| |
DIUMENGE DE TARDOR AL PAÍS DELS RUCS-V
 dijous 27/novembre/2008 - 04:36  623  0
6.
LA REPRODUCCIÓ DELS RUCS: :
Escriu Claudi Elià a la seva prodigiosa “Història dels animals” ( un dels llibres de capçalera de Jorge Luis Borges, que compagina un gran sentit del humor, una immensa imaginació i un gran amor pels animals) :
“Generalment, el cavall és un animal airós. La seva robustesa, la seva agilitat, el coll erecte, les cames flexibles, els cascos sonors li proporcionen gallardia i elegància. En particular l’euga, amb la seva llarga crinera, és un ésser ple de gràcia i captivador; no suporta, per exemple, se coberta per un ase i, en canvi, accepta amb molt de gust un cavall, en especial si és molt robust. Els qui s’esforcen per tal d’obtenir mules coneixen aquesta circumstància i, per tant, retallen les crineres de l’euga sense cap consideració i rusticitat, per a després entregar-les al ruc; malgrat que en un primer moment senti repugnància, la pobre euga s’avé a rebre el mascle innoble. Sembla que un passatge de Sòfocles fa referència a aquesta humiliació...”
Si Claudi Elià en comptes de ser un retòric sofista hagués llegit Plini el Vell hagués escrit que la repugnància de les eugues pels rucs tenia una sola excepció: els rucs de raça catalana. Per què? Primer, perquè els rucs catalans eren –són- tant robustos com un cavall i, sovint, més; segon, perquè els burros de raça catalana són molt agraciats amb el contrast del negre del seu llom, esquena, orelles i cara i el blanc del seu musell i panxa, a banda de tenir uns ulls preciosos que és en el que primer és fixen les eugues de totes les espècies i, finalment, malgrat que tingui poca importància també per a les éugues de totes les espècies, perquè la potència sexual del guarà no només supera de llarg a la dels cavalls sinó a la de tots els èquids.
Excuseu-me lectors per reproduir aquest adagi medieval que retrata amb una precisió brutal el desig que desperta el guarà entre les femelles els èquids:
“ Al guarà català, someres, eugues, zebres, mules i unicòrnies es volen follar”. Es podria dir d’una manera més fina però no més clara, no?
L’època de zel dels guarans i les someres és el mes de maig, el mes de Maria, de les mares, de les flors –que no oblidem que són els sexe de les plantes-. L’embaràs dura aproximadament dotze mesos i sol néixer un sol pollí. Quan n’hi ha més d’un és fàcil que hi hagin dificultats i que algun neixi mort
Ens explica el Joan que els pollins, al mateix dia de néixer, ja són capaços de caminar. I insisteix que, contràriament al que ens passa a nosaltres, que necessitem anys per caminar, ells ho aconsegueixen en un dia. I diu que només cauen un cop, en contrast al mils de vegades que caiem nosaltres. Jo, però, no me’n puc estar d’indicar-li que el nostre caminar bípede és més complicat que el caminar quatrípede. Que si els homes també anèssim a quatre potes no només caminar sinó que moltíssimes coses ens serien més fàcils....
.
LA VIDA DELS GUARANS I LES SOMERES:
Si hi ha alguna cosa que ha canviat en els darrers 50 anys és la vida dels guarans i les someres. Els que de petits freqüentavem poibles de pagès ho sabem molt bé. En la nostra infantesa, malgrat que les màquines ja començaven a fer acte de presència, la presència de rucs i mules a les cases de pagès era més que notòria. La gran majoria de pagesos catalans –per no dir tots- en tenien.
L’aparició del tractor i les altres màquines agrícoles ha tingut com a conseqüència la substitució d’aquells animals que eren utilitzats quasi exclusivament com a motors. A diferència de les vaques o les ovelles que donaven carn i llet, o de les gallines que donaven ous i carn o dels conills que donaven carn, la carn i la llet dels rucs no era apreciada ( la llet, no perquè no ho fos en sí mateixa, que tradicionalment ho ha estat i molt) sinó perquè la producció de llet de les someres és molt petita ) i, així, el ruc ha esdevingut un animal de companyia, un luxe....
I si ha alguna cosa que els pagesos d’aquest país no volen són animals de companyia, ni luxes d’aquests tipus. El mateix fet que convisquin i focalitzin el seu negoci en la criança d’animals fa que no hi tinguin una relació gens romàntica. A casa només hi caben els animals que són productius d’una manera o altre. Si tenen gats és per a no tenir ratolins, si tenen gossos és per anar a caçar o per a que els hi vigilin la casa i mai de la vida no se’ls hi acudiria tenir un hàmster o un conill d’índies.
Aquesta improductivitat, aquest luxe no volgut ha tingut com a conseqüència la paulatina desaparició dels guarans, rucs i mules de les nostres csases de pagès. Jo no estic gens segur de que aquesta desaparició hagi estat gens traumàtica per a ells. Durants segles i segles i segles i segles han estat obligats a treballar de sol a sol i se’ls hi ha estalviat el menjar i el beure tant com ha estat possible. I, a més, per una tradició estúpida i injustificable en éssers que ens diem racionals i ens creiem superiors, el ruc ha estat objecte d’abús i d’escarni constant.
És i l’abús i l’escarni derivat de la esclavitud del ruc per una banda i de la mala llet i els complexes de l’home per un altra. L’home que se sent maltractat pega la seva dona i els seus fills i els animals de casa. La dona pega els fills i els animals. I els fills peguen els animals. Total, que els animals sempre són al final de la cadena i sempre els hi toca el rebre. Jo encara recordo que a les festes majors es feien carreres de rucs que consistien en agrupar tots els rucs del poble i, darrera d’ells, els seus propietaris, que els feien córrer a crits i bastonades. Al propietari que guanyava li donaven una copa de llautó i al ruc que guanyava, entre unes riallades demencials, se l’obligava a beure un o dos litres de cervesa o vi, cosa a la que l’animal es resistia, malgrat que sempre n’hi havia algún que aquell beuratge el trobava bo i llavors s’emportava estirades d’orelles – no hi ha res que els rucs odiin més que que els hi facin mal a les orelles- horribles i més riallades.
Ara i aquí – a molts països del món el ruc encara és una eina de treball- el ruc és un animal o bé de companyia o bé del que simplement s’intenta conservar l’espècie. O sigui que respecte dels seus avantpassats, sembla que ha arribat a la societat perfecta en la que passa les hores menjant, dormint i copulant. Ni tan sols té un depredador que l’amoïni. Qui no voldria viure com un ruc, ara?
Ens explica la monitora que els guarans viuen uns 30 anys, mentre que les femelles en viuen 40. Això de que, en general, les femelles visquin més que els mascles deu ser una regla general entre els mamífers. I probablement és una regla general raonable ja que elles son més resistents, inteligents i equilibrades que nosaltres.
Un botó de mostra d’aquesta major inteligència i equilibri és que totes les femelles poden estar juntes sense cap problema. Es fan companyia les unes a les altres i, malgrat que alguna vegada potser també es fan la guitza, la cosa es resol sense més problemes. Els mascles que no han conegut femella tampoc no són problemàtics. Malgrat que són força més mogudets de que les someres, no passa res. El problema ve quan han provat l’entrecuix d’una femella. Llavors perden tota la seva sociabilitat i o bé volen copular a totes hores o bé se les han amb els altres mascles competidors amb tota la mala hòstia del món. Ara mateix no sé qui em recorden...
|
Contactes
Registra´t
