|
Em Dedico A l'Art de Viure
dissabte 13/desembre/2008 - 01:57 418 1
Vull Parlar d'Art, perquè d'aquest m'alimento.
Em dedico a donar vida a materials que per la majoria de gent no tenen cap valor, quan la vida útil d'aquell objecte o producte caduca, es tira, es crema, es rebutja.
A ningú l'importa què se'n fa d'allò.
Em dedico a la vida, a donar segones oportunitats als objectes que han servit per
dedicar-se per allò que han sigut creats. Utilitzo aquells materials i objectes rebutjats per crear en ells noves utilitats.
De les lones publicitàries que pengen per Barcelona, Madrid, Sevilla... en fem bolsos.
Dels bidons d'oli industrials butaques.
Del mobiliari rebutjat, taules i cadires, nous dissenys manipulan les parts aprofitables.
De una deixalleria on cotxes, camions no es reconeixen, n'aprofitem portes per crear el disseny interior d'una botiga.
Dels containers de plàstic, els quals servien per tirar-hi vidre, n'hem fet un mostrador per una botiga.
La vida d'un producte no s'acaba quan s'esgota l'ús per el que ha estat creat.
Els objectes tenen més vida de la que en principi han sigut creats.
Tinc la obligació de donar segones oportunitats als objectes obsolets.
Tinc la inquietud de fer-me els mobles de casa meva.
No existeix el "no puc", tot és possible si a part de ganes hi ha imaginació.
Em dedico a viure, dono segones oportunitats als objectes, m'identifico amb les plantes, amb l'aire, amb la terra, en sóc part d'ella. I de la mateixa manera que la naturalesa neix, creix i mor i allà on mor creix altre cop una flor. Jo faig el mateix amb les nostres deixalles.
I si ens en donem compte del ritme en el que vivim?
I si ens en donem compte del que no som?
I si ens en donem compte de....
Visc a un ritme que em dicta el planeta,
vaig a contracorrent, potser....
sé que puc fer el que em proposi,
sé que un tros de mi mai deixarà de somriure,
sé que hi ha una sol·lució a cada problema.
Deixo d'escriure,
em mires.
Sé el què penses:
- la vida és molt difícil.
Una dona és un rellotge de sorra....
|