| |
POESIA ANIMALISTA A LA ROSA DE FOC-III
 dimecres 10/desembre/2008 - 02:25  614  13
4
ELS PÈTALS DE LA ROSA DE FOC
La veritat és que, pel que fa al personal que em trobo a la Rosa de Foc, em duc una sorpresa agradable. Jo pensava que em trobaria amb gent amb pircings, arracades i tatuatges arreu del cos i de l’ànima, però, si més no al cos, eren pocs els que en duien. Al contrari, la majoria anaven vestits d’una manera informal però molt modoseta. Jerseis, pantalons de pana, etc...tot molt més que correcte. Tampoc no hi havia ningú, és clar, que portés corbata o llacet, però sí un parell de senyors amb americana.
L’edat dels assistents va, majoritàriament dels trenta als cinquanta. Hi ha alguns individus més joves i alguns de més grans, però el local, a diferència de molts altres del nostre país, no és ni una llar de vells encoberta ni alternativa, ni un grup d’esplai encobert i alternatiu. Es un grup de gent que, ja dic, en la seva majoria està al punt àlgid de la seva vida i està molt bé que justament en aquest punt, en els que tants compromisos familiars i professionals hem de complir, tinguin temps per a dedicar-lo a el que ells entenen la millora de la societat o del món a través de la participació en una entitat de la societat civil. Cada vegada queden menys catalans d’aquesta mena i això és quelcom que indubtablement ens fa recular com a país.
El recital comença amb una hora de retard, cosa que al nostre país, tan mediterrani, no sorprèn ningú. Què hi ha que vagi a l’hora? Ni els trens, ni els jutjats, ni res. Que un recital de poesia comencés a l’hora seria un miracle. La puntualitat gairebé ha esdevingut quelcom de mala educació. Es dona per suposat que faràs tard i ja està....I ja no ens queixem perquè sempre hem tingut el retard –en aquest cas del temps- com quelcom que forma part de la nostra idiosincràsia nacional. Precisament per això, dretans i esquerrosos , liberals, democristians i socialistes, funcionaris i estibadors, jutges i fiscals, tothom, va i fa tard...
Ara bé: mentre l’espera en un teatre convencional se m’hagués fet molt avorrida i mentalment hagués fotut el crit al cel, l’espera a la Rosa de Foc se’m fa interessantíssima. Com que sóc tafaner de mena i estic totalment fora del meu ambient em dedico a observar què diuen i com es belluguen els assistents. Estic a punt de treure la meva llibreta de butxaca per prendre notes, però no m’atreveixo. Ningú no em coneix i potser algú em vindria a demanar explicacions –ja m’ha passat vàries vegades- i no vull haver de donar-les. Vull passar el màxim de desapercebut possible tot i que me n’adono que el fet de la resta d’assistents es coneguin i no sàpiguen qui sóc jo els provoca una mica d’inquietud. Potser pensen que sóc un espia taurí, ves a saber....
Escoltar les converses em dóna la sensació d’estar en una mena de teatre. Tothom parla del mateix: de la campanya que s’està fent per tal d’aconseguir les signatures suficients per tal de prohibir les curses de braus a Catalunya. De tant en tant, els “carnaques” rebem un ventallot dialèctic ple de menyspreu, però està clar que molts dels “carnaques” donarem la nostra signatura per a que la proposta de llei tiri endavant. I val a dir que pel que fa a mi l’encerten: abans de marxar signo a la llista corresponent.
La superioritat moral amb que es creuen insuflades aquestes persones tampoc no em sorprèn. Passa a qualsevol associació del país, sigui de la mena que sigui. A Convergència i al Partit Socialista, al Barça i a l’Espanyol, als gremis i als sindicats, a les associacions taurines i a les animalistes. Es normal. Tothom es pensa que té la raó i que els altres són uns desgraciadets perquè encara no han vist la llum. I potser alguns estan encertats. O no.
