| |
Cor èuskar-IX (final)
 dijous 20/novembre/2008 - 03:36  430  1
9
ZARAUTZ
La darrera visita del dia és a Zarauzt. Hi arribem quan ja és fosc i no podem fer-li l’homenatge que es mereix, cosa que em sap greu perquè ves saber quan hi tornaré a venir. .
Durant molts anys, abans que Mallorca es posès de moda, Zarautz fou el lloc on anava a estiuejar bona part de la monarquia europea. Ho posà de moda la reina Isabel II . S’hi van afegir els reis de Bélgica i, amb ells, tota aquesta mena de gent que li agrada trobar-se a un monarca o a una princea al restaurant, fent un passeig o fardant a sobre d’un vaixell. ..
Amb l’aparació d’ETA, la mort del general Franco –que estiuejava a Donosti- i la victòria dels nacionalistas bascos a totes les eleccions autonòmiques, suposo que Zarautz va deixar de ser vist com un lloc segur i la noblesa europea se n’anà cap a Mallorca, malgrat que la calitja hi sigui més dura i molta gent hi parlí el català. Els mallorquins - a diferència dels bascos- posarien els seus interesos econòmics per damunt de tot i només van veure les avantatges d’iman que els hi portaria que hi estiuegèssin les monarquies europees. No sé si es pot dir que la cosa els hi ha sortit bé o no perquè cada dia que passa Mallorca és menys dels mallorquins…
Ara bé, abans que Zarautz es fes famosa per ser, juntament amb Donòstia un dels centres europeus del turismo, ho va ser pels seus mariners. I, poca broma, els zarautzetarres foren durant segles un dels pescadors de balenes més cèlebres del món. I, d’altra banda, Elkano, la primera persona que va aconseguir donar la volta al planeta –no en vuitanta dies precisament- ho feu amb la nau “Victòria” construida a les drassanes de Zarautz que també foren de les més famoses d’Europa.
De Zarautz són dos personatges molt diferents: el poeta Xabier Lizardi i el cuiner Karlos Arguiñano.
Xabier Lizardi….
Pel que fa a Arguiñano es tan famòs que parlar-ne no sé si té massa sen tit. Ara bé, la gent de la terra aconsella no anar a sopar al seu restaurant, que és al final de la platja. Diuen només s’hi menja de forma correcta i et costa un ull de la cara. Fet i fet, que jo sàpigui Argiñano no està considerat com un dels millors cuiners del moment –com Adrià o Arzak- posem per cas, sinó un dels més simpàtics. Ha guanyat la fama no pel que a fet als fogons sinó per la simpatia amb que explica les seves receptes a la televisió. O sigui que al seu restaurant probablement et cobren aquesta fama mediàtica, el fet de poder-te fer una foto amb el cuiner més famòs de l’estat espanyol i, sense cap mena de duote, el que millor cau i és més imitat per les mestresses de casa. La meva sense anar més lluny.
L’idea era anar a sopar a Ca l’Argiñano. El problema ha estat que s’ha de demanar taula dos segles abans i quatre olives et costen els dos ulls de la cara i encara no estem per aquests luxes (però anem pel camí d’estar-hi ben aviat) o sigui que ho hem deixat per a la pròxima vegada que vinguem i ens hem ressignat a sopar a l’alberg.
Quan queda clar que no anirem a sopar a l’Argiñano i soparem a l’alberg jo em rebelo. Fer vacances vol dir, com a mínim, menjar tant bé com a casa però mai ménjar pitjor. Pregunto a quina hora hem d’estar per a que ens reculli l’autocar i em diuen que a les 20,30. Després pregunto a la meva família si vol venir amb mi o prefereix seguir al grup i fer jocs de platja. Veig que prefereix seguir al grup. I veig que la meva dona no troba bé que jo vagi pel meu conte, però això és quelcom que he fet tota la vida i que no canviaré als 45 anys.
Mentre ells van a fer jocs de platja a una de les que diuen que és una de les més boniques de Europa, però que es veu fosca com la gola d’un llop, jo vaig a donar mitja volta pel poble. Sense buscar gaire, trobo el Ajuntament que és un edifici rectangular, elegant i sòlid que, malgrat tot, potser per les seves finestres i escuts, desperta simpatia fins i tot a persones que com jo antipatitzen amb els funcionaris.
