| |
DIUMENGE DE TARDOR AL PAÍS DELS RUCS-I
 divendres 21/novembre/2008 - 05:48  540  4
Per a la Vegana i la seva defensa dels proletaris dels proletaris dels proletaris: els animals anomenats domèstics. .
1
EL RUC EN GENERAL
Llegeixo que la paraula burro ve de “burricus” que en llatí vol dir cavall petit. I s’afegeix que el “caballus” (en comptes del “equus” era un cavall capat que s’utilitzava per arrossegar càrregues. O sigui que tant el “caballus” com el “borricus” es dediquen a pencar i a produir mentre els seus congèneres “equus” van a les guerres, a les olimpiades i de passeig i les “zebres” fan el que els hi rota a la seva.
La primera cosa que crida l’atenció dels rucs és la seva cara. Es una cara trista, com la que podia tenir Caín després d’estar tot el dia llaurant o un miner després d’estar tot el dia a la mina. El futur no es veu esperançador. I si avui has acabat cansat, demà serà pitjor. Destaquen les seves espectacular orelles que s’assemblen a les dels conills i que jo trobo precioses. Déu ser perquè de petit, a escola, me les van fer posar tantes vegades que ja les trobava més meves que les humanes que m’han tocat en dissort ( perquè les orelles dels rucs, a banda de ser més maques, hi senten millor i es mouen, moviment que fa de ventilador i a l’hora espanta els insectes ).
Ja se sap que hi ha gent que no es partidària de la barreja de sangs ni de la barreja de llets però en el cas dels equins –i jo crec que també en el cas de les persones- els resultats d’aquesta promiscuïtat làctia són espectaculars: d’un ruc mascle i una egua surt una mula (a vegades de dos humans, també) i d’un cavall mascle i una ruca surt un matxo que en castellà en diuen “burdégano” ves a saber perquè..
Llegeixo a santa Wilkipèdia que “Els muls son extraordinariament dócils, foros i resistents, al contrari de las mules que generalment son intractables” i també torno a pensar en els humans, només que en aquest cas la cosa va al revés, les fortes, dòcils i resistents són elles i els intractables nosaltres, que quedi clar….
Sempre havia volgut saber perquè aquests híbrids, que tenen els seus aparells genitans a punt –i alguns força espectaculars, per cert- no podrien tenir mulets i muletes, matxets i matxetes. Es veu que es un problema de nombre de cromosomes: els cavalls en tenen 64 i els rucs 62 i la femella, si tot va bé, es queda prenyada. Però els híbrids resulta que tenen 63 cromosomas i amb aquest nombre es veu que la cosa no va. No em pregunteu el perquè, que jo sóc de lletres. Savis, a Cervera!.
Com s’explica que existint els cavalls als rucs els hi toqués més els rebre? L’economia. Malgrat que el cavall és més ràpid, a Europa i Àssia es va veure que sortia més a compte per traslladar càrregues i persones. Tenia una vida més llarga i era més barat de mantenir, tenien més resistència i passaven millor pels mals camins. O sigui que un cavall venia a ser com un cotxe de carreres o de passeig i un ruc com un camió o un geep.
Diuen que de porc i senyor se’n ve de mena. I, amb perdó dels porcs, els humans estem molt més de la banda dels porcs que no pas dels senyors. I la prova d’això es com putejem sovint gratuïtament els éssers vius del planeta. I una altra prova és com ens hem dedicat a insultar al ruc que tant i tant i tant i tant i tant ha treballat per a nosaltres. Els que finalment han estudiat els rucs han arribat a la conclusió científicament provada que no és que l’ase sigui tossut sinó que té l’instint de supervivència desenvolupadíssim. O sigui que si tu et vols fotre per un trencacolls el ruc el dirà que hi vagis tu però que ell es queda a la quadra. Perquè sovint el més ruc dels animals, amb perdó dels rucs, som nosaltres. O sigui que la nostra espècie seria un híbrid de porc i ruc, com s’obstina a demostrar constinuament.
Opinen els cienttífics que els rucs –contràriament a les persones, dic jo- “són animals intel.ligents, assenyats, amistosos, que els agrada jugar, que són bons companys de feina i d’esbarjo; per això es conserven com a mascotes a llocs on ja no han de fer la feina del camp. S’utilitzen, per exemple, per a passejar la canalla durant les festes majors” i anem a més “a molts països preocupa el benestar dels rucs i s’han instalat santuaris (sic) per a rucs veterans.” O sigui que se’ls hi reconeix els anys treballats i se’ls hi dona una mena de jubilació. D’això se’n diu països civilitzats. I justícia. I agraïment. I no ser porc, ni ruc, amb perdó...
Tampoc no s’entén gaire que ens referim al ruc com a un ignorant. A l’escola quan un humà no sap la lliçó li diuen que es ruc i si fa el ximple li diuen que fa el ruc. Però això no té solta ni volta perquè el ruc, com tots els animals excepte l’home, es svi perquè sap tot el que li cal saber. I mai no fa el ximple perquè segueix rectament les ordres que a través de l’instint li són donades per la natura.
Sorpren la devaluació que ha tingut el ruc en la valoració dels humans perquè als tres pobles clàssic dels que neix la nostra cultura, els rucs eren símbols positius importants. A Grècia fou el símbols de Dionís, el més simpàtic de tots els Déus. A Israel fou un ruc i no un cavall qui transporta Jesús a Jerusalem mentre era rebut com un crac pels seus seguidors amb palmes i palmons. I a Roma, per les grans dimensions del seu penis, estava consagrat a Príap. Es clar que també s’ha de dir que els romans pensaven que trobar-se amb un ruc era un presagi de calamitats i, es clar, les calamitats es succeïen una darrera l’altre perquè, fessin el que fessin, era imposible no trobar-se amb rucs i més rucs. A l’edat mitjana hom s’oblidà del fal.lus dels rucs i es centra en la cua, que es considerà ideal per a sanar malalties complicades com la tos ferina o les picades de l’escurçó.
A la literatura castellana hi ha dos ases famosos: Platero i l’ase de Sancho Panza, e “Rucio”. El de Juan Ramon Jiménez, de tan entranyable que vol ser, és de mentida, com els rucs d’ara que són rucs però no fan de rucs (em refereixo ara als rucs equins ). “Rucio”és un ruc molt més realista, com el seu amo, i dona cosses quan convé, cosa inimaginable en Platero que més que un ruc sembla el patró dels rucs al cel.
|
| |
Vegana |
rucs a barcelona
Friday, November 21st 2008, 7:32 AM
al carrer de montcada em van ensenyar un dia les catacumbes d'una galeria d'art, allà hi havia una habitació petitíssima, fosca sense cap llum ni natural ni no, i un molinet minúscul al mig.
Hi entraven un ruc quan era petit i encara podia baixar per les escales en forma d'espiral, de les que maregen i no t'hi caben els peus.
El ruc vivia tota la seva vida allà, fent voltes just per menjar, sense veure res, sense poder jeure, treballant.
Quan moria, l'esquarteraven allà mateix per poder-lo treure escales amunt. Només llavors tornava a sortir a l'exterior.
No m'imagino cap sentència de cadena perpètua similar per a cap humana innocent. O potser el fet de nèixer d'una altra espècie, d'un altre color, d'un altre sexe, amb més o menys cromosomes, amb més o menys potes o pels... és nèixer culpable als ulls de moltes.
Un dels delictes que encara no entec.
:(
|
 |
|
Contactes
Registra´t