Davant meu hi ha una parella de noies lesbianes, molt enamorades i a l’hora discretes i enjogassades. Estan fent temps mentre no comença el recital. Es fan fer fotos abraçades, fent-se petons als llavis, somrients, etc...No se n’agraden en cap. I jo, que estic fent de voyeur, les trobo precioses a totes. I trobo encisador que siguin tan coquetes, tant femenines, tant dolces...
En el fons jo sóc lesbià. Les dones són superiors a nosaltres en gairebé tots els sentits i, pels afers que ens necessitaven ( la procreació i la nostra força bruta), ja no ens necessiten. Amb la maquinària i la inseminació artificial els mascles hem esdevingut un luxe innecessari, un luxe que sovint esdevé llast. D’acord que en una societat femenina les dones es barallarien per qui renta els plats, qui va a comprar o qui puja les maletes, però segur que ho farien d’una manera més civilitzada i menys egoista de la que ho fem nosaltres, que només sabem mirar la seva vulva, la seva habilitat als fogons i el nostre melic. Qui dubta que un món femení seria molt millor?
Una altra cosa és si prenem en consideració la mala llet de les sogres. Però segur que aquesta mala llet, si el gendre esdevé la gendra, s’endolceix i l’engranatge familiar funciona millor que mai...
A banda dels que xerren hi ha els mercaders del temple Em fa gràcia perquè qualsevol temple ha de tenir els seus mercaders, per molt que els templaris s’obstinin a dir que estan contra el mercat. L’església catòlica és un cas paradigmàtic –on s’hagués quedat sense els mercaders?-, però passa el mateix des de posicions esquerroses. A veure quin partit o moviment esquerros no ven loteria de Nadal ( situació pel cap baix triplement contradictòria amb la seva manera de pensar: per loteria, per de Nadal i per vendre ), però és igual, la pela és la pela i punt. Aquí em ve una noia i m’ofereix loteria de l’associació progats i jo compro un parell de números per no quedar malament ( sóc contrari a qualsevol tipus de loteries i només compro les que són de pur compromís ). Ara, que toqui, que faré construir un palau pels gats orfes de tot el món!
La segona cosa que es ven son els llibres de poesia de Xavier Bayle: “Cuadernos de equilibrios y descréditos” i “Manuales de tránsito”. De fet, es ven d’una manera estranya: ningú no et cobra, has de posar el preu –que sí que està indicat, 3 i 2,50 respectivament- a una safata. Jo, com que no tinc canvi i no goso demanar-ne –està clar que aquesta gent la compra-venda no el fan de la manera habitual- deixo 10 € entenent que el canvi ha de ser destinat a que la pròxima vegada s’ho muntin per a tenir una miqueta de calefacció.
Aprofito per a llegir el pròleg i l’epíleg de“Cuaderno de desequilibrios y descréditos”:
Pròleg:
“Un casi siempre innecesario prólogo.
Este es un libro sobre el dolor. Ojala tuviera motivos para poder decir que este es un libro sobre la dicha. Pero, no este es, sobre todo, un libro sobre la muerte. Desprended de esto que no podáis esperar de él solamente poesía nívea y meliflua, literatura, tengo cien mil millones de razones para no transcribir de modo prolijo –amén de las carencias que mi estilo adolece-. Y otras cien mil millones de emociones para entristecerme. Este es un libro sobre emociones y razones. Un libro de imágenes, como aquellas que me hicieron ser piscivegetariano de un día para otro, vegetariano al poco, y vegano ahora. Un libro cuya única misión consiste en que te hagas vegana o vegetariana, cuya lectura sólo quiere darte guerra para darte paz, convertirte en activista de los derechos de los animales, respetuosa con todo lo que comparte reino con nosotras.
¿Un libro sobre la empatía?; no: un libro sobre el amor.
Este es un libro sobre el amor, que contiene dolor, porque jamás existió el uno sin el otro, y no vamos a andar ahora desafiando tan inmutables leyes. Es un libro para que puedas llorar aunque a veces –confío- te podrá hacer sonreír. Si este libro lo consigue tendrá sentido y habrá valido la pena componerlo, si no te dice nada, por favor, regálalo, apuntala con él la mesa que cojea o quémalo, porque sólo ha sido hecho para esas causas descritas, no para adornar estanterías.