Després trobo una Euskadiko Taverna i entro sense pensar-m’ho dues vegades Euskadi es un país on s’hi menja molt bé i nosaltres ens movem amb els entrepans i els sopars sinistres que ens donen al alberg. Demano quatre sidres seques –sempre m’ha agradat molt la sidra- i començo a agafar montaditos de tota mena. De gambes, angules, anxoves, pernil i formatge, que sé jo. Tots esplèndids. Crida l’atenció que amb un tros de pa es puguin fer aquestes meravelles, aquesta mena de mosaic gastronòmic basc.
Després, quan surto, veig la vida d’una altra manera i crec més en el geni de Déu i la humanitat. Uns éssers capaços de crear aquestes delícies no poden ser dolents de cap manera. O, si més no, no poden ser dolents del tot.
Abans de tornar amb la colla tinc temps d’entrar a una llibreria. Compro els poemes complets de Lizardi en euskera i castellà i “El fill de l’acordeonista” i “Obaba” de Bernardo Atxaga.
Quan sóc al punt de trobada encara falta un quart d’hora, així que vaig pel passeig marítim fins les escales per on han baixat a jugar a la platja. No hi són. El indret, les baranes, les escales, els edificis, la mar, la sorra tenen un aire aristocràtic indiscutible. Jo penso que a Euskadi aquest aire és quelcom ordinari, vull dir que el porta la majoria de la gent amb independència de si pertany a la noblesa o no, contràriament al que passa a Catalunya on gairebé tothom té un aire botiguer. Cadascú per allà on l’enfila, no?
10
ORIO.
El darrer dia dia a Euskadi comença amb un esmorçar fet a base de bolleria industrial, pa de panificadora, etc...Amb l’agradable que hauria estat esmorçar amb els montaditos celebèrrims al món sencer!
Després d’una manera tant frustrant de començar el dia, fem un passeig des de l’alberg fins la mar. S’han de seguir els meandres de la ria, que serpentegen el seu blau verdós en curves sensuals i barroques. Una ria, explica una de les mestres de la colla, és una invasió marina del riu, el contrari del que seria un delta. Catalunya és un país de deltes, es a dir, de rius que tenen la ridícula pretensió d’envair la mar. Euskadi és un país de ries, és a dir, d’un mar que té la no menys ridícula pretensió d’envair els rius. Val a dir, malgrat tot, que una miqueta micona ho aconsegueixen, si més no el suficient per a crear un paisatge especial que, tant en un cas com en l’altre, finalment, ha esdevingut una reserva de la natura.
La muntanya que hi ha davant per davant de la ria és una barreja de marrons clars i verds. Els estrats de la pedra formen una mena d’escala torta amb la que Gaudí haguès flipat. Com que les dimensions de les muntanyes són petites, el paisatge és poc espectacular, però, juntament amb els meandres de la ria, té una gràcia rococó innegable. És un bombonet paisatgístic, vaja...
La ria, d’un verd cada vegada més melangiòs, sembla que s’acomiadi del riu cantant-li allò de “no és un adéu per sempre, només és un adéu per un instant etc...”, aquella cançó que està tant plena de bones intencions com diuen que ho està l’infern.
A la ria hi trobem unes colles de joves fent piragüisme. Els euskars probablement són un dels pobles més esportites del món: entre els esports d’arrel basca i els altres, poca gent hi ha que no en practiqui un o altre. No és cap casualitat que Agirre, el primer president del govern basc, fos ex-jugador de l’Atletic de Bilbo. I hom pot imaginar-se perfectament Garaikoetxea o Ibarretxe jugant amb els lleons o remant a una piragua.. A casa nostra la cosa va molt diferent: els nostres polítics, diuen que van en bicicleta i caminen, però els mitxelins que tenen arreu del cos ens deixen veure a les clares que també en aquest aspecte ens aixequen la camisa ( en una festa de CDC van jugar els càrrecs més populars del partit contra els veterans del Barça i la debacle va ser de les que fan història. En Mas, en Molins, en Vilajoana i en companyia van fer la de riure, Em sembla que van perdre de 14 ó 15 gols...En Pujol, si més no, va tenir prou senderi per a no jugar... Fet i fet, ja va ser prou que ningú no prenguès mal...)
Aquests piragüistes trobo que tenen molt de mèrit –o que estan ben bé de broma, vaja-. Fa un fred que pela, plovisqueja i hi ha uns núvols grisos que semblen indicar que en qualsevol moment caurà un xàfec. Ells fan cara de que tant els hi fot, que si plou es mullaran i no els hi vindrà d’aquí. Si portessin un casc amb banyes i una vela a franges vermelles i blanques hom diria que aquests individus són víquings.
