| |
Catalunya i Groenlandia
 dilluns 1/desembre/2008 - 03:02  799  2
L'illa de Groenlàndia és la més gran del món, i una de les masses de terra més despoblades. Dimecres passat, els 58.000 groenlandesos van decidir en referèndum que ja són prou grandets per administrar la immensa extensió de terra gelada, en mans daneses des de fa tres segles, en la qual els ha tocat viure. El seu gest no només els fa a ells una mica més lliures. El món lliure també s'ha fet una mica més gran. La causa de la llibertat, un dels motors de la història -si no el motor-, no és un abstracte. Però per això, precisament, la llibertat pot fer i, de fet, fa por.
Por a la llibertat és el que expressa tot un ministre de Cultura de la plural Espanya de Zapatero, el molt llegit i liberal César Antonio Molina, quan diu que l'escriptor barceloní Juan Marsé mereix de sobres el premi Cervantes, "porque ha contribuído a la defensa en Cataluña de una lengua [l'espanyol] que hablan 500 millones de personas". I llibertat en majúscules és quan l'autor del Pijoaparte respon al ministre que "yo no defiendo nada ni a nadie, sólo el derecho a escribir en la lengua que me dé la gana". Però, en un exercici de diàfana memòria històrica, afegeix: "Escribo en castellano porque [...] todo lo aprendí en castellano; si [Catalunya] hubiera sido un país normal, por entorno familiar quizá escribiría en catalán". La llibertat pot fer por, doncs, i és evident que a alguns més que a d'altres.
És obvi que Catalunya i Groenlàndia s'assemblen en moltes coses, com un iglú i una masia. Tots dos territoris són autònoms dels seus respectius Estats. Però Espanya no és Dinamarca. Mentre que Catalunya intenta que li respectin un Estatut ja prou aprimat, Groenlàndia obté un estatus de sobirania que inclou ara l'autodeterminació.
Als anys 90, davant la independència de les Repúbliques bàltiques per la implosió de l'imperi soviètic, el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol va respondre afirmativament a la pregunta de si Catalunya era com Lituània. Però Espanya, va afegir, no és l'URSS. Encara avui, podria respondre que Espanya no és aquesta Rússia autocràta i neoimperialista que controla la més petita dissidència amb la mateixa mà de ferro que les antigues nomenklatures comunistes i que, disfressada de democràcia homologable, estén amenaçadora els seus tentacles econòmics per mig Europa a l'empara del Kremlin i les màfies. No, Espanya no és Rússia. Però tampoc és Dinamarca, encara que comparteixin el mateix espai europeu de llibertat. Mentre que Espanya és incapaç de tractar les seves pors a la diversitat nacional, cultural i lingüística amb la teràpia de la llibertat, Dinamarca, un dels Estats més antics del món, accepta el dret dels seus inuits a decidir quina relació volen mantenir amb la resta dels ciutadans danesos, en un marc (per ara) de sobiranies compartides. Una entesa que alhora revalua la democràcia danesa com una democràcia exemplar.
Mentre que l'Estat espanyol anteposa en la seva Constitució la unitat territorial al principi de llibertat, Dinamarca engrandeix amb els 2.166.086 quilòmetres quadrats de Groenlàndia els espais del món lliure. Mentre que els aparells legals de l'Estat espanyol grapegen impúdicament un Estatut com el català, impecablement elaborat i referendat pels representants polítics i el poble de Catalunya dins l'estret marc d'autogovern que permet la Constitució, l'Estat danès ja pensa en la plena sobirania de la seva antiga colònia gelada.
No eren els inuits que tenien un problema identitari o nacionalista o diguin-ne com vulguin, com no el tenen els catalans. Encara que no puguin exercir-la plenament, els catalans mai han tingut cap problema amb la llibertat i amb el respecte a la regla de la majoria. És Dinamarca que, aplicant-se una cura de llibertat, se l'ha tret de sobre, el problema, i és Espanya qui no posa remei al seu. Negant-se la cura, i negant-la als altres. Com aquell gos que ni menjava ni deixava menjar.
escrit publicat al diari avui per David Gonzalez
|
Contactes
Registra´t
