| |
DIUMENGE DE TARDOR AL PAÍS DELS RUCS-VIII - FINAL
 dimarts 2/desembre/2008 - 03:15  527  2
11.
CAMI DE TORNADA: TALL DE LA CARRETERA PELS ATURATS DE LA PIRELLI I DE LA NISSAN..
En primer lloc hom ha de dir que en temps de crisi i dificultat econòmica hom es solidaritza amb els aturats. En segon lloc que creu que els governs han de retallar tan com puguin les despeses en burrocràcia i han de praticar una política keynesiana, es a dir, produir aquelles obres i serveis que donin feina als aturats, reactivin el consum i millorin el benestar. Tot això rebaixant impostos perquè aquests obviament retallen la competivitat de les empreses i el consum dels assalariats. .
Però jo pago molts impostos. Molts impostos si ens atenim als serveis públics que rebo i als béns públics que utilitzo. Es una obvietat que estic finançant amb la meva feina a d’altres ciutadans que contribueixen menys, no contribueixen o directament xuclen de la mamella de l’estat. Això, que si es fa d’una manera curosa i austera –cosa que no és el cas a casa nostra- no em sembla malament. No perquè ningú hagi d’estar obligat a ser solidari –només faltaria!- sinó perquè aquesta solidaritat ens evita mals majors de desordres públics pretesament revolucionaris.
Per això quan ens trobem amb una colla d’obrers acomiadats de la Nissan i la Pirelli tallant una carretera m’indigno. Aquesta gent cobrarà un atur que en bona part he finançat jo ( i al que jo, com a autònom no hi tinc dret, no et fot? ), utilitza una seguretat social que en bona part financi-ho jo i porta uns nens a escola que també pago jo, mentre que jo pago una mútua i una escola privada.
Simplement, aquesta gent que viu a costa dels meus excedents, no em pot tallar la carretera perquè es queda sense feina. Em sembla perfecte que tinguin sindicats, que es reuneixin i que es manifestin allà on no toquin els collons a la ciutadania, però no tenen cap dret a causar desordres públics i, qual els causen, com és el cas d’avui, la policia hauria d’intervenir i els hauria de dissoldre. Però com que estem a un país on l’important no és ser coherent i democràtic sinó políticament correcte els mossos segur que han rebut ordre de no actuar. Ja que s’han quedat sense feina, pobrets, deixem-los que es consolin tallant carreteres i fastiguejant a la resta del personal.
Està clar que si tothom actués igual aquí no s’hi podria viure. Perquè també es podrien tallar les carreteres perquè ens espolien fiscalment, perquè hi ha incendis forestals, perquè els bancs no donen crèdits, perquè els àrbitres ajuden al Madrid o per qualsevol altre ideal que sentim frustrat o qualsevol maltracte que patim ( perquè no ens estimen totes les dones que voldríem que ens estimessin, er exemple ). Si ho féssim així les carreteres estarien permanentment tallades i hauríem de tornar a anar a peu, perquè es de suposar que també s’aturarien els trens, els avions o qualsevol altra mena de transport.
Amb aquestes idees surto del cotxe i vaig a parlamentar amb els manifestants talladors. La meva dona i les meves filles em demanen que em quedi el cotxe però jo els hi dic que no em dona la gana, ja n’hi ha prou de fer el sòmines i tenir paciència, cony !
La meva dona vol venir amb mi però jo li dic que es quedi al cotxe amb les nenes i, miraculosament, m’obeeix. Aprofita, però, per dir-me que sóc un tossut, un cap quadrat i que sempre em poso en embolics. A veure: m’hi posen. Si aquests ximplets no haguessin tallat la carretera jo no hagués sortit del cotxe per res. I, si els hagués vist manifestar-se sempre emprenyar, m’hagués mostrat solidari amb ells. Però resulta que jo també tinc drets. I vull i exigeixo que se’m respectin.
Després de caminar un parell o tres de quilòmetres trobo el cap de la manifestació.
Són una colla de ganàpies jugant com criatures a fer la punyeta. Criden consignes anacròniques i cremen ninots que deuen ser de dirigents de les seves empreses, a banda dels del ministre Solbes i el president Montilla, que és veu que també tenen la culpa de les seves desgràcies.
Li dic al primer manifestant que trobo que vull parlar amb el capitost. Al cab d’uns moments se’m presenta un individu vestit amb un mono caqui i em pregunta: “Què vols, company?”. Li aclareixo que jo no sóc el seu company i que ell no té el meu permís per tutejar-me; que sóc un ciutadà al que li estan obstruint el pas sense cap motiu. Primer, perquè jo i la majoria dels que som allà no tenim cap culpa del que els hi passa i, segon, perquè ells saben perfectament que no solucionarà el seu problema. Llavors, em diu que no sigui tan egoista que demà potser seré jo qui tallaré la carretera. Jo li dic que sóc molt egoïsta i molt pragmàtic i, per tant, el que faig és evitar els problemes i, quan els tinc, intentar solucionar-los; però que ells el que fan és simplement emprenyar.
Llavors va a cridar a un parell de companys goril.les i em diuen que torni al cotxe si no vull que em fotin un joc d’hòsties. Mentre torno endarrera, súper enrabiat, penso que potser sí que té sentit tallar les carreteres: que les bases dels sindicats pensin que els seus dirigents –alliberats de la feina a les fàbriques- fan alguna cosa. Els fan sentir importants perquè a les notícies la gent en parla. És una gran aixecada de camisa a gent ignorant que es deixa manipular...
Quan torno, una dotzena de conductors em pregunten què he anat a fer i els hi ho explico. Els hi dic que penso que hauríem d’actuar perquè si no sempre ens toca el rebre. Ells, però, són gent sensata que ha anat a passar el cap de setmana amb les seves famílies i no volen merders. Ara bé: els hi proposo que baixem les nostres famílies i amb els nostres cotxes en marxa avancem cap al tall de carretera a veure què passa...
Tots em diuen que és una idea excel•lent però quan intentem executar-la ens trobem amb un greu problema. Ningú no vol que el seu cotxe sigui un dels del davant...o sigui que, al final, tornem cadascú al nostre cotxe, posem el partit del Barça i ens prenem un refresc si en portem...
Arribem a casa, sans i estalvis, això sí, a les tres de la matinada.
|
Contactes
Registra´t