Y ¿ qué entiendo por dolor?, pues una modalidad de asfixia, un falso pacto con la rabia que a veces nos despedaza y a veces nos provoca urgencia. Un minuto de carencia de aire, una incomprensión de la vida, una traición al universo...añade lo que falte Y ¿qué el amor?: el equilibrio absoluto, la capacidad de dar sin pausa ni cadenas, de besar incondicionalmente, de suave admiración, de paz absoluta con el entorno y sus habitaciones, donde uno no es sinó parte de un todo –misticismos al margen-, que vive.
La expuesta relación de los hechos, sin farragosos números, sin argumentos intelectuales excesivos. Es un libro desde el alma para el alma, esa ana religiosa que no tiene fama entre la ciudadana de a pie y que vaga por las calles sin nosotras, porqué la urbe está vacía de espíritu, y hay prisa y hay impiedad y hay embrutecimiento. Omito el resto, que será mucho.
Llóralo, disfrútalo, siéntelo. Nada de cuanto explico es mentira. Si sólo una verdad existe.
Epíleg:
“Yo que no creo en la muerte de los que aman, ni en la vida de los que no aman” Macedonio Fernández.
“Lo acabé de pelear, escribir, corregir, tachar, a principios del verano del 2006. Su precio es el que costó hacerlo, o sea, el precio del papel, la poesía es un regalo. Es posible que te cueste algo más: eso va para financiar la lucha animalista. Dinero bien invertido, no te quepa duda.
Copia, difunde, critica, cita la fuente si lo crees conveniente y honesto, aquí vale todo. Los derechos de autora son sus deberes la poesía no pertenece a nadie, ni siquiera a si misma. Es decir: no hay copyright.
I jo que penso:
- Serà un llibre pamfletari. No em sembla malament, perquè els poetes pamfletaris gairebé sempre s’entenen. Penso en Maiakovski, Salvat-Papaseit o Celaya. Està bé.
- L’autor, que s’ha editat ell mateix el llibre, pot decidir a quin preu el ven, però no pot decidir el que jo faig o deixo de fer amb el llibre. Això pertany al meu àmbit de llibertats una vegada he decidit comprar-lo. Malgrat que tingui la delicadesa de demanar-m’ho si us plau, no m’agrada que em diguin què he de fer. Per a això ja tinc la meva dona...
- A mi això dels equilibris i desequilibris absoluts se m’escapa. Sóc casuístic, pragmàtic. La poesia mística per mi és incomprensible i molt feixuga. Potser si que formem part d’un TOT però és evident que cada part fa la guerra pel seu compte i a mi això m’agrada.
- Tampoc no entenc què vol dir que només existeix una sola veritat. Jo, pel contrari, crec que hi ha bil.lions de bil.lions de bil.lions de veritats contra les que ens entaforem dia a dia. Què totes juntes formen una gran veritat? Potser sí, però em sembla que fou Kant al segle XVIII qui va carregar l’inutilitat de la metafísica i Rorty, als nostres dies, ha reblat el clau.
- Gràcies per regalar-nos la seva poesia. Es evident que la poesia no està cobrada en aquest cas, cosa que no sé si és un encert o un error. Perquè si el llibre val la pena, l’accés al mercat li faria molt de bé. I, com és un llibre pamfletari, també a la causa animalista, crec....
- No em sembla malament – i menys m’escandalitza- que s’utilitzi com a genèric el femení. Al cab i a la fi o l’un o l’altre s’han d’utilitzar perquè no tenim un genèric neutre com els anglesos. I al cab i a la fi les dones sempre han portat les brides del món i el que feien era donar peixet als homes per a que penséssim que pintem alguna cosa. Ara, pel que he dit més amunt sobre les lesbianes, ja no cal.
|
| |
Vegana |
humanistes!!!
Wednesday, December 10th 2008, 6:59 AM
és clar que ho som, tot i que acostumen a etiquetar-nos d'antihumanistes per defensar la vida global i local d'una forma arbitraria, sense interessos propis, sense fre i amb molta passió (a vegades massa, ho sé :P)
Ei, el to i el que dius s'entén perfectament i respectuosa.
