| |
DIUMENGE DE TARDOR AL PAÍS DELS RUCS-VII
 dilluns 1/desembre/2008 - 11:00  699  1
9
DINAR A “CAN MOLT RUC” DEL RAS DELS RUCS .
Per acabar de completar la nostra diada ruquera anem a dinar i a passar la tarda al restaurant – balneari Cal Molt Ruc, que és a un dels Rasos de Peguera, concretament al Ras dels Rucs.
La pujada des de Fuives al Ras és impressionant. En molts pocs tombs pugem molt amunt, a mesura que anem descobrint torrents pels que l’aigua baixa rabiosa a les ordres de la llei de la gravetat. M’estaria tota la vida contemplant l’aigua. L’aigua calmosa dels llacs, l’aigua moguda dels rius, l’aigua rabiosa dels torrents, l’aigua palpitant de la mar, l’aigua juganera de la pluja. Essencialment som aigua, malgrat que ens agradi més el vi....El embals de La Baells queda al fons com una gran taca de tinta blava. Es com si tinguessim el cel a dalt i a baix.
La visió dels Rasos és impressionant...Modèstia a part, i sense pretendre caure en cap mena de xovinisme idiota, que bonic és aquest país! Quina varietat de paisatges tan aconseguida1 Quan hom pensa que tenim el Delta de l’Ebre i la Costa Brava i l’Urgell i Barcelona, no pot pat dubtar que “Déu va passar-hi en primavera” malgrat que no cregui massa en Déu....
Finalment, després de tombs i tombs i de contemplar uns paisatges bellíssims arribem a Cal Molt Ruc. Aquest balneari – restaurant fou fundat per Damià Caldentey i Pastor ara deu fer uns 10 anys, arran que el guarà es posés de moda. La tasca d’en Damià vol ser complementària a la de Joan Gassó: en Gassó aspira a salvar el guarà català, en Caldentey aspira a assegurar aquesta salvació, es a dir, a fer-la rentable.
Rentable, com? Ja no és possible tornar els guarans als camps i als camins catalans. No tant perquè costin de mantenir més que un cotxe –que no crec- sinó perquè són més lents i ara mateix el temps és or, malgrat que molt sovint s’ompli de no-res.
Doncs rentable a base de proposar-nos diversos jocs, de tastar menges exquisides a partir de la carn i la llet del ruc i de proposar-nos banys làctics en el mateix tipus de llet –cromosoma amunt, cromosoma avall- en que es banyava Cleòpatra
El primer que sorprèn al arribar al Ras dels rucs és la gran quantitat de ent que hi ha. Cotxes i més cotxes i autocars i mes autocars, bàsicament de Barcelona, però també de la resta del país, sobre tot de la part industrial del país on, si li preguntes a la canalla quantes orelles té un ruc no et saben contestar si dos o quatre, i si els hi preguntes com s’anomenen el seus sons et diuen que borden o miolen. Doncs bé, és un mèrit inqüestinable del nostre comerç que gent que no té ni punyetera idea del que és un pollí decideixi passar el dia i gastar-se els calés entre Fuives i Can Molt Ruc.
Al aparcar el cotxe, et ve una somera que porta unes orelles de ruc penjades al llom. Estàs obligat a posar-te-les com et posaries una corona. Si no, no pots entrar al restaurant. Hi ha qui diu que uns descendents de Jaume I hi van anar i es van negar a posar-se les orelles. Va sortir una estranya veu del fons dels Rasos que els hi va dir: “Vostès alteses, no cal...” i, prodigiosa i màgica i incomprensiblement els hi van aparèixer unes orelles virtuals que no els han deixat d’acompanyar mai....
Un altre guarà ens porta cues que també son obligatòries. Son una mica incòmodes perquè es belluguen al seu aire. No serveixen per espantar mosques però penses que potser serviran per donar-li un mastegot a un que passi per allà i tindrem raons. No acabo d’entendre el seu mecanisme, sembla com si algú les dirigís per control remot però penso que això no pot ser, que valdria masses calés i seria una feinada. No sé....
Malgrat que alguna senyora remuga i algun senyor borda, la veritat és que la majoria dels clients s’ho prenen bé això de ser coronats per unes orelles de ruc i dur cua. . Al mateix instant que els hi toquen la pell senten ganes de cantar, de ballar, de menjar i de fer l’amor. Xalen com uns rucs!
La noia que fa de metre és una noia altíssima, prima, escotada i que se la veu simpàtica i treballadora. A diferència dels homes, que duem les orelles negres- i de les dones –que duen les orelles blanques- ella du unes orelles purpurina que es veuen des de tots els punts del menjador. Es a dir que, entre la seva alçada i la mena de far que són les seves orelles, siguis on siguis del menjador pots avisar la mestressa sense cap dificultat...