Quan arribem a mar obert, trobem més gent fent piragüisme i gent pescant a les roques. La mar ens mira un pèl emprenyada. Tinc por que Neptú no deixi anar una ona amb mala bava que s’emporti un piragüista, un pescador o una corxereta al fons de la mar. Per a mi, ni euskar ni colomí, sinó barceloní de tercera generació, fot un fred que pela i penso que els uns i els altres deuen ser descendents del Josexu del TBO i dels almogàvers ( jo en sóc d’un senyor Esteve flequer ). Només pensar que algú de la nostra colla pugui tenir la genial idea de llogar o demanar que ens deixin una piragua ja se’m posa la pell de gallina. A més per aquests indrets s’hi pescaven balenes i tot i que es diu que fa segles que es van extingir, avui podria ser que fos el dia elegit per a tornar a solcar aquesta mar seva. Afortunadament els catalans de la Catalunya profunda continuen sent gent de seny i ningú no ens surt amb aquest ciri trencat.
Hi ha llocs des dels quals la mar sembla més gran que a d’altres. Un és el castell de Peníscola on certament sembla que el Papa Lluna governès la mar i a través de ella el món.. Un altre és la muralla d’Orio. Ara, així com la nostra mar, normalment es tranquil•la –i per tant és traïdora-, la Cantàbrica va de cara fent esclafar amb ràbia les ones contra les roques i els murs i provocant uns esquitxos d’escuma gratacèlics. Suposo que a l’estiu, si per aquests indrets fa calor, aquesta mena de plugim salat deu ser agradable, però avui és una mousse salada i glacial que ens toca els borlins i ens embruta les ulleres.
La veritat és que aquesta mar no m’agrada, el cel gris la torna obscura. Sembla poblada per monstres sinistres sense ànima de la mateixa manera que la llum esplèndida de la nostra Mediterrània li dóna un blau del qual sembla que vagin a eixir sirenes, notes de Haydn o versos de la Odiseea. Aquesta mar opaca, trista, brava em sembla salvatge i lletja, ruda; la nostra sembla una adolescent lluminosa de cos i efervescent d’esperit. .
A la muralla hi ha un inmens cartell que diu: “Euskal Presoak Etxera”, que suposo que, si fa no fa, deu voler dir “Presoners bascos a casa”. No sé si per casa s’entén que han de sortir de la presó o si s’entén que han d’estar a les presons basques.
Reflexió sobre la llibertat de expressió: puc escriure el que penso sobre això sense que em tanquin a la presó per fer apologia del terrorisme? Com explicar que mentre l’estat espanyol no reconegui el dret d’autodeterminació a Euskadi i tingui desplegat el seu exèrcit hi haurà molts bascos que pensaran que el terrorisme d’ETA és un contrapunt imprescindible per a mirar d’equilibrar la balança? No hauria de seguir l’estat espanyol una estratègia de seducció dels bascos en comptes de tancar-se en banda a totes les seves demandes, des de l’acostament dels presos fins al pla Ibarretxe? Només els nacionalistes bascos són els dolents? Espanya no ha trencat mai cap plat? I si l’ha trencat, tenint en compte que és la part forta- no hauria de demanar perdó? Quants delictes he comès en aquestes deu ratlles?
Arran de l’escullera hi ha una furgoneta amb una colleta de hippies que fumen i pesquen. Fan pinta de ser siux o xeienes però potser és perquè fa setmanes que no es renten ni passen pel barber. Sembla que es fotin de fàstic. Potser sí que s’ho passen pipa cardant orgiàsticament, bevent alcohols diversos i fument herbes encara més diverses, però jo tinc la sensació que al final hom s’ha de cansar d’estar tantes hores fotent el dropo, ara que, si els hi digués, segurament em dirien, i amb raó, que molt més cansat és arrossegar tots els mals de caps que arrossego jo fotent de pare de família, ’advocat, d’administrador de finques i d’api.....
A la punta de l’escullera hi ha una torre de far minúscula que, més que torre de far, sembla un monument al far. Potser a aquestes alçades de la pel•lícula els grans fars ja han entrat en desús i el que es porta són aquests aparells dirigits per control remot. No sembla que hagin de fer gaire llum, però de més verdes en maduren. Tampoc no semblava que la meva dona i jo, quan varem començar a festejar, haguéssim de durar més d’un parell de mesos junts i ja anem cap els 23 anys. Al costat del far, de cara a la ria i d’esquena a la mar Cantàbrica, les Corxeretes decideixen fer-se les corresponents fotografies per a la posteritat tot cantant “El meu avi”.
