| |
POESIA ANIMALISTA A LA ROSA DE FOC-IV
 dijous 11/desembre/2008 - 04:51  720  2
6
EN XAVIER BAYLE
Quan arribes a la Rosa de Foc ja veus que en Xavier és l’ànima de l’espectacle. La persona que en mou els fils, aquell a qui tothom consulta, el líder carismàtic de les idees clares i l’empatia.
Fa una gran impressió dirigint tots els que han d’actuar, aconsellant, tranquilitzant, fent, tots els papers de l’auca. Al final, ell i els seus poemes seran els grans protagonistes de la vetllada. No sé si en això hi ha afany d’exhibicionisme o no o si es un carisma que emana com la lava del volcà.
Com que a la Rosa de Foc hi ha moltes més dones que homes, en Xavier tota l’estona està envoltat de dones. El seu magnetisme és indiscutible. Tant que fins i tot fa una miqueta de basarda: tens la sensació que estàs davant d’una d’aquelles persones capaces de fer seguir el ramat per on ella vulgui. I en ell no sé que és exactament el que despren el seu magnetisme: no són els seus ulls (es miop i fa servir ulleres), potser és la dolçor dels seus gestos, potser la generositat ultrahumanista de les seves conviccions.
I això que físicament no es un individu especialment bell. Calb i/o rapat al cap, pell blanquíssima, vestimenta informal, talla mitjana, ni gras ni prim, ni baix, ni alt. Un individu que passaria desapercebut en una mar d’individus, com la majoria.....
La seva veu poderosa sí que és extraordinària. En Xavier és un gran rapsode. Llegeix els seus textos amb una força que recorda el cant – crit de Raimon. I, fet i fet, els seus textos, llegits perden. Dits per ell, esdevenen extraordinaris, són una nova bíblia, una bona nova a la qual la humanitat ha de tendir. Certament, als que som escèptics de mena, aquesta èpica ens va gran, però això no vol dir que no ens causi impressió i ens deixi bocabadats. Es després d’una petita o llarga estona de reflexió que el Sancho Panza que hi ha en nosaltres surt i diu: ei, tranquils, no ens prenguem les coses tant a la valenta....
M’agraden els poemes de’n Bayle perquè m’agrada la poesia pamfletària quan és clara, forta, aspira a un ideal humanistai té una certa qualitat literària. Transcric tres poemes seus que em semblen representatius del seu repertori:
La diferencia
En un rincón de su angosta jaula el hámster
Roe sus patas aterrorizado/
El perro atado a un poste de por vida
Goza la escasa migaja de una mano
Torpemente acariciándole y dándole
Las sobras que hoy no le maten
Millones de seres están siendo
Asesinados durante este poema
En nombre de la vanidad la gula la codicia/
Ejecutados como judías/ hutus
Japonesas/ hindúes
Y en se acto/ en esa agonía
Dónde ves
La diferencia.
Bayle no hi veu la diferència entre un hàmster i un humà. Fa referència als jueus, els hutus, els japonesos i els hindus ( ell utilitza el femení com a genéric, com ja he comentat abans ). Bé, jo senzillament, discrepo. Crec que entre una persona i un animal hi ha moltes diferències i, en correlació a això, la llei ha de ser diferent per a uns i altres. Una cosa és que s’obligui als humans a no maltractar els animals –cosa en la que estic d’acord- però equiparar-los em sembla un error. Entre d’altres coses perquè, si l’equiparació fos certa, alguns humans estaríem a les gàbies dels hàmsters i, que jo sàpiga, això encara no ha passat mai...
Poema en tercera persona para un verdugo
Quisiera escupirle que disfruta matando
Pero no sería honrar a la verdad/ sospecho que amo
La vida y él sólo ama vivir
Pasa que todas tenemos una tarea en los años
Maravillosos de nuestra estancia sobre la tierra
Hay quien escoge teclear/ construir hogares
Fabricar pan o reproducir su trigo/
Los hay que nos dedicamos a contar las olas
Y perder después la cuenta adrede
Los hay que educan lo mejor que saben/ los hay que roban
Cuentan chistes/ diseñan jardines o instalan puertas.
A él le tocó la destrucción como aquello
Con lo cual llamarse ser humano.
Este poema no significa que le comprenda/ ni lo necesita
Al cabo su labor es simplemente a cambio de dinero
Simplemente:
Mata por dinero:
Creí que estaban prohibidas cosas así
Ya no por el ternero con el cerebro licuado
Por el pollo degollado/ o la chinchilla
Con las cervicales desgajadas…..
No
Creo que no tenemos ningún derecho ni argumento
Que imprescinda la muerte/ no somos el dios que inventamos
Albergamos fisuras –en ellas nuestras hermosuras-
Y querer vivir implica querer dejar vivir/ que el advenimiento
Natural del fin no necesite nuestra premura/ la codicia
Es un obstáculo a la autonomía de la muerte
A la cual no engañamos/ ella gana siempre
Perdón si estas letras son muchas
Prefiero los poemas cortos.
Aquest és un dels poemes insígnia de Bayle. El pinyol està en la diferència entre els que “estimen la vida i els que estimen viure”. Els que estimen la vida estimen la vida de tots els éssers vius, mentre que els que estimen viure només estimen la seva vida. Però aquí la primera contradicció ens la trobem amb la pròpia natura que sempre ens fa estimar més la nostra vida que viure en general. Per això els carnívors i els herbívors maten. I el fet que només sigui acceptable que nosaltres matem plantes ho trobo filosòficament discutible. Si tots els éssers vius tenen dret a la vida, la mort de qualsevol d’ells és un crim. Però resulta que sense aquest crim la vida no és possible perquè els éssers s’alimenten els uns dels altres.