El menjador de Cal Molt Ruc té forma de quadra. Es clar que és una quadra neta, endreçada i polida, però el sistema de alimentació s’hi vol assemblar. Al damunt hi ha tants forats com comensals i el cuiner o el cambrer o qui sigui va tirar menjar cap avall com si tires palla o ordi.
Però el menjar no és ni palla ni ordi. Son uns entremesos extraordinaris, uns embotits extraordinaris fets amb la carn del guarà. No m’atreveixo a dir que són millors que els del porc però, posats a comparar-lo –cosa que tampoc crec que interessi als guarans- els garrins tindrien feina,. Quins pernils, quins fuets, quines botifarres, quines sobrassades, Déu meu! Com ens hem pogut privar fins ara d’aquestes exquisideses?
Per beure, com es natural, no hi ha ni gots, ni copes, ni porrons (bé, ara de porrons no n’hi ha pràcticament enlloc), sinó que has de treure el cap per una mena de finestretes i allà hi ha uns abeuradors amb diferents begudes: vi blanc del Penedès, vi negre del Priorat, cervesa amb alcohol., cervesa sense, aigua amb gas, aigua normal i corrent, taronjada i llimonada ( com se sap, les begudes de cola estan estrictament prohibides pels guarans ).
Després dels entremesos ens fan baixar una mica de verd: enciams, tomàquets, cebes, olives, endívies, etc...que ajuden a fer baixar els entrants.
El segon plat són galtes, costelles i cues de rucs servides amb diferents salses enganxades a la carn. Dubto que hi hagi en l’àmbit de la carn res de més deliciós. Concretament les costelles amb all i oli, les galtes a la sansa d’Herièméme i la cua a l’Oporto et deixen amb la sensació que, efectivament i malgrat que a vegades no ho sembli, Déu és bo ( el que és emprenyador és que només ho sol ser amb alguns que, a més, sempre són si fa no fa els mateixos ).
De postres ens fan baixar diversos pastissos fets amb llet de somera. Hi ha uns pastissos fets de llet de ruca, mel, xocolata i ametlles que, senzillament, et transporten al paradís. És que no es pot demanar més. Es que és quelcom insuperable. Es que si el dimoni els tastés de cop deixaria de fer dolenteries i es tornaria a convertir en àngel i, d’altra banda, si Déu els tastés deixaria d’incloure la gula entre els pecats.
Després de dinar, què millor que una migdiada. Però a Cal Molt Ruc la migdiada que pots fer – s’hauria de poder fer la migdiada a tots els restaurants on es pot fer un àpat d’un cert nivell – no és convencional. Et fan estirar a una manta als extrems de la qual hi ha dues someres que et porten de passeig mentre descanses. Van molt a poc a poc, els seus passos són d’una suavitat que t’endormisca en un tres i no res. Naturalment que al principi allò no ho veus clar però com que veus altres clients dormint com nadons, finalment, i malgrat els teus cent quilos i l’escaig del dinar, puges i et relaxes infinitament millor que si t’estesin fent un massatge. I dorms tant bé que, quan et desperten, no aconsegueixes recordar què has somniat.
Després de la migdida ve el bany en una piscina de 25 metres de llet de burra. No vull preguntar ni com aconsegueixen aquesta quantitat, ni com la renoven ni res. Prefereixo no saber. Faig, simplement, el mateix que en Vicent: anar on va la gent. Així que em poso un banyador que porta ruquets de totes les formes imaginables estampats i em tiro de cap a la llet. La sensació es estranya, primer, perquè estem acostumats a nedar en un líquid de color transparent i aquest és blanc i opac.
Segon, perquè així com l’aigua mai no m’ha agradat, la llet de ruca de la piscina està simplement deliciosa ( no penso en els microbis que poden dur els altres banyistes, ni en el que hi poden deixar anar, simplement ). Nedo i de tant en tant bec. I flipo molt. No m’estanya que Cleòpatra, que ha estat una de les dones més cultes i intel.ligents de la història s’immergís en aquests banys. Jo ho faria cada dia si tingués calés...
Finalment, l’últim servei de Cal Molt Ruc és un ball a base de cançons mexicanes tocades per un organista que no sé si brama perquè fa el ruc o si normalment ja canta així....el que està clar és que si hi ha algun lloc on la seva veu no desentona és aquí. Ell du orelles i cua com jo i, a més, un gran barret i vestit mexicà.
Nosaltres, encara amb els barrets i la cua ens movem per la pinta amb la nostre parella al ritme de les marxoses cançons que canta. I quan deixa anar un bram i l’allargassa, l’aplaudim, l’acompanyem i riem. Com els agrada fotre el ruc a tots plegats, no et fot?
.
|
Contactes
Registra´t
