|
POESIA ANIMALISTA A LA ROSA DE FOC-V
dimarts 16/desembre/2008 - 07:55 515 1
Deixo de banda els poemes de Xavier Bayle, dels qui ja he parlat, en general, el nivell dels textos em va semblar baix a nivell estètic i contradictori a nivell ideològic.
No hi ha res a dir pel que fa a les composicions pròpies de cada poeta: escriure costa i els de l’ofici hem de ser solidari. Dient que cadascú fem el que podem i que sobre gustos no hi ha res escrit – quina mentida més mentidera!- està tot dit.
Ara bé: la tria de poemes no propis, amb algunes excepcions – “Com se li ha de parlar a un gat” de Elliot, per exemple – era de jutjat de guàrdia. Fer sortir Campoamor ( que si no versificava “el alano que tocava el piano”, poc li faltava) i oblidar-se de Bauldelaire, Renard, Kipling, Hightsmith, Carner, Pere Quart, Elià, Plini el Vell o Aristòtil és inadmissible. Suposo que fruit de la ignorància més que no pas del mal gust....
A nivell ideològic la contradicció entre els que declamen està entre els mascotistes, es a dir, els que canten les gràcies del seu gat, el seu periquito o la fidelitat del seu gos i els que realment reclamen l’alliberament animal. Em sorprèn força que els uns reclamin al costat dels altres perquè els missatges que donen són absolutament contradictoris. Com és pot escoltar a una persona que gaudeix del cant del canari a la seva gàbia al costat d’aquell que no vol que hi hagi gàbies? Com es pot escoltar a una persona que lloa la fidelitat del gos a l’home com la més gran de les seves virtuts al costat d’aquell que diu que el gos ha de ser lliure i només ha de ser fidel a un mateix?
A l’hora de llegir els poemes també hi ha hagut de tot. Excel•lents rapsodes, rapsodes amb gràcia ( la noia que ha llegit el text dels gats d’Elliot) i senyors grans que no s’hi guipen i que en comptes de “Borbones” han dit “bombones”, transformant surrealistament el text i fent-lo molt més bo...També hi ha la nena que no ha declamat mai en públic i que, malgrat que ha escrit uns poemes bons –dir excel•lents seria exagerar- li tremolen els papers i la veu quan llegeix.
Pràcticament no es llegeix res en català. Només un poema anònim sobre la fidelitat d’un gos i un text de la Maria Mercè Marçal. Tota la resta és en castellà. Quan en Xavier Bayle, al inici, ens ha dit que el recital era en català i en castellà jo no he entès que en castellà seria el 97% i en català el 3%, però ha anat així. Aquesta és la visió de la multiculturalitat que té bona part de la progressia barcelonina. Es veu el català fa provincià i reaccionari..
Jo, per multicultural, hagués entès que s’haguessin llegit textos en català –de Carner, sobre tot-, en anglès – Elliot, Kipling-, en francès –Bauldelaire, inexcusablement- i també en castellà –Gloria Fuertes, per exemple-, però aquí multicultural vol dir que el castellà ho ofegui tot.
Ah ! Naturalment, que tots i cadascú dels que han sortit a llegir tenen el dret de fer-ho en la llengua que els hi doni la gana. Només faltaria. Però ells han de respectar la meva crítica que, en aquest cas, més que als rapsodes i poetes –que escriuen i llegeixen en la seva llengua- va dirigida als organitzadors.
Es clar que l’organitzador principal va llegir un poema contra les pàtries i, quan passa això, sempre ens toca el rebre als mateixos, als catalanistes. Tant hi fa que no tinguem ni estat, ni exercit, ni un govern amb tots els ets i uts, ni ambaixades, ni consolats: els únics patriotes – nacionalistes que hi ha al món som els catalanistes. Els que utilitzen el castellà, són partidaris de Espanya, amb el seu rei, el seu exèrcit i els seus ambaixadors i cònsols està clar que són universalistes a més no poder....
Hi ha hagut, finalment, dues actuacions musicals. Una –magnífica- d’una senyora argentina amb una veu extraordinària i un altre d’un conjunt que em sembla que es diu “Gritos en la soledad” o una cosa així, que també m’han agradat molt. El lletrista del grup –que ha llegit diversos poemes seus- m’ha recordat l’estil riquíssim de García Lorca. Llàstima que actués amb un barret amb una flor al cap que semblava dir-nos: “bé, a mi, no cal que em prengueu gaire seriosament...” Per què?
|