Després, quan Bayle posa el dit a la llaga del que es dedica a escortxar fa demagògia. A qualsevol societat organitzada les feines es reparteixen i acusar a l’escorxador i no fer-ho amb el policia, el militar o el carceller em sembla una exageració. Representa que l’escorxador és com un assassí a sou? No ho és. Només és pot arribar a aquesta conseqüència des de la radicalitat, per no dir el fanatisme. L’escorxador fa una activitat legal i necessària socialment, ja que la majoria de les persones volem menjar carn. Una altra cosa és si a l’hora de fer la seva feina ho fa de manera que l’animal pateixi el menys possible o no. Jo ho ignoro. La llei catalana l’obliga a que el patiment sigui el mínim, però jo no sé que és el que passa realment. En tot cas jo seria partidari de que la llei és complís.
Calidad de vida (el títol li poso jo, però al llibre no en porta)
Calidad de vida es –por ejemplo-
Levantarse antes del alba
Apostando que el primer rayo de sol vence a la nube
Ganar la opción y acostarse de nuevo
Calidaddevida es/ por ejemplos/ madrugar
Sin nada concreto que justifique la tempranía
Salir a pedalear y que el viento del alba y
De la luz precipite pétalos sobre tus pasos.
Calidaddevida es poseer piernas fuertes
Manos hábiles/ cerebro/ ojos/ corazones
Y así ataviada gritarle al planeta ¡gracias!
Y llamar a la vida de tú/ y amar hasta el poso del amor
Y amar el desamor
Calidaddevida es tener tiempo de tener tiempo
Ganarlo contemplando un pájaro acróbata
Una gata funambulesca/ una hoja ensanchándose
Despreciar los automóviles
Incomprender los asfaltos y las corbatas
Germinar con demasiado cuidado
Cuanta semilla caiga en nuestras manos
Calidadde vida es llorar al lechón ejecutado para la gula ajena
No participar en el horror diseñado
Ni ser cómplice de tanto antropocentrismo
Sonreír contra pronóstico y ser feliz
Con menos de lo que nos ofrezcan
Para que cada dádiva huela a pancaliente
Calidaddevida es/por ejemplo
Que alguien nos eche de menos y sea correspondida
En tal anhelo/ respirar catorce veces por minuto
Comer con la regularidad que un cuerpo sabio requiere
Calidad de vida es
Haber aprendido a no poseer más allá de tu piel
Nada de lo cual no puedas prescindir
Y vivir
Huyendo cada segundo de lo que las necias
Llaman calidad de vida/ y que no es sino
Calidad de muerte
Bé, en aquest poema Bayle enfronta la qualitat de vida diguem-ne anarquista amb la qualitat de vida burgesa. Jo estic per la qualitat de vida burgesa, que ell anomena “qualitat de mort”. Pel que sé de la seva vida ell es coherent amb aquest poema i viu com vol, de l’art i amb una màxima llibertat personal. Ho trobo magnífic. Però, mira, a mi m’agrada tenir tele i nevera, biblioteca, segona residència i cotxe. Una societat en la que ningú volés treballar a canvi d’oferir béns i serveis a la resta de la població seria una societat miserable en la que, finalment, tots ens moriríem de fred i de fam. No vull ser dur amb un poeta de bona fe, però la gent que no produeix ni béns ni serveix que puguin ser consumits pels altres esdevenen, fatalment, paràsits que sí que consumeixen els béns i els serveix que són produïts pels altres. A no ser que se’n vagin al bosc o a la selva i visquin com Tarzan.
El materialisme de dretes és poc poètic, però, al cab i a la fi, el consum i, per tant, el benestar material, és el que fa bellugar el món. El benestar espiritual –en el cas que això sigui quelcom tangible- sempre va després. Després d’haver sopat com Déu mana, estar calentó a casa i tenir una companya amb qui jugar a sota dels llençols. Què hi ha gent com en Bayle que no necessiten això o algunes coses d’aquestes – no el conec personalment per a dir què necessita i què no, només parlo a través del que diu als seus poemes -, molt bé. Llavors és que és una mena d’ermità, Un nou ermità si es vol. Jo, d’ermità, res de res.
|
| |
Vegana |
Remoguda...
Thursday, December 11th 2008, 5:55 AM
El Xavi és així i també és moltes més coses encara, volcà en erupció constant, l'home primitiu amb la fragilitat de la rosella, coses difícils de conjugar i de trobar.
Hamsters humans els trobo a guantànamo i tants llocs.
Has parlat mai amb cap escorxador d'animals? Jo sí. Els que s'acaben sabent assassins es desplomen de cop i moren en vida. He vist un home, que em podria haver ventat una bofetada i girar-me la cara, plorar com un infant explicant-me el que allà feia com a engranatge d'un sistema que amaga tot el que passa allà dins (abans que arribi l'agonia indigna d'una societat que no vol aportar diners per no ferir ni matar animals ni persones).
I sí, el Xavi es convertirà en una mena d'ermità quan pugui organitzar amb unes quantes un projecte agroecològic autogestionat a Polònia... només espero que de tant en tant, anant a alguna mani pel món es connecti a internet i continui regalant-nos idees, equivocades o no, però sorgides des de la més pura essència del sentiment de l'amor.
Al Xavi li he d'agraïr que em mostrés que els camins que pots recòrrer no han de ser exclusivament intel·lectuals. I això és molt per agraïr. I a la seva dona, l'Agniezska, li agraeixo que em mostrés el seu amor infinit sense màscares ni programacions.
I a tu, Persi, la remoguda que m'estàs fent!!!! I l'enveja de no haver pogut escoltar el Xavi envoltada de gent!!!!
:P
|
 |
|
Contactes
Registra´t
