| |
POESIA ANIMALISTA A LA ROSA DE FOC-VI
 dimarts 16/desembre/2008 - 09:08  499  4
7
TORNADA A CASA: UNA BATALLA CAMPAL.
Tot i que la Vegana em va dir que em podia quedar a sopar amb els seus amics i que el preu del sopar seria el que jo considerés oportú, veig que un cop s’ha acabat el recital la gent va sortint i ningú no menja ni beu res. Jo sentia una certa curiositat pel tema del tiberi vegà–que la Vegana insisteix que és exquisit, a banda de més saludable que el dels càrnaques-, però em quedo amb un pam de nas i sense satisfer-la. Si em deixen tornar a entrar al local, un altre dia serà....
Quan surto al carrer, tiro avall cap a la Plaça de la Virreina. M’embaeix una pau universal harmoniosa i magnífica. Jo que em passo el temps guerrejant contra mi i contra els homes, veig al cel colomes blanquísimes de pau millors que les del Picasso. Justament, quan miro al cel per contemplar-les cau un objecte identificadíssim al damunt de la meva calba. No hi fa res. Tots ho fem d’una manera o altra i, al cab i a la fi, el que s’arregla amb aigua i un mocador, no és cap problema. Només que acabo pensant que potser les colomes de Picasso m’agraden més...
Continuo tirant avall, cap a la plaça de la Virreina, i d’una claveguera surt una rata immensa. Sembla un porc senglar que s’hagi escapat de Collserola, però no: els porcs senglars tenen el musell cònic i les rates el tenen agafat en punxa.
La rata ve corrents cap a mi. Jo, primer, no m’inquieto gaire. Penso en tot el que he après les darreres hores i penso que la rata és un mamífer com jo i que a la força ens hem d’entendre. Però miro els ulls i els ullals de la rata i la bona fe que predicaven els animalistes no la veig enlloc i sí que penso en allò que em deia ma mare, es a dir, que s’havia d’anar amb les rates perquè viuen a les clavegueres i encomanen tota mena de malalties. Penso que no sé si tinc renovada o no la vacuna de la ràbia i en el dubte corro tant depresa com puc.
No entenc perquè la rata em persegueix. Que no se n’adona que jo –que faig més de cent quilos – soc massa tiberi per a ella. Que no se n’adona que si rellisco i la trepitjo sense voler – ara mateix no em perdonaria mai de la vida matar un animal volent- la puc esclafar i pel cap baix en sortiria mal ferida? No se n’adona que ella és omnívora com jo i que pot menjar tota mena de vegetals en contes dels seus compatriotes mamífers?
En aquestes, no se de on, surt un gat. Es un gat atigrat amb els ulls verds i un tamany considerable. Quan veu que al carrer hi ha moviment desseguida es posa a perseguir la rata. Ell sí que està plenament justificat: es carnívor i no pot menjar verduretes per sopar. Com que la rata se sent perseguida, apreta l’accelerador i jo faig el mateix. Les colomes de la pau s’ho miren tot des de dalt, mouen el cap i parrupegen. De tant en tant van deixar anar més regalets: no és culpa seva, què els hi deuen haver donat per menjar els humans que els hi ha espatllat la panxa?
No entenc perquè el gat és incapaç d’aconseguir la rata. No havíem quedat que el gat és el caçador perfecte? Doncs mira, aquest borinot, en comptes de caçar, sembla que estigui fotent futting, no et fot? El cor em va a mil per hora, tinc taquicàrdia, sé que no podré aguantar gaire més. Aquests que van al darrera meu –gat i rata- corren amb les quatre potes i jo només amb dues. Si en comptes de ser un descencent de l’homo erectus fos un descendent del mico precedecessor un altre gall cantaria.
Quan miro enrere per veure com van els meus perseguidors, resulta que el gat ja té qui el persegueix. Es un gos de raça indeterminada, de color caoba i que borda com un nazi. Penso que això no em beneficia, ja que si el gos caça el gat , es segur que la rata no serà caçada i, per tant, jo hauré de continuar fugint...O esdevenir caçat..
Minuts més tard, un rèptil, una mena de caiman es posa a perseguir al gos. A veure, això ja no toca? Aquí de caimans no hi ha!!! Però ara recordo que hi ha algunes llars que tenen el caprici de comprar rèptils perillosos i/o exòtics, després no saben que fer-ne i els tiren a la claveguera, on aquestes bèsties han construït el seu ecosistema urbà,,,,
Mentre corro penso que a veure quina és la pròxima bèstia que surt....a veure si al final ens acabarà perseguint un elefant o una balena....
Just llavors, torno a passar per davant de la Rosa de Foc. En aquell precís moment en surt el Xavier Bayle. Li demano que intercedeixi per mi, però ell em diu que s’ha de respectar els inputs de la natura i que jo dec haver menjat carn moltes vegades perquè estic molt gras. Com que la rata és a punt d’atrapar-me no li puc dir que, sobre tot, soc devorador de pastissos. No hagués servit de res perquè ous i llet tampoc no es poden menjar ( penso: Déu ens ha fet omnívors i aquests volen que tinguem una alimentació més restringida que els mahometans....).
Al final, surt la noia que ha llegit el poema d’Elliot i fa un xiulet agudíssim. Tots els animals es paren, menys jo, el més covard de tots, que continuo corrents fins a l’estació de metro de Fontana. No em paro ni per a donar-li les gràcies. Ni per a saber com ha satisfet cada un dels animals les seves necessitats alimentàries...
Al metro, penso en la “Rebelió a la granja” d’Orwell i en “Els ocells” de Hitcok i penso la feinada que tindríem si les bèsties ens declaressin la guerra. Imagineu una aliança entre insectes i rossegadors i l’imperi humà saltatia pels aires. Probablement la majoria d’ecologistes coherents del món ho agraïrien.......
|
Contactes
Registra´t
