| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de campbell
|
|
| |
La vida és una merda, però...
 dilluns 8/desembre/2008 - 09:00  1938  10
No és fàcil pensar-hi sense remoure merda pretèrita. Sense tornar a recordar instants infames de l'adol·lescència, vil període pel qual hem de passar a la força. Quan hi penso, a més de situacions estúpides, recordo també les seves dents. Blanques (en aquella època encara no coneixiem, cap dels dos, els efectes colorejants del tabac), grans, rectes, aliniades. En perfecta consonància amb la resta del seu rostre: blanc, gran, recte... aliniat potser no... seria una cara extranya. El fet és que me'n vaig prendar com un idiota. Era primer de B.U.P. Per aquella canalla que no ho sàpiga és el que es feia abans enlloc de tercer de la E.S.O. (collons, que vell que em sento, ara...!!) A primer de B.U.P. amb catorze anys acabats de fer, amb les hormones amb ganes de gresca, amb la sexualitat a flor de pell i l'acné a flor de cara, s'intueix pero no s'acaba de saber com es fan les coses, i menys en temes amorosos... bueno, els temes amorosos no ho sabia amb catorze anys i no ho sé ara que en tinc el doble!!
El fet és que la Carme (amb tota la seva bellesa virginal, amb tota la seva arrogància d'empollona de familia progre, rica, però que els nens van a l'escola pública per poder-ho dir en veu alta), mai ho va saber que li anava al darrere. Jo només em dedicava a fer el pallasso pul·lulant al seu voltant, perquè ja se sap que als lletjos només ens queda el recurs de l'humor. Un dia vam tenir un moment de proximitat en que ens vam quedar sols tots dos i vam estar parlant del que crèiem que eren les coses profundes de la vida: Qué vols fer de gran? Et voldràs casar? I els fills? A qué li tens por? Després d'aquella tarda, als catorze anys les coses no passen de nit, sinó de tarda, em mirava diferent. Suposo que es va adonar que no era un pallasso, o no només un pallasso.
Tot això va passar cap al maig, i al cap de poc es va acabar el curs i a segon de B.U.P. ja no va venir al mateix institut. I no l'havia vista mai més. Fins ahir.
Em va costar de reconèixer-la. Estava molt prima, la cara ja no era blanca, sino d'un moré que no feia pensar en res de bo, un moré d'estar més hores al carrer de les que un voldria. I les dents... n'hi queden la meitat. Ens vam saludar amb certa efusivitat, tampoc massa. Feia pudor. La roba devia fer mesos que no coneixia altra aigua que la de la pluja, i segur que ignorava el detergent. Li vaig preguntar si volia prendre res. “Un entrepà” em va dir. Vam anar al Charlie, que està obert fins les tantes i tenen entrepans i pizzes. Va menjar, va beure només aigua, i em va demanar tabac. Un cop refet l'estòmac, els ulls li brillaven una miqueta més, només una miqueta. Vam parlar de temps passats una bona estona, fins que no vaig poder més i li vaig preguntar:
-Com collons t'ho has fet per arribar al punt on ets ara?
Es va posar a plorar. Pel que es veu, va canviar d'institut perquè els seus pares es van traslladar a Madrid. Allà va conèixer un noi (el kinki oficial de Vallecas o algo així) la va introduïr en el món de les drogues, la va enganxar, la va prenyar amb setze anys i va fotre el camp. El nen se li va morir de fam als sis mesos, quan ja no li quedava llet per alimentar-lo. Els seus pares no en van voler saber res. I desde llavors que va voltant pels móns de Deu...
L'he acompanyat a l'ambulatori i demà se'n farà càrrec serveis socials.
Tot aquest rotllo és només per preguntar-me i preguntar-vos el següent:
Per qué ens hem de trencar el cap fent plans de futur per a nosaltres i els nostres fills, si els fills segurament voldran fer els seus propis plans (que no tindran gaire a veure amb els nostres) i tenint en compte que qualsevol dia, un fet puntual com un trasllat, un canvi de feina, d'amistats, conèixer la persona inoportuna, ens pot destarotar la vida fins a fer-nos irreconeixibles a nosaltres mateixos?
Osti, quina pregunta més llarga...!
No sé, crec que ens preocupem massa pel futur sense tenir en compte que el futur ens el fem nosaltres mateixos amb cada pas, cada gest, cada riure, cada alè que respirem...
DC
P.D.: La vida és una merda, però intentar ajudar a la gent, i fer-ho per poc que sigui, ens fa sentir que aquesta merda, com a mínim, no fa gaire pudor. I que potser està ben cagada i tot!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Martolina |
Ets gran, camp!!!
Thursday, December 25th 2008, 3:20 AM
Tard, però l'he llegit i ha valgut la pena.
Ajudar la gent és una de les coses que omple més, tant de bo hi hagués més gent com tu.
Jo sempre pensava força en el futur, fent plans, que de fet eren imaginaris, fins que vaig començar a descobrir que em perdia moltes coses del present i vaig decidir viure el dia. Faig algun pla de futur, els necessaris i més immediats, però ja no penso massa enllà, el futur ja dirà.
Petons i una forta abraçada
|
|
misselvis |
hola
Monday, December 8th 2008, 5:30 PM
el futur ens el fem nosaltres mateixos, és cert, però si la vida se t'ha torçat o te l'has torçada tu, has anat per mal camí i estas molt malament necessites ajuda perquè tot el que veus al teu voltant és una merda i per tant no te'n sortiràs, pobra noia, hauríem de saber moltes més coses de el perquè ha acabat així, perquè es va deixar juntar amb un noi que ella ja sabia que la portaria pel mal camí... uff, la vida no és una merda però digueli això a aquesta noia o a un nen que es mor de gana, tant de bo se'n surti aquesta noia i la puguis recordar com abans, un petó molt gros!!!
|
|
sarralenc |
plans,...futur,...destí,....quin ENIGMA?
Monday, December 8th 2008, 4:08 PM
Carai campbell! quan et decideixes a relatar
el què sents, no hi ha qui et guanyi!
El teu artícle "la mama" em va deixar
paralitzat. Massa bó per poder fer-li
cap comentari de la meua part, Ja ho van fer
d'altres. Aquest, també, amb un contingut
(encara què molt diferent, però què m'ha fet
sentir com quan vaig llegir el libretto de
"La Traviata").Bona acció teua, que només
pot fer bé a la Carme i a tu. Felicitacions!
Una abraçada i A VIURE!
|
|
arale |
Futur....
Monday, December 8th 2008, 10:09 AM
El futur es massa incert, jo ja fa molt q no faig plans de futur...per qualsevol cosa, s'acaven estroncant...això si, aprofito o com a minim intento aprofitar tot el bo q m'arriba, q ni q no ho sembli, es mes del q sembla...
I si pel cami, puc ajudar algu, pos millor q millor, q no costa gaire...
Un muakis DC!!!!!!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
