| |
El nan II
 diumenge 21/desembre/2008 - 12:06  1081  0
Veure com queia no va ser tan difÃcil com acceptar que no podia fer-hi res. Que la caiguda era tan necessà ria com únicament decisió seva. Les dents no foren qui mossegaran, sinó qui van certificar lÂ’Ãntim desig de trobar la darrera de les sortides. I no dir-me res, l’últim acte dÂ’amistat.
Les sospites, sempre hi són. Però veureÂ’s condicionat per elles, les reforça i pot arribar a convertir-les en allò que ni tan sols eren. Aquella fineta lÃnea que separa el començar a parlar del callar, el pregunto de lÂ’accepto, el podria de l’és. I, mentre combatien pros i contres, ell em necessitava a mi i no als meus dubtes.
Vaig capficar-me a redibuixar un passat quan havÃem de fer lÂ’esbós del nou futur. La prudència, sa germana la cautela i la por fent de mare: la conxorxa de la familia del silenci. Això no em serveix ara. És lÂ’excusa del covard, tan familiar i coneguda, que ha esdevingut norma quan fora, fa poc temps, lÂ’excepció.
I ara, el veig. Immòbil. A terra. I tampoc m’atreveixo ara a vèncer la por, i apropar-me... tinc por a que encara segueixi viu... i em recrimi amb la mirada la meva pròpia immobilitat. Que els seus darrers companys de viatge siguin la rancor i el menyspreu.
Ho mereix... no serà un acte heroic ni un homenatge als caiguts en nom de ves a saber què que el fes caure.
MÂ’apropo... sento una veu tremolosa, que sembla cantar "fos jo qui fos, per tu jo era... i ara canto, mort propera..." És la cançó de les nits de lluna plena. La que cantava quan lÂ’Ã nima necessitava atencions i cures diverses. És per mi... Està cantant per mi. "I serem el sol en lÂ’herba, lÂ’aire que observa..." Entre les mans i una carÃcia, el recullo i intento oferir-li refugi. "Nan...". MÂ’està sonrient... plora, però mÂ’està sonrient. "MÂ’era impossible... necessita massa atenció i jo sóc incapaç de donar-li. Però sé que tu serà s capaç de fer-ho, que trobarà s la manera...".
Em feia entrega del seu cor.
|
Contactes
Registra´t