Al poble de Orio hi ha una barreja de cases senyorials i cases deixades de la ma de Déu que desconcerta. Sembla com si aquí totes les cases haguessin d’estar perfectes i no és així. Potser alguns fills de pescadors han prosperat i han decidit marxar a fer de metges o de funcionaris a Donosti. No ho sé.
A la ria que hi ha al poble –vull dir davant per davant d’edificis habitats habitualment- veig una cosa que em sorprèn: vaixells aparcats en doble fila. La ria es estreta i si més vaixells ho fessin els altres no podrien passar. Suposo que deu haver-hi un acord entre els uns i els altres per aprofitar l’espai sense que es generin conflictes. No sé. Jo només recordo que una vegada vaig aparcar deu minuts a Barcelona en doble fila i quan vaig tornar em vaig trobar les quatre rodes punxades i una multa.
Sorprèn també trobar alguna palmera despistada. Què no ho saben les palmeres que Euskadi no és el seu país? D’una manera una mica idiota pateixo per l’excés de pluja, la manca de sol i el fred que deuen passar a l’hivern...
11
OÑATI
Si li traiem Nafarroa, cap punt d’Euskadi és massa lluny l’un de l’altre. Es un país petit –petit i bonic-, així que d’Orio a Oñati no hi arribem a estar ni una hora en autocar. A més, malgrat que el país és monòtonament muntanyenca, les comunicacions són excel•lents, això sí, de peatge, perquè bascos i catalans hem de pagar l’endarreriment econòmic i social dels països castellans i la barra i mandra de la burocràcia de Madrid. No ser independents ens surt caríssim.
Els viaductes són espectaculars. Pels que mai de la vida no ens llençarem en paracaigudes a no ser que no tinguem més remei, la sensació és molt propera al vol. Quasi tant propera al vol en avió si no fos perquè en l’avió l’aparell fa ziga-zagues empès pel vent i el meu estomac recorda a cada instant que no toquem de peus a terra.
En comparació als nostres boscos i les nostres muntanyes, aquests sempre estan humits, sempre regalimen. Això fa que en comptes del nostre verd polsós i sovint anorèxic, aquest verd sigui un verd resplendent, ple de vida, la vida que dóna l’aigual. O que a nosaltres, els mediterranis, ens sembla que dóna perquè nosaltres preguem perquè plogui. Aquesta gent, en canvi, deuen pregar per a que surti el sol, que també dóna vida. I recordo que Unamuno, fart de la bellesa de postal del seu país, admirava l’estepa castellana. Probablement el bosc mediterrani és un terme mig i, en el fons, un lloc on des del punt de vista climàtic, si més no, és més fàcil viure.
Veiem grans caserios que la veritat és que em fan delir. M’agradaria venir-hi a passar 15 dies de vacances i conèixer gent del país. Cases amb bestiar, on les tradicions estiguessin arrelades i on es parli la llengua del país, tal com ho varem fer als Pics d’Europa on vaig descobrir que encara hi ha gent que parla el bable. Per què ens amaguen la gran diversitat dels pobles que formen la península ibèrica els castellans?
També topem amb algunes fàbriques. Ja se sap que la indústria ha estat i és important. Es un poble de costums ancestrals però també un poble que fou capaç de fer la revolució industrial –com nosaltres- i de crear una gran burgesia i una gran banca, cosa que en el nostre cas no és tant clar. En un cas i en un altre l’alta burgesia del país s’ha castellanitzat i en molts casos fins i tot s’ha traslladat a Madrid, cosa que jo crec que està bé, perquè així al menys no emprenyen (tant). La diferència entre els dos països és que a Euskadi les postures són més radicals. A Catalunya tothom és més o menys catalanista o espanyolista (Ciutadans i ERC són partits minoritaris), mentre que a Euskadi els nacionalistes són pràcticament tots independentistes i els espanyolistes són antibasquistes. Es com si ells haguésin agafat el país de la revolució i nosaltres el de la reforma. A veure qui dels dos –Déu vulgui que els dos- acabarà doblegant el poder castellà...
Les valls són fosques i estretes. Arreu hi ha vaques, cavalls, ovelles pasturant no sé si alegre o resignadament ( plovisqueja i fa fred ). Els seus amos deuen ser a missa o al llit o al bar de la plaça menjant sidra i montaditos. Sembla que Heidi i Peter hagin de sortir amb el seu ramat en qualsevol moment.
Oñati sembla una ciutat molt seriosa, molt senyorial,com Vic, Cervera o Santa Coloma de Queralt. El seu urbanisme és solemne, aristocràtic, culte i massís. S’escapa de tota vel•leïtat barroca, romàntica o modernista, Aposta per un classicisme gairebé sense matisos que angunieja una mica.
