| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de geisha_87
|
|
| |
AMB EL COR A LA MÀ...
 divendres 28/novembre/2008 - 07:13  967  10
Tots tenim una cursa per còrrer on tots hi estem dins, i hem de recòrrer molts quilòmetres, plens d'obstacles, mirant d'esquivar-los per poder acabar guanyant la cursa.
Dins d'aquesta cursa hi ha diversos camins a seguir, cadascú escolleix el seu, però al final tots fem la mateixa fi, encara que potser que alguns abandonin abans, o es lesionin...
Per acabar la cursa com a mín. has d'arribar a la meta, la teva única meta. A partir d'aquesta breu introducció començo:
Jo estic dins d'aquesta carrera, la meva vida, juntament amb tots els meus companys, amics, enemics, amors, desamors, familiars, coneguts, parents de lluny... tots estem en plena batalla, per acabar vencent les dificultats, que serien els obstacles de la nostra cursa, de la nostra pròpia vida.
El meu gran obstacle, el que és més difícil deixar K.O. és la meva malaltia.
M'han diagnosticat una malaltia crònica, no és greu, però no deixa de ser una malaltia.
La meva única meta és curar-me o saber conviure amb ella, sense perjudicis, ni estats d'angoixa, dies de plena depressió... deixant tots aquests factors fora a l'exterior, lligats de peus i mans perquè no s'interposin al nostre objectiu.
Vaig començar per una fase de sol·litud i plena desconfiança de la gent. A partir d'aquí et fas les teves pel·lícules amb bandes sonores incluïdes i et tanques al teu món, on tot és obscur i has d'anar a les palpentes, amb pors i temors, ensopegant una i altre vegada perquè el teu camí a seguir no està prou il·luminat.
Veus que tothom està en contra teva, com tu dius: "És un complot". Com si dels programes telebasura es tractès, on en comptes de coonviure amb persones, conviuen com animals.
Per això decideixes tancar-te a casa però, mires a la televisió i de cop veus que es dirigeixen a tu, i et sents com Jim Carrey al film El show de Truman.
Ets el centre del món.
També hi ha un altre nivell que seria l'eufòria, vas a classe amb mil arrecades penjades, no pares de dibuixar i fas cercles negres com el nen de The Ring, però quan encara no en sabies res de la pel·lícula i et quedes tertaplègica quan la veus per primer cop.
A partir d'aquí la gent et veu com: "Mira, la loca del insti" i només els hi falta que et senyalin. És com si portessis una etiqueta penjada que digui "estic boja", i realment arriba un moment que tu mateixa t'ho creus perquè veus el que estàs fent però quan ho fas és inconscientment.
També veus que la gent et mira com un bitxo raro, ja no et coneixen com la noia trempada, empollona que seguia molt bé els estudis... i ningú es digne a venir-te a veure a casa o preguntar-te com estàs, preocupant-se per tu... sinó que creuen més oportú anar criticant i diguent bestieses de tu.
Si sàpiguessiu el que m'han arribat a xiular les orelles. I encara em xiulen.
Llavors, arriba el moment en què desconfies dels teus pares i de les persones estimades, per això es aquí quan desesperats busquen una solució i et porten al psiquiatre directament.
Aquest no pot parlar amb tu, perquè tu ni tan sols el veus, ja que no has dormit cap nit i això fa que estiguis visquent de manera sonàmbola, ell l'únic que pot fer és el que ha après i creu oportú i és receptar-te molt de medicament.
Van fent proves de medicació, com si fossis una rata de laboratori, fins trobar l'adequada.
Els teus familiars ja no saben què fer, proven tots els medis; ioga, acupuntura...decideixen fer teràpia sense l'ús de la medicació, però no resulta, esperes un xic més i acabes al manicomi.
Arribes a la conclusió que sense medicació no pots anar, com t'havia aconsellat l'últim psiquiatre al qual havies recorregut i el que havia acertat més en què era el que et succeïa, ja que fins ara encara cap s'havia arriscat a dir-ho.
A partir d'aquí saps que has de seguir unes obligacions, un tractament: seguir el tractament constantment, fer-te anàlisis anualment, dormir set hores diàries, no prendre alcohol, tenir auto-estima, no capficar-te per coses insignificants... en fi relativament pots fer una vida normal, sabent en tot moment el que fas i ser conscient del que hi ha.
Així es pot conviure amb aquesta malaltia, que és del que es tracta i lluitar per ser feliç, no ensorrar-te i veure el vas sempre mig ple.
S'ha d'intentar fer amistat amb la malaltia, que a la fi i al cap sempre haurem d'estar juntes, dies ella estarà més ausent que d'altres, o voldrà cridar més l'atenció, però clar no li podem tirar una patada i vinga que se'n vagi a fer mal a un altre lloc, sinó que el que hauríem de fer és parlar amb ella i conèixer-la més a fons, fins ser amigues inseperables "germanes de sang".
Lithium - My medicine
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Poetigat |
Hola geisha!
Friday, November 28th 2008, 8:35 PM
Déu n’hi do amb el teu primer article! Benvinguda per aquí en qualsevol cas!
Està molt bé que assumeixis de manera tan sincera i valenta la teva situació, i et felicito per això, però recorda també que tu ets molt més que la teva malaltia. Força gent pateix malalties mentals a la nostra societat, si encara són una mena d’ estigma per alguna gent només és per ignorància i injustos prejudicis. Pensa que si algú et rebutja només per això ja no valia la pena tractar amb ell o ella, amb la qual cosa t’estalvies una quantitat de pèrdua de temps considerable amb gent com aquesta... Quina sort que tens!
De fet, està comprovat que la majoria de persones que pateixen malalties mentals tenen una intel·ligència superior a la mitjana. Sens dubte, qui no els compren ni els ajuda no estan en el mateix cas.
Quan estiguis malament, sé que és difícil, però procura no escoltar-te massa a tu mateixa, ja saps que la teva malaltia vol pensar per tu, però tot passa i tu pensa sempre en continuar endavant, sobretot, deixa’t ajudar, posa-hi voluntat, metges, família i amics, etc.... I, recorda també que la felicitat està feta de petites coses..., com ara: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna... Això darrer era un acudit del Groucho, no t’oblidis mai del sentit de l’humor, és molt important!
No sé què més dir-te, com també diria el Groucho: aquests són els meus principis, però si no t’agraden en tinc d’altres...
Apa, una abraçada i ens llegim per aquí.
Cuida’t molt! Petons!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
