| |
L'agonia del passat (incompleta)
 diumenge 16/novembre/2008 - 07:15  429  0
Una de les altres històries que he començat fa temps:
Surto de casa al matí i ells desapareixen, no deixen ni rastre. Poso el primer peu al carrer, miro a esquerra i a dreta: no els veig. Em sento tranquil, el neguit que sentia abans del primer pas fora del portal es calma. Em trec el mocador de la butxaca de la jaqueta i m’eixugo la suor del front. Començo a caminar. Peró quan més avanço, les pors em tornen a recórrer per dins. Novament el meu pobre front obre la porta a un degoteig de suor constant. A causa de les temences, el meu pas s’accelera. Però no només tant s’accelera, que dins de la mateixa acceleració en neix una altra que fa que el meu pas vagi sumant velocitat. Veig a tota la gent: caminant pel carrer com jo, esperant l’autobús a la parada, dirigint-se al vehicle personal, etc. Tots ells semblen tenir clares les seves intencions i els seus objectius del dia sense vacil.lar. En canvi, jo no tinc clar si després de cada pas que faig seré capaç de poder fer-ne un altre a continuació. Miro enrere. No veig res. Però no me’n refio gens dels meus ulls. Sé que hi són. Potser amagats hàbilment per tal que no pugui delatar la seva presència, tot esperant el moment oportú per actuar contra mi. A mesura que avanço, la situació empitjora quan la gent s’acumula en aglomeracions cada vegada més grans, una darrere l’altra. Així doncs, encara es converteix en més difícil per mi i més fàcil per a ells. D’altra banda, també els seria més costós d’arribar a mi. Contínuament els ulls m’enganyen: giro el cap, em penso veure’ls però ràpidament la imatge desapareix, com si fos una visió obsessiva dels meus ulls o del meu cervell. No puc moure’m per enlloc sense alliberar-me d’aquest torment. Ja no sóc capaç de distingir la realitat de la imaginació fictícia. Quan miro una persona no sé si és un d’ells o és una desconeguda, com jo gratament desitjaria. Per desgràcia la por em persegueix per tot arreu: ni al carrer, ni al transport públic, ni a la feina... Sembla com si un món de por m’hagi absorvit i res ni ningú pugui fer quelcom perquè estic sol.
Però això només és el principi. A la feina encara puc defugir les malevolences gràcies als companys, encara que no és que em facin massa cas, i a què treballant em distrec. El pitjor moment arriba a l’hora de tornar cap a casa. Enfosqueix, el crepuscle vespertí decau. El carrer que em durà a casa és buit i s’hi amuntega una obscuritat tenebrosa. Les faroles no funcionen. L’últim raig de llum és on em trobo en aquell moment. Dret, esperant un miracle, un camí segur cap a la meva llar, per refugiar-me de tot. Passen cinc minuts mentre em decideixo a fer el primer pas. Al carrer no hi ha ni una trista ànima pia. Tant que la necessitaria... De sobte, veig una taca més negra que la pròpia obscuritat en la infinita fondària del carrer. Certament, sembla més un pou sense fons que no pas un carrer urbà. Òbviament, amb la incògnita de la taca, que avança cap a mi, encara menys em mouré d’allà. El perill és imminent. La taca, que comença a definir-se, és molt a prop, però encara no arribarà a mi. La lluna plena, brillant, ja és present al cel. Sembla un refugi tan segur i hòspit que fins i tot el cargol de la closca més rígida i segura s’hi voldria amagar. Tal com em sento jo. Sóc el cargol, però sense closca. La meva closca és al fons del carrer. No obstant això, l’obscuritat, reforçada per la taca, m’hi separa. Això és. Temo que l’obscuritat, la taca, tot el que s’hi pugui amagar en ella, pugui trepitjar-me com el més cruel humà pot esclafar amb tota facilitat i a sang freda el cargol de la closca més rígida i segura de la faç de la terra. La taca s’atura. Es dirigeix a un costat. Com una guillotina, de la imponentíssima taca sorgeixen dos punts que brillen i que es fixen en mi. Què és aquella taca negra, fosca, malèvola? Emprèn de nou la marxa cap a mi. Es troba a escassament deu metres dels meus peus. Ha transcorregut un quart d’hora d’ençà m’he parat en l’últim raig lumínic d’esperança. La figura segueix avançant i li conto dues potes, però no me n’adono que en té dues més al darrere. A cinc metres de mi dels deu que li quedaven no en fa res, miola. La taca es tracta d’un gat negre, més que la foscor. Envaeix el meu territori de llum. El penetra i comença a donar voltes al meu perímetre. Me’l quedo mirant. Sembla com si m’estigui provant, investigant-me. Amb els punys fortament apretats, l’obscur gat s’apropa al meu peu esquerre, l’ensuma i s’hi ajau. Em dóna la sensació que la bèstia sorgida de la crua obscuritat es burla de mi. Dono un cop de peu per treure-me’l de sobre i, a causa d’això, emet un ferotge miol. Llavors, començo a caminar ràpidament per la negra ombra. Els meus ulls comencen a veure’ls novament, però desapareixen al moment. Per si fos poc, el gat, després d’allunyar-se uns metres de la meva presència, em segueix una altra vegada. Giro el cap i veig a la maleïda bèstia imitant el meu pas. A conseqüència, començo a cridar al gat:
¾No em segueixis! Vés-te’n d’aquí! Fuig! Fora, gat del dimoni!