Si no fos pel riu i les muntanyes verdes diríem que estem a Toledo –Zuloaga va dir que Oñati es el Toledo basca- però la gràcia del riu i el verd de les muntanyes modera la gravetat dels edificis. El riu fins i tot s’atreveix a passar per sota les faldilles de l’església de San Mikel, el patró del poble i un dels seus monuments principals que, d’amagat, li agraeix la carícia.
Quan arribem Les Corxeretes van a assajar una hora amb el cor local al teatre. La resta aprofitem per donar una volta pel poble i per fer el vermut. Hi ha tants edificis senyorials que el poble sembla una vila noble. I, pel que fa al vermut, optem pels montaditos que, si hem de dir la veritat, aqui no són tan bons com a l’Euskadiko Taverna de Zarautz. Al front del bar hi ha un home vell que espera amb ànsia que li arribi el moment de jubilar-se i tant li fot una cosa com un altra, mentre que a Zarautz hi vaig trobar una parella de joves amb ganes de triomfar.
El teatre local no es correspon tampoc als edificis d’Oñati. Es un teatre humil, de seients de fusta incomodíssims de la post-guerra. Malgrat que està net no sembla que el facin servir gaire....O potser resulta que n’hi ha més d’un de teatre i aquests només és els dels assajos.
Com és natural els cantaires bascos canten cançons euskeres i del repertori clàssic . Les catalanes canten “L’emigrant”, “El cant de la senyera” i alguna cosa de Bach. Després, tots junts, canten l’himne de l’alegria de Beethoven / Schiller i una cançó basca que parla dels pastors del Pirineu. Una de les coses que compartim bascos i catalans és el Pirineu. No crec que els pastors tradicionals fossin gaire diferents a l’un i l’altre extrem de la serralada.
El director basc –Joseba- és una barreja de Wolfgang Amadeus Mozart i Woddy Allen. Ja es veu que la música és la seva vida, però em fa l’efecte que tot el que no és la música tan li fa una cosa com una altra. I amb els seus cabells llargs i arrissats, les seves grans ulleres de miop, la seva estatura ínfima i la seva manera descurada de vestir o es un geni o hi va disfressat. El seu cor sona merevellosamentt bé i ell sembla la dolçor personificada però jo diria que, quan s’emprenya, deu traure foc pels queixals, aquest.
Després del concert fem una mica d’aperitiu que a nosaltres ens serveix de dinar. No res de l’altre món: patates, olives, ganxets, entrepans de pernil, de formatge, de xistorra, etc...Les cantaires catalanes i els cantaires bascos no s’ajunten entre ells. No es demanen ni el telèfon, ni el mail per a parlar amb el mesenger. Necessiten més temps per coneixer-se i els uns i els altres encara arroseguen la feixuga llosa de l’adolescència. D
Després del vermut – dinar, un parell de pares de cantaires ens fan una visita guiada per Oñati i ens expliquen la seva història. Jo aquest patriotisme local sempre l’he trobat molt emocionant, Si hom no s’estima la seva casa, el seu carrer, el seu barri i el seu poble mai no em farà creure que s’estima el seu país i el món. Com més àmplia és l’entitat amb que ens volem comprometre – el univers, el món- menys tangible és el compromís. I com més propera, més efectius i palpables són els resultats. En fi, jo, malgrat la globalització, mai no he estat un entussiasta de l’internacionalisme, ni del multiculturalisme, ni de totes aquestes ideologies que al final el que volen es que es faci tot en castellà o en anglès. Sóc molt d’anar per casa, jo.
Ens expliquen l’Iñaqui i l’Aitor –quins noms més bonics - que en realitat ells són biskains, però que van pactar amb els guipuskuans per treure’s de sobre –una mica de sobre- el senyor feudal de la vida que es deia ni més ni menys que Ladron de Guevara. Aquest senyor, com tots els senyors feudals de l’època, no només ofegava amb impostos les famílies sinó que, a més, tenia el dret a cuiza i desvirgava sense contemplacions ni miraments les noies més atractives del poble. Es veu que el pacte amb els guipuskoans va reduir les prerrogatives dels Ladrón que, finalment, tot i que conserven moltíssimes propietats, fa molts anys que viuen a Madrid. La torre de Zumelegui, un edifici rectangular horrible, representa el record dels abusos de poder dels Guevara. Queden les seves masmorres on es diu que sempre hi havia una forca a punt per a qualsevol que anés a demanar justícia als senyors. I és que qui digui que sempre s’ha viscut igual simplement o es un ignorant o vol insuflar-nos el seu pessimisme o les dues coses....
