| |
El monòleg del metro
 divendres 12/desembre/2008 - 06:41  426  4
El metro... oooh quins grans records. El primer que necessites per pujar al metro és una targeta, altrament dit pels revisors, bitllet. Quan vas al metro el problema de molts és buscar “buitrement” un seient per seure i busquen desesperadament ser els primers en entrar per la porta de la llumeta. Hi ha corredisses, hòsties, bofetades i la pobra abuelita del bastó o de la crossa està en desavantatge. No obstant això, el metro en marxa és un suïcidi per a aquestes persones que van amb bastó. Un dia vaig veure un home que va estar a punt de fotre’s de cap en una curva agafant-se per les barres i amb el bastó, vaig pensar o seu o no tornarà a veure la llum del dia. Em vaig aixecar i va seure ell. Certament, alhora de buscar un seient hi ha molt d’egoisme i no dic que jo en sigui un exemple a l’hora de cedir el seient, però de bones persones amb sentiments encara en queden, fins i tot al metro, o l’inframón, perqué estem sota terra, no ho oblidem.
Els revisors són aquells cabronets que van en manada buscant criminals metropolitans com si s’acabés el món que quan t’agafen ¾pensen “Ja t’he agafat, delinqüent, ara pagaràs la multa! Muahahahaha”¾ ja t’ho diuen amb un to desafiant i prepotent i si ets jove amb més motiu. Et diuen: “Jove, el bitllet siusplau”. Jo li diria: “No, que me’l robes, lladre”. Li dones el bitllet i els hi sap greu, no només que en tinguis, sinó que a sobre sigui vàlid. Oh, vès quina pena que em fan...
Després hi han els que sí que es mereixen que els multin. Els que abans saltaven la taquilla aquella rotatòria que hi passa tot déu per allà: o saltes o passes per sota. Però ara guaita si són intel.ligents els enginyers del metro, per anomenar-los d’alguna manera, (agenollem-nos davant la seva gran intel.ligència evolutiva) que han posat unes taquilles que s’obren amb dos portetes cap als laterals, que dius “Hi puc passar igualment saltant per dalt”, però el que passa que si ho fas canta massa. Per això el que molts fan és esperar a que vingui algun pringat amb targeta per passar darrere seu quan la porteta s’obri. Jo el que faria seria el següent. O bé li diria, un cop havent passat: “Un moment siusplau (privant amb la mà que passés)”. I quan es tanquin les portetes li diria: “Molt bé, endavant, ja pots passar.” O també després li faria pagar el 10% del que m’ha costat la targeta perquè cony, vulguis que no, és un viatge que gastes i ja que amb un viatge han passat dos persones dic cony que me’l pagui. Si costa 7’20 una targeta de 10 viatges m’hauria de pagar 0’72 cèntims que és més o menos un café del Zapatero (o potser cobrar-li la meitat d’un viatge que seria més legal perquè jo també l’he fet servir el viatge: serien 0’36 cèntims, però no em dòna la gana, són els interessos).
Un cop ets al metro, et trobes en una selva humana indescriptible. Jo he clissat uns quants personatges-usuaris-habitants del metro. Primer hi ha el clàssic grup d’abuelas agrupades que s’hi us fixeu sempre van en grups de 4 o múltiples de 4, com que els seients van de 4 en 4, per no deixar buit cap seient i anar totes juntes per fotre’s una juerga geriàtrica de risoteràpia i jo estic per dir-los-hi: “Perdonin, què voldràn prendre, un café, unes olivetes o un moscatell? La mare que les va parir... molt de cuento. I després quan surten del metro ocupen tota l’andana per no deixar passar: es posen una al costat de l’altra banda i és el que jo dic: o et fas créixer ales, et fas talp o directament et tires a la via per poder passar.
Després hi han les clàssiques mares amb cotxet o els típics ciclistes, com no, amb la seva inseparable bicicleta, que no us ho perdeu n’hi ha uns que han evolucionat i les porten plegables tu, per molestar menys. Deuen tenir sentiments i consciència humana. A mi em perdonaran però no hi ha lloc per posar bicicletes ni cotxets pel nen. Entre la gent, les barres dels nassos per agafar-se i el passillo maleable, que fa que el metro sembli un cuc gegant, en prou feines pots respirar allà a dins. Que facin una cosa que posin una vaca al sostre dels vagons i au. El que passa que a l’hora de treure’ls estaran negres perquè no pot haver res de bo allà a dalt i menos a les parets dels túnels. Recordem que al metro viu el bitxo de la pel.lícula Creep que va destripant dones en busca de nadons al seu interior. Algú li hauria d’explicar que no es porta un nen dins així com així amb tanta facilitat, que hi ha un procés bastant complex de gestació, però no seré jo el que ho faci, bàsciament, perquè, a més, està mort.
També hi ha el problema de l’alçada. Hi ha una sèrie determinada d’individus que fan 2 metres o similar, i per entrar han d’ajupir-se. Ara, mentre tot déu s’estira el coll per veure en aquell panell de llumetes nadalenques quina parada és la següent, aquests grata-sostres de la natura no han de fer cap esforç: tenen el panell a l’alçada dels ulls.
Uns altres són els que estan mig bojos i canten o tararegen en veu alta al metro. Penses: “Cony no li he demanat que canti ni tararegi, si espera que li doni un euro a canvi ho porta clar, d’altra banda, perquè de monedes d’un euro no me’n queden: me les he gastat totes en l’Sport”. Clar per entretenir-te al metro, a molts els passa que s’han de patejar 15 o 20 parades embotit allà a dins i com per aguantar-ho. Tens tres opcions: deprimir-te en els teus pensaments, llegir el diari o el panfleto que t’ha donat un tiu o tia a l’entrada de metro que posa: “Se ofrece trabajo de tal... Disponibilidad diària... Bien pagado... Centro ciudad...” no sé quantos i després hi ha el que posa “Apúntate en... para no sé qué... i disfruta”(pa’ qué?). Que li vas donant voltes per tots costats, que dius, aviam de llegir no costa, abans d’arribar de Verneda a La Pau ja te l’has ventilat, però no, tu continues per si descobreixes un text antic per desxifrar, aviam si et fas famós i et treu de la misèria. El llegeixes per davant, pel revers i les cantonades del paper per si de cas... però no trobes res. Quan acabes de mirar el panfleto dels nassos penses: “Ja n’estic fart, el llenço” i quan te n’adones has arribat al final de la línia. Cagada: has de tornar a agafar el metro per fer mitja cua... És una tortura que empalma amb una altra, que es menja la cua, vamos. O bé, com a solució primitiva de molts, que ho he vist, miren les ties que van passant, bueno més que les ties, miren parts concretes de les ties.
I tot això és l’hàbitat que es cou en un metro vulgar i tan desapercebut com el de BCN. Si no us n’heu adonat, sempre sou a temps de fixar-vos-hi ara que us ho he comentat...
|
Contactes
Registra´t
