| |
Introducció de la meva novel·la...
 diumenge 4/gener/2009 - 05:56  1301  2
Resulta que m'agrada escriure una mica, i l'any passat vaig enllestir una novel·la de misteri "Lovecraftnià". Aquí us deixo la introducció. Espero que us agradi (!).
(Dedicada a la MSANC, que ja sabeu que és especial...).
;-)
«EL MALASTRUC DELS MINAIRONS» per SINN3RBOY.
1.
«Arribar a les terres altes pertanyents al Pallars Sobirà sempre ha estat força perillós i difícil. I és que són les Muntanyes de Foc les qui realment governen aquest antic Casal català.
A l’anar fent via cap aquestes muntanyes, llurs faldes es descobreixen inusualment pedregoses, i el terreny esdevé sorprenenment escarpat i antipàtic. Els ronyons de les muntanyes, d’on neixen tots els seus rius, brollen estranyament caudalosos, i els rius tan nerviosos que es neguen a deixar-se creuar. Les seves riberes esdevenen del tot inviables, i s’entortolliguen travessant gorgues ben poc engrescadores.
I aquells boscos còmplices de tot el que s’esdevé a les muntanyes. Boscatge espès, poca claror, i accés massa sovint impossible. Els arbres semblen ben bé que competeixin entre ells, i la Floresta sembla fer com si es barallés amb ella mateixa: aquell qui els pretén creuar es troba amb un tan entremaliat sotabosc, que aviat ho deixa córrer desconcertadament al·ludit.
L’estiu és calorós i feixuc, i pot arribar a ésser d’una crueltat sorprenent: torna a assedegar tot just saciada la set; promou l’aparició de pústules i encetaments; i el Sol socarrima la pell a l’innocent que la llueix nua. La primavera i la tardor amb prou feines aguanten vint dies, perquè és l’omnipotent hivern el que realment marca el relleu d’aquestes ensopides terres. Esdevé la força implacable que marca llei, judici i sentència sobre cada roca, animal o planta, o sobre el que pugui exercir. El fred castiga els seus habitants amb la gana i la misèria; saboteja tota feina feta fora de les cases, i fueteja durament amb refredats, penellons i altres mals lletjos mortals. Quan neva s’inunda tota drecera de roca, bloqueja camins per sobre l’alçada d’un home, i escanya l’esperança dels pobles deixant-los totalment aïllats. I més enllà del sol de migdia, tota activitat pretesa queda condemnada a l’ostracisme més absolut. Fins i tot es gela el moment per on l’aigua normalment hi brolla.
Només un grapat d’inconscients, comptables amb els dits d’una mà o dues durant tots aquests últims mil·lennis, s’han atrevit a pujar fins al capdamunt d’alguns dels seus elevats cims. I d’aquests només uns quants, comptables amb un parell de dits o tres -quatre a molt estirar- han sobreviscut per explicar-ho tot plegat: sembla que un mareig rar, alié als aires purs propis d’aquelles alçades, pertorba greument l’ànima de l’audaç. I aquest mareig sempre s’ha comentat com a fruit del tel·lurisme negre que en frueix d’aquestes muntanyes. Tal fet s’esdevé d’un modus tan ofegador, que sembla talment com si es caigués en una mena d’hipnosis, juntament amb la forta temença d’alguna amenaça propera. I això és quelcom que els pocs supervivents sempre han coincidit a explicar.
Les poques terres planes que les muntanyes hi han permès més avall han estat sempre de poc sembrat i collita : la mancança de pastura, el terreny accidentat, el rocall quasi constant impedint qualssevol conreus. Creuades per dreceres pelades pel bestiar -que els seus minsos habitants sempre han volgut fer passar per camins- amb prou feines li arriba al pagès per a collir alguna alegria: alguns sacs de cereals, uns pocs llegums, alguna hortalissa, desesper en abundància...i a sobre en dóna les gràcies. Les úniques terres que donen fruits amb alguna solvència regular són els petits cementiris dels pobles: els pocs viatjants de torn han de passar per força per entre aquests amenaçadors territoris, i per tant sempre hi ha algú que hi acaba trobant la mort...de mà del fred implacable o d’alguna bèstia impossible.
El viatger de pas sempre els creua de dia, i sempre a pas accelerat. Passejar per les dreceres envoltades de tant de bosc no ho fa mai ningú, perquè no resulta agradable. Hom se li fa com si l’estiguessin observant, i el nerviosisme acaba esclatant de tant buscar a ningú a banda i banda del camí. La nit és massa fosca, massa profunda, i els sorolls naturals que s’hi haurien de sentir, en aquestes terres no s’hi han sentit mai. Són d’aquelles coses que a cap viatjer mai inspiren.
Sempre n’hi han hagut que calculaven malament el temps, obligant-se a recórrer els últims trams de la jornada enmig dels ofegadors capvespres. Així més d’un n’ha pogut sentir aquelles veus i crits llunyans que s’acostumen a associar amb al·lucinacions i cabòries pròpies. El cert és que, des de temps ja bastant pretèrits, hi han hagut caminets camuflats per la flora amagant racons sectaris i al·lucinants. S’hi realitzaven pràctiques de comunió amb la natura, com ritus de Solstici, celebrats pels descendents d’antigues sacerdotesses amb druides romans del nord enllà. Pràctiques d’agraïment a una natura generosa...o més aviat exhortant-la a ser una mica menys sotmetent. Sigui com sigui, els actuals fills envellits d’aquelles antigues nissagues -els quals sempre han evitat de viure-hi massa a prop- ja fa molt de temps que van deixar de practicar-les. O almenys això diuen ells.
Un clima negre, imprevisible i miserable com n’hi ha pocs. Temperatures del tot hostils, durant quasi tots els dies de l’any. Jornades de camí sofertes i desagraïdes, amb desnivells exagerats. La Natura, pletòrica, totalment en contra per variar. L’amenaça colpidora i constant de les ominoses muntanyes dels Pirineus, amb tot el caudal d’històries abominables que d’elles sempre se n’han sentit dir. I la sensació constant de sentir-se observat o vigilat pels boscos que les embolcallen. Tot plegat no ha convidat mai ni a la bona fama ni al renom. Però, què es podria esperar d’unes terres, filles de les Muntanyes de Foc ?».
|
Contactes
Registra´t