L’edifici del que estan més contents els oñaetarres és la Universitat del Spiritus Sanctus. Un gran edifici renaixentista que recorda una mica la universitat de Cervera, només que la història de la basca és més digna que no pas la de la segarrenca. L’Aitor ens explica que aquesta fou la primera universitat que es construí a Euskadi i que quan ha tingut més estudiants n’ha tingut 600 i quan menys 4. Es veu que tot el el poble pagava per tal de mantenir la universitat. L’idea de l’emperador Carles V era escampar el saber als quatre vents. Bàsicament s’hi ensenyava humanitats: filosofia, teologia, dret i medicina. Ara s’aprofita per tal de fer masters de sociologia jurídica en anglès, es la delegació del govern basc i un arxiu. Impressiona el sostre mudéjar de fusta fet a Àvila i transportat peça a peça a Oñati....
L’Iñaqui fa esment d’una escultura d’Oteiza que hi ha al claustre i que es diu “La terra i la lluna”, però que ningú no sap exactament què vol dir....Aquest obscurantisme és al meu modest parer una de les desgràcies de l’art modern perquè de la mateixa manera que l’escultura –que ves a saber què presenta- es diu “la terra i la lluna”, es podria dir “Ali babà i els quoranta lladres” o “Apologia de la summa de Sant Tomàs d’Aquino”...Però aquí parlar malament d’Oteiza i de Chillida és un pecat mortal, com ho és a casa nostra parlar malament de Miró o en Tàpies.
A Oñati hi ha un parell de convents de clausura. Jo sóc partidari de que tothom faci el que pugui amb la seva vida amb el màxim de llibertat possible, però els convents de clausura sempre m’han semblat una institució tristíssima. Ignoro si hi ha monjos de clausura però crec que no perquè sempre es parla de monges. Dones que es retiren del món i no volen tenir cap comunicació amb l’exterior. Dones que abominen dels homes com si fossin un dimoni del que cal fugir radicalment. L’Iñaqui diu que tenen tele només des de fa dos dies –no sé si deuen tenir ordinadors- i que quan entra un home al convent –un lampista, un paleta- desapareixen com esperitades. Jo estic gairebé segur que aquestes dones aniran al infern per ximples, sigui dit amb tots els meus respectes, és clar....
A una fleca - pastiseria, raquítica i plena de gent, comprem unes quantes capses de bombons – pedres, que es veu que sóc típics de aquí. Ens aniran bé per a regalar a parents i amics quan arribem a Santa Coloma i a Barcelona.
Com que arreu del món el català és una llengua ignorada fa gràcia veure que aquí les explicacions també hi són en català. No sé si nosaltres a algun lloc també tenim aquest detall amb els euskalduns.
La darrera cosa que veiem abans de pujar l’autocar és una ikastola de la que penja una gran ikurriña. La feina que han fet les ikastoles pel progrés d’Euskadi i per la seva renatcionalització és impresionant. Han hagut de lluitar contra els governs de Madrid i contra els bascos renegats però se’n van sortint perquè tenen una il.lusió i una perseverança contagioses. Hom té la sensació a Euskadi que ser nacionalista és quelcom que implica a la població, sobre tot al jovent, per molt que Egibar digues que no. Es cert que a Catalunya també hi ha jovent implicat en la lluita d’alliberament nacional però crec que el tant per cent és més petit i el impuls més confús. Es clar que Euskadi podria ser un miratge i potser el veig millor del que és i l’idealitzo. Podria ser....
- .
13
LA TARDOR AEUSKADI
Escriu Pío Baroja al seu magnífic llibre “El país basc” de Pío Baroja.
“EL OTOÑO EN EL PAÍS VASCO.
El otoño es para mi la época más agradable en el campo y en la ciudad. Después de ese ardor pesado y enervante de los días de agosto, las primeras frescuras otoñales son una delicia. La lluvia benéfica va cayendo suavemente sobre la tierra y parece que es una voluptuosidad nueva mirar el paisaje y respirar.
¡El otoño! ¡ que admirable canción!
Otoño es una dama aventurera saciada de amores y frutos; en el Mediodía, en las tierras del vino, muestra la carnación abundante de una Venus de Rubens; es barroca, espléndida, tiene el color dorado del Sol y en el cabello el adorno de los pámpanos y de las hojas de viña; en los países del Norte, menos opulenta y más discreta, es una ninfa pálida, engalanada con flores, que marcha por prados entre las altas hierbas humedecidas por jirones flotantes de bruma.
