| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Ximet
|
|
| |
DIGUEU-LI CATALUNYA
 dijous 20/novembre/2008 - 06:50  1321  9
La unitat bàsica de l’espai català, del Pirineu fins al Segura, és fàcilment percebuda per qualsevol observador exterior lliure de prejudicis, preferentment no espanyol, alhora que s’imposa, renaixent una i altra vegada, sobre la miopia, les dèries o els petits interessos d’alguns analistes interiors.
Aquells no tenen cap problema a reconèixer la virtualitat i les potencialitats de la unitat socioeconòmica i cultural constituïda per l’eix mediterrani català; aquests es desfan en elaboracions i reelaboracions de teories secessionistes de la llengua o la nació. Aquells es pregunten com és que no defensem en comú els nostres interessos enfront de Madrid i de cara a Europa, quan és clar que així ens convé; aquests restringeixen la parcel·la d’anàlisi i d’actuació a un àmbit regional i
provincià, per tal de bellugar-s’hi i surar més fàcilment que no farien si haguessin de competir en un àmbit més gran i de majors exigències i responsabilitats. Aquesta acusació és vàlida tant per als regionalistes de Vinaròs cap avall com per als de Vinaròs cap amunt, ja que als uns i als altres els fa vertigen l’espai complet que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
EL NOM DE LA NACIÓ
Si anem una mica més enllà d’un pam del nas i mirem el nostre formiguer de fora estant, des del món anglosaxó, per exemple, lliures de la influència de l’«espanyolina», la «timoratina» i altres drogues locals, descobrirem i reconeixerem Catalonia, tot naturalment, sense eufemismes, ni noms plurals incomprensibles. N’estaríem temptats, amb el permís de Pedrolo, de dir-ne així:
«És molt senzill: digueu-li Catalunya»
Tot continuant a fora, imaginem que ens trobem, jo, per exemple, en la circumstància d’haver d’explicar a algú què sóc i quina és la meva nació, i que aquest algú no té temps ni ganes de fer cap curset de reciclatge ni de llegir cap llibre dels que ací gastem per iniciar el personal en aquestes qüestions. La cosa podria anar així:
—Jo sóc valencià, que és la meva manera de dir-me català, és a dir, que sóc català dels Països Catalans però no de Catalunya. Sí, ho ha entès bé: català sí; de Catalunya, no. Veurà, és que hi ha catalans que són de Catalunya i catalans que no són de Catalunya. Els catalans que no són de Catalunya tenen el premi de consolació de ser dels Països Catalans. Jo, per exemple, sóc del País
Valencià.
—No, el País Valencià no és una nació, sinó part d’una nació que és formada per tots els Països Catalans.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Ximet |
TRANQUIL·LITAT
Friday, November 21st 2008, 10:39 AM
Tranquils, no es fiqueu nerviosos, només és la meua opinió, i no la vull imposar a ningú, ni li vull dir a ningú a quin grup a de pertanyer. Soc molt tol·lerant i espere que no done la impressió del contrari. Aquest text és d'un article molt més llarg escrit per algú molt més intel·ligent que jo, jo aquí no m'invente res. L'autor és un home respetuós i no crec que la seua intenció siga obligar algú a que pense com ell, ni crec que digui res ofensiu per ningú. Només és un article d'OPINIÓ, on pots estar-hi d'acord o no, res més lluny d'això. L'autor és Josep Guia vicerector de la Universitat de València i l'article té com a títol DIGUEU-LI CATALUNYA, per a qui li interesse.
|
|
Nuriye |
Molt senzil però poc conegut
Friday, November 21st 2008, 4:55 AM
Estic molt d'acord amb tu, Ximet, Així ho he llegit, així ho he comprès i així ho he explicat als meus alumnes. Es posar les coses al seu lloc, HAVENT LLEGIT HISTÒRIA; Que n'hi ha que parlen i saben poc el que diuen, perquè no tenen recolzament argumental, objectiu, sinó sentimental, ben subjectiu.
Al pa, pa, i al vi, vi (sobretot llegiu les comes).
Hi poso una mica de broma, perquè sinó...
Molt bé, Ximet
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
