| |
L'activisme
 diumenge 16/novembre/2008 - 09:01  1590  1
Us passo l’enllaç d’un article que he trobat per internet tot cercant coses sobre l’activisme antivivisecció. Es diu “Els guerrillers de la causa animal” el periodista Cédric Gouverneur n’és l’autor i es va publicar a “Le Monde diplomatique”. És molt llarg, però molt curiós i interessant, i he pensat si això podria passar a Catalunya o Espanya i em sembla que segurament deu passar, però a menor escala, i no ben bé d’aquesta manera, i segur que amb molta menys repercussió. Però sospito que la Vegana (responsable indirecte d’aquest article, doncs m’ha creat la urgència de fer alguna cosa al respecte de la vivisecció) ho deu conèixer millor que jo, i ja ens ho continuarà explicant... fins allà on pugui llegir (o escriure), he, he, he...
Reproduiré només el final de l’article.
“El moviment d’alliberació animal prefereix qualificar les seves pràctiques de «democràcia participativa», davant la inèrcia de la democràcia representativa. «Abans de la seva elecció el 1997, el New Labour havia multiplicat les promeses als defensors dels animals. Hi ha renegat», recorda el Sr. Mel Broughton, el conquistador del laboratori de Cambridge. «Barry Horne es va deixar morir de fam per recordar a Blair el seu programa. Les polítiques estan massa lligades a l’oligarquia per actuar: l’acció popular directa permet imposar-los una agenda política.»
Davant els grups de pressió industrials, l’acció dels defensors dels animals influencia la presa de decisió política. El Sr. Matfield admet que «les seves manifestacions legals han contribuït al debat i permès que el país es dotés, el 1986, de la llei sobre l’experimentació animal més estricta del món». En un mateix moviment, Londres s’afanya a fer més dolça la repressió contra els ecowarriors i promet crear un gran centre nacional de recerca sobre les alternatives a l’experimentació animal.
En un país amb un bipartidisme rígid, on l’alternativa electoral es limita a una elecció entre els laboristes convertits en neoliberals del Sr. Anthony Blair i la dreta ultra dels hereus conservadors de la Sra. Margaret Thatcher, els sectors d’opinió pateixen una absència de representativitat. En aquest sentit, les accions —no violentes— dels ecologistes defensors dels animals mostren que és possible fer moure la democràcia parlamentària britànica. I defensar una causa noble.”
I, més amplament, em sembla un debat interessant plantejar si l’activisme de “l’acció directa”, no només en el cas dels drets dels animals, sinó en qualsevol altra mena de lluita, és lícit en una societat democràtica. Jo tinc clar que no hi han més lleis a seguir per mi que les que m’imposa la meva consciència, però també reconec que tinc que respectar les consciències dels altres i que la convivència social implica necessàriament limitar part d’aquesta llibertat d’acció (que no de pensament). Em sembla un tema complicadíssim, i molt opinable i jo diria que hi ha casos i casos. En tot cas, llegint coses com aquesta te n’adones que l’activisme no sempre és una cosa inútil que no serveix per res, fins i tot en lluites com aquesta que, a casa nostra (una societat encara molt endarrerida en el respecte als drets dels animals comparada amb la britànica, de la qual parla bàsicament l'article, de fet els animals aquí no tenen drets en el sentit estricte del terme, com ja ens va informar el Persi) a molts poden semblar molt extravagants, es poden aconseguir coses importants i significatives.
Aquí teniu l’enllaç de l’article, que no és cap pamflet, exposa diverses opinions al respecte, i presenta una ampla panoràmica dels fets, tot i que al final dóna bastant la raó a la causa dels activistes.
www.monde-diplomatique.ad
Al final de la plana podeu trobar enllaços a diverses organitzacions per la defensa dels animals.
Per acabar, jo opino que lluitar perquè els humans tractem els animals de la manera més ètica possible, també és una manera de defensar la possibilitat de desenvolupar la vida humana d’una manera més digna. La lluita per la dignitat dels animals, de les persones, dels pobles, de qui sigui, és una lluita per la dignitat de tots. I opino que la vivisecció (tallar en viu, per si algú encara no sap què vol dir la paraulota exactament) d’animals és una aberració que hauria d’escandalitzar qualsevol persona amb un mínim d’ètica envers ells, i, a sobre, segons tots els indicis, no serveix per res que no es pugui aconseguir d’una altra manera (si és que serveix directament per res que no sigui engreixar les butxaques de quatre desaprensius).
I, serveixi o no serveixi, m’és igual, senyors vivisectors: En el meu nom no!
I el meu gat segur que opina el mateix que jo.
es.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