Otoño es ver a las mañanas de brotan, radiantes, por entre la gasa blanca de niebla que envuelve el valle; recibir la caricia del Sol, ya enfermizo, que tiene un calor dulce al mediodía, y respirar al anochecer el aire fresco y perfumado de los montes. Otoño es el olor del heno, la sazón de los prados. Otoño es ver caer la lluvia en un día gris, luminoso y plácido a través de los cristales de la ventana, oír el rumor del viento en el follaje, marchar por la carretera haciendo crujir bajo los pies las hojas amarillas de los árboles, oír las campanadas de la oración desde lejos, entre el ramaje desnudo del bosque, y encender al lado del camino una hoguera de ramas secas.
Otoño es pasear bajo la bóveda celeste en la noche limpia y profunda, recoger en el fondo del alma el ritmo del Universo en el parpadeo confidencial de las estrellas y presenciar las fantasmagorías de la dama errante de la noche, que juega a los misterios con su luz espectral en las rocas y en los arroyos, en los estanques y en los troncos viejos de los árboles.
Otoño es ver pasar por encima de nuestra cabeza los pintados pájaros de otros climas, y contemplar bandadas de aves que vuelan en lo alto formando un triángulo y van lanzando gritos estridentes. Otoño es amontonar en los desvanes el grano dorado, las calabazas ventrudas y disformes y guardar en los armarios de nogal las gruesas manzanas olorosas.
Otoño es pasearse, de noche, en la plaza del pueblo ante un balcón iluminado a oír una lección de Czerny que escapa del piano confusa y temblorosa. Otoño es mirar ensimismado los cipreses agudos del cementerio y sentir como van hiriendo nuestro corazón las horas una a una. Otoño es acompañar a una mujer lánguida del brazo, al anochecer, y hablar con ella de la vida, de las ilusiones pasadas, mientras los gusanos de luz brillan misteriosos entre la hierba.
¡ Admirable y romántica estación ¡
Al principio, el otoño tiene el recuerdo del sabor del verano, pero pronto llega octubre con su aire frío y sus colores calientes, y nos va dorando con sus purpurinas las faldas de los montes, y nos pinta de rojo los árboles y nos platea las hojas caídas en el camino.
Por las noches hay que encender el fuego en el hogar, lo que produce siempre una gran sorpresa, como si fuera una novedad ver la llama..
En vascuence el otoño se llama “verano último”, es decir, no tiene nombre original. Probablemente, en la antigüedad no señalaban los vascos más que dos estaciones: verano e invierno. Parece que en muchos pueblos septentrionales de Europa pasaba lo mismo, y que en la formación del otoño influyó bastante el cultivo de la viña.
Indudablemente, en los países meridionales el otoño está más estrechamente unido a la vendimia. El grano de uva que se va dorando o amoratando en el racimo marca el final de la fuerza del Sol. La recolección, con sus fiestas báquicas, coincide con la época equinoccial.
En el País Vasco, donde apenas hay vino, el otoño no tiene aire báquico: es un verano lánguido, suave y tardío.
Recuerdo la impresión del final del otoño, para mí de las más íntimas del País Vasco. No hay allí ni montes grandes, ni castillos roqueros de aire amenazador, ni gente muy rica, ni gente muy pobre. Lo que hay es una sonrisa amable para todo.
Otro de los caracteres que da sello especial al fin del otoño en el País Vasco es el paso de nubes de pájaros de colores que atraviesan las cañadas y emigran hacia el Mediodía. La pasa de las palomas la aprovechan en algunos pueblos para cazarlas con redes, como en Sara y Echalar; por la vertiente del monte de Peñaplata. Este espectáculo de engaño no es muy simpático para los sentimentales. Ni aún siquiera debe producir gran entusiasmo entre los gastrónomos, porque las palomas torcaces tienen la carne negra y dura.
Después de estas pasas de las palomas y de los pajarillos de colores, viene la emigración de las otras aves. En los días obscuros, de nubes plomizas, cuando los montes, valles, árboles y casas se funden en el mismo color gris, se ve en el cielo a las distintas clases de grullas, que van por el aire de Norte a Sur, lanzando un grito quejumbroso y triste.
No se sabe qué motivos de pesimismo tienen esos pobres pajarracos. A veces van en línea recta, a veces en dos líneas paralelas; pero lo más frecuente es que formen un ángulo agudo, agudo que, en ocasiones, da la impresión de ser un triángulo.
En el Norte de Europa y en el centro, este final de otoño tiene un carácter melancólico y poético; casi tan melancólico como el grito estridente de las grullas que pasan por el aire, y tan poético como los parques antiguos cubiertos de hojas secas.
