| |
POESIA ANIMALISTA A LA ROSA DE FOC-II
 dimarts 9/desembre/2008 - 06:12  1010  2
2
EL CARRER VERNTALLAT ( GRÀCIA ).
Com que conec poc Gràcia i m’acostumo a perdre, vaig amb molt de temps. Començo a caminar, convençut que vaig bé, però després penso que, no tenint ni punyetera idea de on he d’anar, i sent quatre els punts cardinals, només tinc el 25 per cent de les possibilitats d’encertar-la. O menys si es considera que els segments entre els quatre punts cardinals són infinits.
O sigui que pregunto a la primera senyora que trobo pel carrer del Verntallat. Em diu que ella es de gràcia de tota la vida però que el nom d’aquest carrer no l’ha sentit mai. Sí que anem bé. De tota manera em diu que pregunti a una merceria que hi ha davant l’estació de metro que, hem diu, són a gràcia des de sempre i potser em podràn ajudar més que ella.
A la merceria tot es d’un bon gust tradicional i tranquil. Suposo que noten la crisi com tothom , però que tenen una clientela guanyada al llarg de les dècades i no han de patir gaire. El ritme lent però segur de l’establiment m’agrada. No hi ha propaganda barrabasàdica que ens vulgui fer comprar tant sí com no.. L’estil es moderat i discret, elegant però gens provocatiu. Per acabar-ho de arreglar els colors càlids de les fustes dels prestatges fa que en sentis una mica en família. Com si estiguessis comprant a casa la tieta...
Pregunto a la mestressa de l’establiment – una senyora més aviat baixeta i prima, de cabell curt color rogent i un metre al voltant de les espatlles si coneix el carrer del Verntalla. Em diu que sí, que és una mica lluny però no té pèrdua. Em diu que he d’aafar el carrer Astúries i continuar caminant fins a la plaça de la Virreina. Allà hi ha una església i he de tornar a preguntar. Es allà mateix.
Enfilo el carrer Astúres i retrobo gràcia, que, pel meu gust és el barri més agradable de Barcelona en alguns sentits. La seva bellesa és discreta però això fa que el turisme no hi sigui massiu i hi puguis passejar tranquil•lament. Es un barri de classes menestals, de botiguers i profesionals liberals. L’aire és conservador, catalanista i republicà. I justament aquest republicanisme fa que s’hi respiri llibertat i que hi hagin tantes associacions decididament progressistes ( els progressistes d’aquest país, suposo que com els de tot arreu, volen anar ben servits i per això gairebé mai, per no dir mai no tenen la seu de les seves entitats als barris anomenats obrers)....
M’agrada caminar i trobar-me petites botigues, una al costat de l’altra, sense cap gran supermerat, ni cap gran superfície. M’agrada veure els edificis de mesura humana i el transit del carrer, en general, poc atrafegat. Probablement jo seria feliç visquent aquí, perquè Gràcia dóna una sensació de polis grega, d’estar i no estar a Barcelona, molt especial..
En un moment donat –que diria el gran Johan- em topo amb la Plaça del Diamant .de la Rodoreda. Diuen els entesos que la Mercè és la millor novel.lista catalana contemporànea i discuteixen sobre si és millor “La Plaça del Diamant” o “Mirall trencat”. No sé. Per a mi “Mirall trencat” és millor, però la Rodoreda no m’entussiasma. Potser el que més m’agrada del que ha escrit és un llibre de prosa poètica del que quasi ningú parla: “Viatge i flors” i, en tot cas, jo, si hagués d’anar novel.listes contemporanis em quedaria amb Porcel i Moix
A la Plaça de la Virreina trobo l’església de........., que és un edifici solemne i sever. De l’església surten una colla de noies –que no sé perquè jo decideixo que són catequistes- i els hi pregunto pel carrer del Vernallat. Malgrat ser agnòstic, la meva fe en la església catolica catalana, sobre tot pel que fa a la seva base, és notabe. En general, són molt bona gent i el paí els hi deu moltísimes coses. Llàstima d’alguns elements de la Cúria que fan el joc aun Vaticà castellanista i retrògrad.
Resulta que el carrer del Verntallat és justament el que hi ha al cantó Monjuïc de l’església. Un carreró esttet com el carre del Bisbe que, en comptes de baixar devers la mar, de mica en mica s’enfila cap amunt.