Finalment, el portal de casa meva és a la vista, a pesar de la negror. Busco les claus, les trobo, les trec. Les introdueixo al pany, les faig girar, obro la porta, els veig per tot arreu alhora que desapareixen a l’instant. El gat maleït, a pesar d’haver entrat jo ja dins i d’haver tancat la porta, s’ha escorregut dins amb mi com el vent sense adonar-me’n. Encenc el llum de l’escala. Miro al fons. Uns derruïts esglaons, bruts, grisos, foscos, són l’últim obstacle que em separa del meu anhelat refugi. Només he de pujar tres pisos. Segueixo ignorant que el negre animal és dins. M’acosto fins al primer dels esglaons. El miro. És brut de pols, fa fàstic de veure i, a més a més, la meitat estan esquerdats. M’agafo a la barana, negra també. La paret, pintada de blanc, té clapes de pintura caiguda i, en algunes, s’hi observa el polsim blanquinós del guix. Lentament la meva marxa ascendeix, sempre agafant prudentment la barana cada cop que trepitjo l’esglaó següent.
Just quan em falten tres miserables esglaons, rellisco i amb l’altra mà m’ajudo recolzant-la a la paret, precisament on una clapa de guix s’hi troba. M’aixeco, em miro la mà i és completament plena de guix. Picant de mans m’espolso el guix; pujo ara sí ràpidament fins al replà de la porta de la meva dolça llar. El gatet puja esglaó a esglaó també tan prudentment com jo, sense presses, com si fos coix. No el veig. Obro la porta de casa. El gat arriba al replà i es dirigeix a la porta. Entrem tots dos com si dos bons amics fóssim. És tot fosc, però encenc el llum. Passo al rebedor. Segueixo. Arribo a la cuina, em trec la jaqueta, la deixo sobre el màrmol. Tinc sed. Agafo un got, obro l’aixeta i em refresco el pal.ladar merescudament després d’un altre dia com tants altres.
Com que estic cansat me’n vaig a seure al sofà, de color verd oliva. Em deixo caure tot desitjant la comoditat que aconsegueixo al prendre-hi contacte. Del rebot, les cames se m’alcen i, per la meva sorpresa, el gatet s’hi troba a sota. Evidentment, les cames han de caure per la força de la gravetat i, estant jo cansat, no tinc ni la més mínima intenció d’impedir-ho, la qual cosa és un problema per al gat. A l’impactar els meus peus al terra, aixafen la negríssima cua del gat, el qual deixa anar un brutal miol d’espant i de dolor. Tanmateix, l’espant gros és per a mi, ja que m’alço del sofà d’un bot amb el cor a cent. Ràpidament, els meus ulls, ara sí, veuen inconfusiblement la bèstia infiltrada al menjador del meu pis. Empipat, molest, amb la mirada del diable als ulls, treient foc pels queixals, maleint aquell emprenyador felí, l’agafo de la cua ajupint-me, però quan el tinc enlairat agafat per la cua, en un intent desesperat per alliberar-se, l’endimoniat gat deixa anar una urpa que em fereix la galta esquerra amb tres esgarrapades paral.leles. En tot el dia, no he tingut res tan clar com desfer-me de l’animal aquest. Vaig al balcó sense pensar-m’ho i el llanço balcó avall.
Per fortuna del gat, no sé si per la dita que diuen que cauen de quatre potes o perquè tenen set vides, se n’ha sortit. El gat, espavorit com mai a la seva vida, fuig carrer avall enmig de la foscor que s’hi alberga. Jo, per la meva part, me’n torno al sofà, on m’adormo profundament, vestit, amb el llum encés, però sense les sabates. Així és i ha sigut un dia de la meva vida.
|
Contactes
Registra´t