Pío Baroja probablement és el millor novel.lista basc en llengua castellana. Arreladíssim com estava a Euskadi, a la comarca del Bidasoa, va sentir una forta contradicció entre les seves arrels i el que ell feia, que era escriure en castellà per a guanyar-se la vida. Aquesta contradicció –que en molts punts és paral.lela a la d’Unamuno, un altre basc espanyolista- fa que defensi la “vasquitat” contra el “vasquisme”, com si el primer element de la vasquitat no fos presisament la llengua i com si el vasquisme no fos essencialment la defensa de la “vasquitat”.
Fill d’una família donostiarra molt ben situada, probablement trobava el nacionalisme basc petit i empobridor. Castella era la clau de volta de Espanya i ell es va afanyar a vendre’s a Madrid tant aviat com va poder. L’obra “Momento catastrophicum” és una dura diatriba contra els nacionalismes basc i català feta amb una llet que fa mal a la vista ( a Barcelona la conferència la va fer a la seu del Partido Radical d’Alejandro Lerroux, l’emperador del paral.lel, que, finalment, recolçaria el cop d’estat del 1936)..
Malgrat tot, les descripcions dels paisatges i personatges euskeres que fa Baroja són sublims. No perquè domini l’idioma –el seu castellà carranqueja lamentablement- sinó perquè, malgrat això, ha nascut amb el do d’explicar històries. Mai no serà un narrador profund a la manera de Kafka, Joyce o Proust però sí que serà un grandíssim narrador d’aventures. Novel•les d’aventures que et fan estimar Euskadi i els bascos (ja sé que Baroja va fer de forner a Madrid i que hi va viure i ubicar novel.les, però aquestes novel•les de Baroja, que prenen seguir el realisme social de Galdós no acaben de sortir-li bé. Necessita el batec de la mar, les corredisses dels prats verds, els personatges arrelats a la terra i a la ciutat –opino jo- es perd. .
Recordo que a l’escola, quan jo devia tenir tretze o catorze anys, ens van fer llegir “Las aventuras de Shanti Andía”. De les lectures de la meva adolescència, aquesta és una de les que més em va enlluernar. Ara el compararia a una mena d’Indiana Johnes, però d’un basc. Sense cap mena de dubte fou un dels llibres que em van obligar a llegir a l’escola que em va fer afeccionar a la lectura. Recordo aquest llibre confusament, però en el record hi ha onades que recorden les teles de Turner i les notes de Wagner, tempestes, mariners, mars infinits etc...
14
VIATGE DE TORNADA: UNA NOSTALGIA INEXPLICABLE.
D’Oñati a Santa Coloma l’autocar continua anant ple de cançons. En Josep ha tornat a posar la directa i va devorant kilòmetres intrèpidament. Tot i així arribem a Santa Coloma pels volts de les 23 hores, l’hora que els xups comencen a caçar els ratolins i les bruixes munten la seva escombra per tal de no fer tard a l’akelarre.
Hi ha coses que no s’haurien d’acabar mai, però tot arriba i tot passa. Agur Euskal Herria!
Tornem a Santa Coloma resignats i contents. Resignats perquè la nostra estada a Euskadi ens ha fet estimar encara més el País Basc i tenim moltes ganes de tornar-hi. Contents perquè ha estat una experiència feliç, bella i molt i enriquidora. .
Zazpi Euskal Herriek
bat egin dezagun,
guztiok beti-beti
gauden gu euskaldun.
Agur eta ohore
Euskal Herriari
Lapurdi, Baxenabar,
Zubero gainari;
Bizkai, Nafar, Gipuzko
eta Arabari.
Zazpiak bat besarka
lot beitez elgarri.
Zazpi Euskal Herriek
bat egin dezagun,
guztiok beti-beti
gauden gu euskaldun.
Haritz eder bat da
gure mendietan,
zazpi adarrez dena
zabaltzen airetan.
Frantzian, Espainian,
bi alderdietan:
hemen hiru eta han lau,
bat da zazpiretan.
Zazpi Euskal Herriek
bat egin dezagun,
guztiok beti-beti
gauden gu euskaldun.
Hi haiz, Euskal Herria
haritz hori bera,
arrotza nausiturik
moztua sobera.
Oi gure arbasoak
ez, otoi ez beira,
zein goratik garen gu
jautsiak behera!
Zazpi Euskal Herriek
bat egin dezagun,
guztiok beti-beti
gauden gu euskaldun....
Novembre 2007
|
Contactes
Registra´t
