes que nosaltres havíem deixat a la porta del carrer sant Pau, sinó dues mosses que devien rondar els vint-i-cinc, trenta anys, dues dones amb tots els ets i uts.
Els dos nois que ballaven amb les nostres filles eren alts i ben plantats. Semblaven virils i bones persones. Mentiria si no digués que em vaig posar gelós. Aquells marrecs ballaven amb les meves criatures i no m’havien demanat permís. Però tot era molt alegre i el meu cor és va unir a les goles de tots els que cantaven...
Xicots:
Libiam nè lieti calici
Che la bellezza infiora,
E la fuggevol ora
S'inebri a voluttà.
Libiam nè dolci fremiti
Che suscita l'amore,
Poichè quell'occhio al core
Onnipotente va.
Libiamo, amor fra i calici
Più caldi baci avrà.
Tots
Libiamo, amor fra i calici
Più caldi baci avrà.
Les nostres filles:
Tra voi saprò dividere
Il tempo mio giocondo;
Tutto è follia nel mondo
Ciò che non è piacer.
Godiam, fugace e rapido
È il gaudio dell'amore;
È un fior che nasce e muore,
Nè più si può goder.
Godiam c'invita un fervido
Accento lusinghier.
Tots
Godiam la tazza e il cantico
La notte abbella e il riso;
In questo paradiso
Ne scopra il nuovo dì.
Les nostres filles:
La vita è nel tripudio.
Xicots:
Quando non s'ami ancora.
Les nostres filles:
Nol dite a chi l'ignora.
Xicots:
È il mio destin così
Tots
Godiam la tazza e il cantico
La notte abbella e il riso;
In questo paradiso
Ne scopra il nuovo dì
Estava somniant o què?. No entenia res!
Vaig mirar la meva dona i jo la continuava veient bonica però tenia els cabells blancs, duia ulleres i tenia arrugues a la cara. El seu somrís, però, era més radiant que mai i em prenia la ma amb una suavitat divina.
No vaig gosar mirar-me al mirall a veure quina pinta feia jo, per no caure de cul...
En aquestes va venir un mossèn i em va felicitar molt efusivament pel casament de les meves filles.
|
Contactes
Registra´t
