| |
DIUMENGE DE TARDOR AL PAÍS DELS RUCS-IV
 dimarts 25/novembre/2008 - 04:46  685  3
4.
LA MASIA DE FUIVES
La masia de Fuives, malgrat que ha estat declarada d’interès paisatgistic i no sé quantes coses més, no és de les masies espectaculars que podem trobar al nostre país. Hi ha llocs on es diu que data del segle XII i d’altres parlen del segle X, ves a saber. En tot cas està clar que ja té dies....
Està clar que no és el lloc més confortable per viure-hi perquè el seu propietari, en Joan Gassó, fa anys que viu a un pis de Berga. Aquesta elecció als barcelonins se’ns fa estranya: com és possible que un home que té tots els metres que vol vulgui viure a un pis? Es clar que tampoc no sabem quants metres té el pis i com és, perquè hi ha pisos i pisos....
No estem, doncs, davant d’un d’aquella mena de ranxos que tallen la respiració. Fuives és una masia modesta en el marc d’un país modest on el latifundi ha estat inviable. De tota manera hi caben uns 150 rucs –que ja són rucs- i unes 200 vaques –que ja són vaques- o sigui que petita tampoc no és.
Deixant de banda els indrets on són els animals, hi ha dos habitacles. Un és la masia strictu sensu i l’altre és el museu del ruc. La masia no es pot visitar. A la part de baix hi ha una sala on ens projecten el programa que la sèrie “Veterinaris” va dedicar als rucs, concretament al naixement d’un pollí català. La gent no pot evitar riure quan el guarà munta la somera. Continuem sent així d’idiotes..
L’altre habitacle és el museu del ruc que ens vol convèncer que el ruc català és la millor raça del món. Es veu que això ho van dir uns ianquis al 1916 i ara aquí no hi ha qui ens faci baixar del ruc. Es veu, a més, que darrerament els nostres rucs han guanyat no sé quants concursos. Ja es estrany que els deixin participar com a rucs catalans i no els obliguin a vestir la samarreta espanyola a sobre, no et fot? Cosa, per cert, que sí que fan els francesos que al nostre ruc no l’anomenen català sinó “ase dels Pirineus” perquè, pels francesos, només el xovinisme parisenc és imprescindible i tolerable.
Els estris penjats arreu de les parets demostren les hores de feina que els rucs han sofert als nostres camps. Es veu d’una hora lluny que la vida d’aquests animals ha estat una gran putada. Jornades llarguíssimes, duríssimes i cap mena de contemplació. A alguna paret es diu que el ruc és un gran treballador però en realitat ha estat un esclau, una cosa moble que l’home ha utilitzat sense cap remordiment moral.
La postura de Fuives es totalment partidista a favor dels rucs. Es un animal sense defectes. Fins i tot ens expliquen que, abans, quan a l’escola a una criatura li posaven orelles de ruc, no es volia certificar que fos estúpid sinó que el que s’intentava era que la inteligència del cervell del ruc traspasés al cervell de l’alumne. Aquesta interpretació té poc d’històrica i d’antropològica perquè ja els grecs i els romans prengueren els rucs com a símbol d’animal ximple. Però, ja dic, a Fuives tot està girat. Hi ha un dibuix que representa dos munts de palla, un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Hi ha dos rucs lligats amb una corda que hi intenten arribar –un al de la dreta i l’altre al de l’esquerra-. Quan se n’adonen del problema els dos rucs es posen d’acord i primer es mengen la palla de la dreta i després la de l’esquerra.
No es parla dels mil.lions de contes i faules on els rucs surten mal parats, ni de el celebèrrim ase de Buridan que, no afamat i assedegat, se li oferí palla i aigua i no sabent si començar pel menjar o pel beure morí de gana i de set..
Abans de començar el recorregut esmorzem a unes taules de picnic. Hi ha un parell de gats i un parell de gossos que no es barallen – ni entre sí ni amb els de l’altre espècie- però que no paren de pidolar-nos un mos. No sé que els hi deuen donar per menjar a la masia però segur que no estan per tants romanços com a la ciutat on gats i gossos han esdevingut els autèntics reis de la casa, duent una vida contemplativa i fornicativa realment envejable. L’esmorzar, doncs, es converteix en una olla de grills: els pares menjant ens nostres entrepans, les criatures volen alimentar a gats i gossos i les mares obligant a les criatures a que es mengin íntegre el seu esmorzar i els gats miolant amb una veu llastimosa, com si fossin les notes més greus d’un violí, i els gossos mirant-nos amb una cara de pena realment escruixidora....
