| |
Debut al Liceu de les meves filles-II
 divendres 19/desembre/2008 - 06:02  490  2
3
El meu pare em portà diverses vegades al Liceu. Recordo haver vist “Aida”, “La Traviata”, “Els pallasos”, “El barber de Sevilla”, “L’elixir d’amor” etc....Però cap no em va entussiasmar. Quan vas a un lloc amb prejudicis, ja et poden posar al davant al paradís, que ningú no et farà baixar del ruc! Ara, es clar, aquesta actitud em sap greu per dos motius: perquè vaig privar al meu pare de fruir del fruiment del seu fill i perquè em vaig negar a gaudir de quelcom bellíssim, cosa que és de les més estúpides que es pot fer en aquesta vida. Però ja se sap: “Gent jove, pa tou...”
Més endavant el meu pare em donava diners per a que anés al Liceu. Pensava que si hi anava sol en gaudiria més perquè no hauria de demostrar-li a ell que allò era un pal. I jo, ximplet de mi, el que feia era, en comptes de comprar una entrada de platea o anfiteatre, la comprava del galliner, em quedava la resta dels diners i me’ls gastava en qualsevol bestiesa.
D.’ Altres records que tinc del Liceu van aparellats a la política. Quan es va cremar el Liceu, l’any 1994, jo era el president de l’agrupació de CDC de Ciutat Vella.
Recordo perfectament que estava treballant al meu despatx de la Ronda de Sant Antoni quan em va trucar el secretari i em va dir que s’estava cremant el Liceu. Li vaig preguntar si ja hi eren els bombers i em va dir que encara no. Li vaig dir que els truqués –sempre es dóna per suposat que un altre trucarà i això és perillós- i després me n’hi vaig anar.
Hi havia molta gent mirant. El fum feia un acte de presència gris i viril. Jo em preguntava com podia estar passant allò. En Josep Maria Caminal, una persona de tracte agradable i que pertanyia al nucli dur del sector roquista del partit, n’era el director. Nosaltres i els socialistes feia mesos que ens barallàvem per tal de decidir què i com s’Havia de restaurar el teatre. Ara l’acord hauria de ser incondicional, si més no de tots els partits que formaven part d’algun govern (el central, l’autonòmic o el municipal).
No recordo si en aquells moments jo era conseller municipal de CiU al Consell de Districte. Sí que recordo que nosaltres varem votar en contra de l’expropiació de les finques colindants del carrer Unió i del carrer Sant Pau, que aprofitaven l’avinentesa de l’incendi per fer més gran el teatre.
Malgrat ser un partit majoritàriament liberal, tampoc veiem raonable que les institucions es gastessin una calerada per a que les classes benestants de la ciutat poguessin anar a l’òpera. I encara menys si teniem en compte que abans de l’incendi ja no se’n sortien: el Ministeri de Cultura, del que llavors era rector Jordi Solé i Tura –ex flequer i ex rector meu de la factutat de dret- hi havia hagut d’abocar 6.000 mil.lions de pessetes per tal d’ofegar el déficit. Ens semblava que a nosaltres ens pertocava estar al costat de la gent del barri i per a la nostra gent el Liceu de cap manera es podia considerar una prioritat. Ens va semblar que en les condicion s que vivien alguns dels nostres veïns invertir diners públics en quelcom tant sumptuari com el Liceu era gairebé un insult.
Recordo que en aquell ple del regidor titular de Ciutat Vella, el socialista Xavier Casas –que ha estat un excel.lent regidor- ens va dir que no podíem votar en contra per responsabilitat i per coherència amb el nostre propi partit. Va dir que, més enllà del voler quedar bé amb la gent del Raval, hi hauria represàlies contra nosaltres des CiUt.
Represàlies no n’hi va haver. De fet no n’hi podia haver perquè els dirigents que llavors portàvem l’agrupació érem un grup de joves nacionalistes que no ens guanyàvem la vida amb la política. Militàvem a CDC perquè ens estimavem el país però el partit tenia més coses per agrair-nos a nosaltres que no pas al revés. I, finalment, si venien maldades, plegant i tornant a casa ho teníem tot solucionat.
Fins i tot tindríem les dones contentes ja que començaven a estar del partit fins els nassos...
Ja dic, represàlies no n’hi va haver. Potser perquè no n’hi podia haver. El que sí que hi va haver fou una gran bronca de l’Artur Mas, llavors portaveu del grup municipal, dient que no podíem anar per lliure, que el nostre era un partit de govern i no un regne de taifes, que no teníem visió de país etc...
Suposo que la bronca estava més que justificada perquè, de fet, varem deixar tant al govern de la Generalitat com al grup municipal amb el cul a l’aire. Els nostres adversaris polítics no només ens podien retreure incoherència interna sinó fins i tot estar contra la reconstrucció del Liceu.
Finalment, l’Artur Mas va prendre paciència i mai més ens va retreure el que havíem gosat fer: ser més d’esquerres que els d’Iniciativa i, deixant-nos de partidismes i de classismes, defensar els interesos de la nostra gent....Ja dic, érem joves i pensàvem que els partits polítics servien per això. I també pensàvem que això era precisament l’essència del patriotisme,...
|
Contactes
Registra´t
