| |
DIUMENGE DE TARDOR AL PAÍS DELS RUCS-III
 dilluns 24/novembre/2008 - 07:01  489  1
3.
DES DEL PAÍS DE LES POMES AL PAÍS DELS RUCS
No repeteixo que el despertador sona a una hora inversemblant per ser diumenge. Em repeteixo perquè amb aquesta gent de comarques no hi ha res a fer...
Anant cap a La Panadella ens trobem un paisatge emboirat digne d’una novel.la de Dickens o Collins. Els arbres i els matolls emblanquinats tenen un aire un pèl misteriós, com si un fum gèlid volés desdibuixar-los.
En un tres i no res arribem a Sant Guim de Freixenet. Els carrers pels que travessem tenen edificis relativament nous d’una lletjor implacable. No sé si el fet que siguin barats comporta aquesta manca de gust, però no hauria de ser així. La gent que viu a aquestes cases és difícil que tinguin un sentit optimista de la vida. I el idealisme, al cab i a la fi, es necessari per tot: per anar a treballar amb ganes, per estimar la dona i els fills, per ser una mica patriota, per consumir, per estalviar etc...No sé quan ens en adonarem que l’estètica popular és fonamental per a l’actitud positiva dels ciutadans. Repeteixo: no sé quin optimisme volen que tinguin gent que viu en cases així o les persones que les veuen cada dia. I, a més, a Sant Guim fot un fred que pela: el termòmetre del cotxe marca que estem a tres graus...Tot és entre blanc i gris...
A l’alçada de Veciana em fixo em les fulles tardorenques que basculen entre verds més aviat tristos però elegants, grocs i taronges. M’agraden molt aquests colors, els trobo d’una alegria policromàtica que ja hagués volgut tenir Joan Miró. Trobo que no hi ha lloc més idoni per a passejar de la ma amb la dona estimada. Llàstima, però, que a mi les dones estimades m’agraden més aviat lleugeres de roba i en aquests paisatges van abrigades fins a la punta de les orelles i del nas. No es pot tenir tot, ja se sap...
Passem de llarg Sant Martí de Sesgaioles on els germans de La Salle hi tenen una mena de campament. De petit, hi havíem anat d’excursió diverses vegades, cosa que demostra que els germans eren molt sensats perquè ens treien de l’escola per a tornar-nos a dur a l’escola i tot estava sota control. El que fan la majoria d’escoles avui que porten la canalla a la platja o a esquiar jo, ja em perdonaran, no ho entenc. Això es feina dels pares. El que han de fer els mestres es ensenyar llengua, matemàtiques, informàtica i anglès com Déu mana i deixar-se de romanços. I, de passada, estalviar-se el complicar-se la vida.
Una de les millores indiscutibles que ha portat la democràcia ha estat la millora de les carreteres. Els que voltem els 45 anys podem recordar com eren durant la nostra infantesa i com són ara. Per molt que la gent rondini per inèrcia dels polítics hi ha algunes millores que són massa evidents per a negar-les. I, a Catalunya, on varem tenir unes carreteres millors que les de la resta de l’estat perquè pagàvem peatges, la principal obra que s’ha dut a terme ha estat l’eix transersal que uneix Lleida i Girona i descentralitza el país.
Es cert que, posats a fer, es podia haver fet una carretera que en tot el seu tram tingues dos carrils per a cada sentit, però no hem d’oblidar que durant tots aquests anys i encara ara Catalunya és expoliada fiscalment i que per a fer coses aquí cal gravar de manera exagerada els ciutadans d’aquest país. Vull dir que allà on no s’arriba amb els diners de l’estat –es a dir, gairebé a tot arreu- s’hi ha d’arribar amb impostos de la Generalitat, cosa que fa que la pressió fiscal que suportem sigui doble. Es el contrari del que passa a Exrremadura, Andalusia o Castella que, per més inri, es creuen amb tot el dret a expoliar-nos. No es pot obligar a cap país ni a cap persona a ser solidari si primer no ha cobert les seves necessitats...I per què mai no parlem els catalans de el insolidaris que són els espanyols amb nosaltres?
A l’alçada de Manresa ens trobem amb dos globus aerodinàmics. Jo, que ja tinc prou feina per pujar a un avió, no m’hi pujaria per res del món. La meva dona, en canvi, faria qualsevol cosa per pujar-hi i es voldria tirar en paracaigudes ( jo hauria de tenir molt clar que tinc la mort al davant per llençar-me i tot i així la feina seria meva....). Se sap que la Marta Ferrussola es va tirar en paracaigudes i que en Jordi Pujol va manifestar que estava molt orgullós de la seva dona. Jo crec que a la meva dona ni li deixaria pujar a un globus, ni tirar-se en paracaigudes, de la mateixa manera que ella no em deixa fer moltes coses. Pel meu bé naturalment, com ens prohibeixen o/i manen sempre les dones...
Em resulta difícil que algú trobi agradable veure les coses a no se quants cents o mils metres de distància del terra, mentre el vent fa trontollar la nau i la força de la gravetat no sabem si juga a favor o en contra nostre...No entenc els que fan ponting i totes aquestes noves tortures que s’anomenen esports d’aventura i que a mi em maregen només veure-les. Com les muntanyes russes aquestes tan bèsties que d’atracció no en tenen res...tot això, crec, prova la nostra decadència, la nostra manera de divertir-nos de forma malaltisa i improductiva en comptes de fer-ho amb coses més racionals i sensates.
Arribem a Berga, que és una ciutat molt ben posada a la vall, als peus del monestir de Monsenyor Ballarín –que diuen que ha estat el Richelieu de Jordi Pujol- i els Rasos de Peguera, que tenen algunes taques de neu. Vaig anar diversos estius a La Salle de Berga i, quan passo la ciutat, m’agrada visitar l’edifici en forma de xalet, amb el seu teulat a dues aigües, la seva decoració marró i blanca, per a recordar moments perduts de la meva joventut. Avui, però, no serà el cas. Next time....
Després ens trobem amb el municipi de Olvan, que és on hi ha la masia de Fuïves i els seus rucs. Olvan és el típc poble del Bergadà i del Pirineu – penseu en La Cerdanya, per exemple -, que viu del turisme barceloní. Tot és net, pulcre, ordenat i bufó. Perfecte.
|
Contactes
Registra´t