Acostumat com estic a l’Ateneu Barcelonés penso que l’Ateneu de la Rosa de Foc –que té el nom infninitament més bonic de la Barcelona anarquista- penso que veuré el Ateneu d’una hora lluny. I no és així. De fet em costa de trobar. Perquè no està situat a cap palau sinó a un local que podria servir per a un bar petit, una botiga petita o un parking per a cinc o sis cotxes.
3
L’ATENEU LA ROSA DE FOC
L’Ateneu és un “antre” on s’hi barreja la precarietat de medis materials amb l’esperit llibertari plasmat en un desordre considerable.
Observo que el rellotge marca les dues – no sé si del matí o de la tarda, tant se val- però el que està clar es que ningú no s’ha pres interès per tal que funcioni. O per tal de treure’l. Tinc la sensació, doncs, que ve a ser com un símbol de la institució: fora la tirania dels rellotges. I, ben pensat, jo hi estaria d’acord. Espero que ni a al purgatori, ni al paradís n’hi hagin. Pel que fa al infern, segur que en va ple....
Una cosa bastant més emprenyadora és que hi fa un fred que pela. Això és inadmissible. Per fer cultura, hom necessita una mínima confortabilitat. No es estar escoltant les aventures dels gats i els gossos, les guineus i les guilles i, a l’hora, petant de dents. Naturalment, ningú no es treu l’abric. I molta gent va amb gorra i bufanda durant tot el recital. Jo, que tinc una calba ampla, de mica en mica em va quedant congelada.
Penso: a aquesta gent que fa cultura als barris, que té un pensament crític, que té bons sentiments, se l’hauria d’ajudar. Repenso: si les administracions els ajuden –i potser ja ho fan, no ho sé- potser sí que es podran pagar la calefacció però adéu al pensament crític perquè el que volen les administracions és perpetuar-hi el personal. Penso: potser la solució seria que diverses entitats s’associessin per tal d’estalviar costos i poder pagar la calefacció. Repenso: en aquest país on cada individu és un director de orquestra intentar les societats mercantils –vull les que ho són de debò- acaben com el rosari de l’aurora perquè els socis s’acaben odiant a mort. Vull dir que llavors potser sí que podrien pagar la calefacció però seria un niu de serps. Potser el millor, doncs, és assumir que passaràs fred, després servir-te una mica d’alcohol –perquè els animalistes no són abstemis- i, mentre dura el recital, procurar pensar en una altra cosa.
Jo, que sóc una persona d’ordre, tinc una personalitat caòtica i la meva casa i el meu despatx –malgrat els esforços de la meva dona i de les meves secretàries- tendeixen al caos. Tinc una taula que és el camp de Bramant, de tants papers com bramen que és el seu torn i, a casa, si fa no fa el mateix amb les meves pertinences. I això és així des de que era petit: recordo que tenia el pupitre més desendreçat de la classe i també recordo que un professor de ciències – el senyor Mesa- deia que en un pupitre com el meu era possible que s’esdevingués vida. Que el dia menys pensat en sortís un ratolí, una sargantana o un dinosaure.
Com que l’Ateneu duu el nom de la Barcelona anarquista, és a dir, de gent de desordre, de la gent que pensa que es possible que una societat sense lleis i policia funcionés perfectament perquè l’home sap autorregular-se, penso que trobaré les coses ordenades exquisidament. No és així. Val a dir que hi ha una mica més d’ordre que al meu despatx o que a casa meva –cosa que, per una altra banda té poc mérit- però vaja, la sensació que dóna és de caos. Ara, si més no, és un caos que està al lloc que li pertoca, un caos que no conviu amb cap contradicció ideològica.
El caos conviu amb l’austeritat. No ens enganyem: jo no en sóc partidari. M’agrada la confortabilitat i, malgrat que el luxe m’embafa, l’austeritat franciscana encara m’embafa més. A mi que no em vinguin amb verduretes, aigua mineral i senyores amb el tòrax pla vestides de monja. Serveixin-me una llagosta a la brasa, un blanc del Rin i una senyora generosa en tots els aspectes.
Les parets blanques amb el pòster d’un gat (de què, si no?), les bigues de fusta al sostre travessades per una gran biga de ferro negre que aguanta les de fusta, seients de plàstic, una mena de barra de bar, propaganda animalista arreu i un escenari amb focus i un equip d’àudio formen el local.
Ja em perdonaran, però m’agrada més l’Ateneu Barcelonès. Que els de la Rosa de Foc –quin nom més bonic, diantre!- tenen més mérit, ningú no els hi ho discuteix, però....
|
Contactes
Registra´t