5
DE COM AL SENYOR JOAN GASSÓ SE LI VA ACUDIR SALVAR ELS GUARANS.
Se sap que Pau de Tars va necessitar caure del cavall –o era un ruc?- per tal de trastocar-se i passar de ser un dels principals perseguidors dels cristians a ser el seu principal apòstol (que no hagués conegut Jesús és purament anecdòtic: tampoc no l’han conegut la majoria dels seus seguidors, l’error, en tot cas, fou de Jesús que no el trià en comptes de Judes, posem per cas ).
Joan Gassó també tingué una visió, Era de vacances al Pallars. Cada dia anaven amb la seva esposa d’un poble a un altre per carreteres solitàries i deixades de la ma de Déu. Un mal dia el cotxe se l’espatllà. Encara no s’havia fet massiu el us del telèfon mòbil i, per tant, en Joan ho tenia complicat per comunicar a ningú la seva incidència. Pensa en fer senyals de fum com feien els indis però la seva dona el deturà en sec: era a l’estiu i qualsevol espurna podia causar un incendi i en comptes d’un problema en tindrien dos. Podien optar per anar al poble següent o anterior caminant i tot seguit, contractar un mecànic per tal de recollir el cotxe i les maletes. En aquestes es va il.luminar el cervell del senyor Joan –no direm que li van sortir dues orelles espirituals perquè potser s’interpretaria malament- i es va dir: si ara aquí tinguéssim un ruc, tindríem el problema resolt.
La il•luminació, tal com jo ho veig, es discutible. Quants dies haguessin trigat per anar de Olvan a Espot en ruc? I que haguessin fet si el ruc s’hagués trobat indisposat o se li hagués trencat una cama o hagués tingut un atac de cor o s’hagués mort? Es clar que els que anaven en ruc no podien haver pensat en el cotxe que no tenien, però vaja....
Bé, el cas és que a Joan Gassó va pensar en el bé que els hi hagués anat tenir un ruc i les coses es van anar lligant al seu cervell fins que es va voler convertir en els salvador dels guarans. Se n’adonà que el ruc de raça catalana –que tan èxit havia tingut arreu- era a punt de desaparèixer, si més no a Catalunya, perquè hi havia la possibilitat que fora de casa nostra hi haguessin més rucs que aquí.
Va interrompre sobtadament les vacances i malgrat l’alarma de la seva dona va dedicar la resta de l’estiu a perseguir rucs catalans. Només en va trobar una trentena. No va tenir masses pegues per a que els hi venguessin. A la majoria de les cases de pagès el ruc havia esdevingut un animal de companyia en el millor dels casos i una nosa que no s’atrevien a matar en els pitjors. Gairebé tots van vendre. Només un pagès li va demanar una permuta: el seu ruc per dos vedells i així va ser....
El següent problema que es plantejava era que en Joan només havia trobat femelles i encara no s’havia inventat un mètode reproductiu en el que el mascle no fos imprescindible ( tot arribarà: jo crec que en el futur la raça humana serà estrictament femenina i lesbiana i recordarà el mascle com nosaltres recordem l’homo erectus o l’homo habilis ). El cas és que totes aquelles burres, si no es trobava un mascle, a tot estirar donarien matxos xarnegos ( perquè cavalls de raça catalana no n’hi ha ).
Buscant, buscant va resultar que l’únic mascle de raça catalana que quedava al país els tenien uns militars de l’Hospitalet. Ja veieu al Joan, amb el seu castellà de Ovan, anar al quarter i, quan li van dir que havia de parlar amb el coronel Tal. Imagino que la conversa devia anar si fa no fa així ( i, per tant, la conversa següent es totalment imaginària i no transcriu el que en Joan ens ha dit perquè, de fet, de la conversa amb el coronel té la prudència de no dir pràcticament res....):
- “Usted, mi general, puede dar un gran servicio a Espña.
- ¿Qué servicio?
- Tiene a ver con la conservación de la fauna nacional, mi general...
- Coño, no me venga con rodeos, explíquese, hóstia!
- Mire, el caso es que yo tengo cuarenta burras de raza catalana...
- Ustedes los catalanes son la hostia, son separatistas hasta con los burros, no te joroba.
