|
Quan el jo negatiu comença a sortir...
dimarts 11/desembre/2007 - 06:03 1472 2
Perquè de veritat no podem ser bons tota la vida quan tindríem la necessitat de demostrar a la humanitat que es pot viure així? Aquesta és una pregunta que m'he fet milers i milers de vegades i encara no hi he trobat la sol·lució definitiva, i segur que tampoc i deu ser.
Jo he viscut gairebé part de tota la meva vida pensant que era possible fer-ho i demostrant-me i exigint-me a mi mateix que ho podia aconseguir encara que fos de les coses més difícils de la vida. De petit ja vaig començar a cultivar aquests principis vitals que per mi eren els meus ideals irrenunciables, i alhora també començava a rebre patacades una darrera l'altre i em tornava a aixecar i continuar de la mateixa manera. Passava algun moment d'angoixa posterior al fet i després tornar a mirar endavant amb les idees primeres. Més d'una vegada havia tingut algun company sobretot a l'escola que em deia: "ets massa bona persona, vigila que algun dia t'estovaran!" i jo a vegades no hi feia massa cas i creia que a mi això no m'havia pas de passar. Més tard, aquell mateix curs escolar, ara penso que vaig ser segurament víctima del que ara s'ha anomenat "bulling" o assetjament escolar per part d'uns pocs alumnes del centre, i en ser així com sóc vaig anar resistint fins que una tercera persona ho va dir a la tutora de la meva aula i em va fer explicar el que passava i perquè creia que passava. Jo no hagués volgut mai que això passés i les conseqüències que en van derivar, però ara al cap de uns quants anys, reconec que també va ser un canvi en mi mateix, en el meu interior, en el meu pensar, i fins i tot crec que a partir de llavors alguna altra cosa també va canviar en mi.
Després, també ja deu haver passat fa anys, vaig notar la necessitat de ja no ser tan permissiu amb tot el que em deien i el que em feien. Unes reaccions, només de paraules, no de fets, que es traduïen en dir coses o contestar-ne d'altres que mai m'hagués pensat que ho faria mai. Jo mai havia estat persona de contestar als altres quan em recriminaven coses, m'exigien d'altres o s'aprofitaven de mi directament. I per primera vegada vaig començar a sentir la necessitat de contestar als altres amb un to de veu cada cop més agressiu i directe, quan mai ho havia fet. També reconèixer que els primers que en van sortir escaldats van ser alguns dels meus germans, ja que potser essent a casa va costar menys començar a deixar les coses clares, i després en van anar continuant patint l'altra gent del meu entorn que s'ho va merèixer, mai millor dit.
Ara, actualment, ja em dóna la sensació de que sembla que hagi de tornar a començar a marcar les distàncies amb els que de nou es tornen a ficar en territori prohibit, o abusar de nou de la meva manera de ser senzilla i atesa amb els demés sense mai tenir la intenció de fer mal a ningú. Encara no he començat a reaccionar, però el meu jo negatiu que tinc en el meu interior es torna a despertar de nou per protegir-me dels que volen abusar de la meva persona i la meva manera de ser. És una bèstia, no feréstec com un drac, però si com Sant Jordi, un subtil cavaller que amb la seva gentilesa i coratge s'enfronta a l'enemic per donar tranquil·litat als que se la mereixen i allunyar els mals esperits de la gent noble.
Tot això és un sentiment, que interiorment no és el que m'agradaria haver d'ensenyar als altres, però la vida em porta a fer coses que un per ideals no voldria fer.
|
|
mini-22 |
no es tracta de ser egoistes
Wednesday, December 12th 2007, 1:20 PM
es tracta de saber escollir qui et val la pena i qui no, en aquesta vida hi ha molta gent, de bona, de dolenta, tonta, llesta,...pero si algu per sentir-se millor ha de fer sentir pitjor a les altres, per mi no és persona grata i no es val ni el teu patiment ni el de ningú, abans no creia en la frase de "tots recollim el q sembrem" ara cada cop estic més segura que en part és veritat.
El millor q pots fer es desfogar-te, i si la única manera de fer-ho és per aquí m'alegro de que ho haguis fet!!
sort i una abraçada
|
|
|