Pel que fa a la meva última frase: jo crec que quan et mires tot des de la prespectiva de l'amor absolut qualsevol interés propi davant la vida d'una altra, pot ser llegit des d'etiquetes diverses (necessitat, gaudi, fer diners...) però quan són altres persones les que atempten contra la vida o la integritat física o emocional de les veganes que lluiten fins al final, crec que a banda dels interessos que puc entendre i reconèixer i acceptar, hi ha un odi semblant al que sents quan algú et fa veure una part de tu que no t'agrada, i és més fàcil estomacar l'altre que reconèixer que t'ha fet de mirall.
(però això deu ser molt mistico-esotèric-psicològic... ho sé)
Ei, que els petons interessats (amb interessos???) no valen. Els petons es fan i es donen i es reben perquè sí, com tot el que val la pena en aquesta vida.
:)
|
 |
TomasM-Porta |
A veure
Wednesday, December 10th 2008, 6:34 AM
- No és un món de micos. Es un món de persones ultra-humanistes. Pequeu, per un excès d'humanisme, crec jo.
- L'escrit té un deix d'ironia que sempre m'acompanya. Voldria que em diguessis si també el consideres respectuós. Si no és així, m'he equivocat.
- Parlo amb simpatia i respecte de les lesbianes crec -amb ironia també, si; vide supra- i óbviament respecto els drets dels homosexuals, només faltaria!
- Ho sento però la metafísica i el misticisme se m'escapen. No hi puc fer més. Cosa que no vol dir que ara no em senti més compromés amb el benestar dels animals que abans.
- Obviament trobo absolutament condemnables qualsevol tipus d'amenaces. I més si són anònimes i de mort. Em semblen progundament covardes i repugnants.
- "Carnaca" es una paraula nova del méu repertori. En català rima amb moltíssimes altres: ataca, vaca, maca etc...
-Obviament jo estic en contra q que es faci mal a ningú per tenir qualsevol tipus d'idees i que es sigui empresonat injustament.
- La teva última frase em sorprén: de debò creus que els anti-animalistes odien els animals: jo crec que només defensen uns interesos econòmics. Si hi ha gent que defensa el "fer mal per fer mal" està malalt, no?
Gràcies pel petó.
Te'l torno amb interesos.
|
|
Vegana |
Uixxxxxxxxxx
Wednesday, December 10th 2008, 5:47 AM
jajaja... que bonica la teva visió, Persi, sobre aquest món de micos que és també el de l'estimació entre persones sense importar el sexe que hi hagi entre les cames (els nois entre ells també es morregen... i morregen als seus fills i filles i no conec cap cas d'abús familiars de menors entre aquests grups i sí molts a "famílies normals"), la radiografia que fas dels autors capsalera del Polski pamfletero i la visió focalitzada des de l'amor absolut (no relatiu) per tal que algunes puguem dir que el veganisme és la teoria més alta de l'amor que hem trobat per viure al món des d'un idealisme que trenca fins i tot les lleis naturals de la biologia... moltes veganes no entenem res quan descobrim aquest concepte de l'amor, i se'ns trenquen altres veritats que havien estat absolutes o relatives fins aquest moment... i així vivim!!!
ara bé, només un aclariment: quan et truca una veu anònima per telèfon des d'un número privat i t'amenaça de mort per defensar la fi de la tauromàquia o de la caça o de qualsevol altra guarreria, i et pot dir a quina hora has sortit d'un local... focalitzar el món des dels bàndols dels bons i els dolents és poc més que imprescindible per continuar estimant i respirant.
I dir-los carnaques és un insult infantil davant de la visió de persones atropellades o disparades o ganivetades o amenaçades de mort o empresonades injustament o fins i tot mortes d'un suicidi sobrevingut que ningú no ha entés encara.
I és que el món que defensem sota l'epígraf de l'amor, té uns interessos molt grans i que es basen, crec jo, en l'odi.
Un petó!!!
|
|
|
Contactes
Registra´t