- No, mi general, que es una cosa científica. Y oiga que yo soy de los que piensan que los catalanes somos españoles, eh...
- No me haga la pelota, coño
- No era esa mi intención mi general...El ejército! Viva el ejército espanyol, mi general!
- Ya me gustaría saber con quien hizo la guerra su familia...
- Con el ejército nacional, mi general....
- Bueno, ¿qué coño quiere?
- Como le he dicho, tengo trenta burras de raza catalana...
- Joder macho..¿.Sólo treinta?
- Sí, pues eso....el caso es que no tenemos machos de raza catalana.
- Y qué, cojan un burro de raza española, coño!
- Mire, que no existen burros de raza española....Però el burro de raza catalana es de raza española, no?
- Que quiere que le diga....? Ustedes sólo son españoles para lo que les conviene...
- Mire, mi general, su burro es el último burro de raza catalana que queda en el mundo, ¿me entiende?
- ¿El Carbonero?
- Ese.
- ¿Y quiere que el Carbonero se folle a las 30 burras? ¿No ve que ya está viejo para eso? ¿ Por qué no me transforman a mi en un burro de verdad y hago yo el trabajo?
- Jajjajajajaja Mi general, que sentido del humor tiene usted! Para que luego hablen mal de los militares. ¿Qué sería de España sin ustedes? Bueno, dése cuenta de la importancia de la operación...
- Oiga, ¿usted sabe que sacar al Carbonero de aquí es ilegal, no?
- Bueno, le puedo traer las 30 burras. Una a una o todas de golpe....
- Y una hostia!
- Y si no puedo llegar a un acuerdo con usted, general...
- ¿ Qué tipo de acuerdo?
- El que usted quiera mi general....
- Un millón... ...
- Joder, mi general, no s’està de res vostè...!
- Oiga, no me hable en catalán que no le entiendo, coño!
- D’acord, un mil.lió de peles però per tantes vegades com em calgui
- Eso lo he entendido. ¿Lleva el dinero?
- Li puc fer un xec
- No sea cretino, necesito dinero que no deje rastro, dinero contante y sonante...
- Es que així me’l podré desgravar...
- Juan no me toques los huevos con gilipolleces, ¿quieres el burro de los cojones o no?
- Si....
- Pues me traes la pasta y te llevas el burro un mes...
- Pues vale...Seguro que es fértil?
- Però Juan tu te crees que yo voy tocando las pollas de los burros?
- No, mi general, claro que no.
- Viva España, soldado! Y que los catalanes recuerden que hemos contribuido a salvar su raza!
- La de los burros, mi general, la de los burros....
- Coño, ¿qué dice? Viva España!
- Viva, Viva....
Quan el Carbonero va arribar furtivament a Fuives li van caure els collons a terra. Mai a la vida havia fornicat a ara de sobte tenia trenta ruques que sospiraven per ser seves.
D’entrada, com es natural, es va acollonir una mica i va pensar que a la vida passen coses molt estranyes: passes de ser verge a una promiscuïtat total (el que ell no sabia és que després dels trenta dies de marres tornaria a practicar l’abstinència fins a la resta de la seva vida i la seva explosió sexual la recordaria com un somni que no estava segur d’haver viscut o no).
En Joan li va donar la “Perla” –nom que havia posat a una ruca en honor a la seva dona- que era la més entenimentada del ramat i que va fer anar al Carbonero per allà on va voler. Després, com es natural, quan el Carbonero li va agafar gust a la cosa, va continuar fornicant sense problemes, fent que les quadres de Fuives esdevinguèssin una màquina sexual imparable.
Però, fet i fet, que en Joan hagués trobat el Carbonero no solucionava el problema perquè volia dir que tots els rucs i ruques nascuts del seu esperma serien germanastres i, per tant, plantejava un problema de consanguinitat en la reproducció ( hi ha gent que pensa que el fet que germans i cosins germans no es puguin casar entre si és un caprici de l’església o de l’estat, quan en realitat només es vetlla per tal que no caiguin en la mateixa consanguinitat dels rucs ), així que el Joan va continuar la recerca per totes les comarques catalanes i fins i tot més enllà i, finalment, trobà dos mascles més. Els va poder comprar i els va dur al paradís de Fuives. D’aquests tres mascles són descendència més dels 50% dels rucs catalans que hi ha al món.
|
Contactes
Registra´t
