| |
Cor èuskar VIII
 dissabte 15/novembre/2008 - 03:02  556  0
7
EL BIDASOA
Ens llevem de bon humor. No hi ha com estar de vacances, allunyats per l’estai dels problemes quotidians per estar-ho. A més, ser a Euskadi m’ajuda. M’estimo aquest país per la seva antigor venerable, per la seva gran dignitat i per la seva gran bellesa. Vull dir que hi ha poques coses que em poden fer més feliç que ser a Euskadi.
Ens topem amb el riu Bidasoa del que Pio Baroja va escriure:
“ELOGIO DE UN RIO PEQUEÑO
El Bidasoa es un río pequeño, pero con gracia y con más fama que muchos ríos grandes. De él han hablado Estrabón, Ptolomeo y Plinio. Tiene un poco de la severidad de Navarra y de la blandura de Guipúzcoa, y un poco también de la cortesía de Francia. Medio navarro, medio guipuzcuano, medio francés, desde Chapitelacorria hasta el cabo Higuer es internacional.
La Iglesia de Pamplona y de Bayona pretendieron dominar sus orillas. La de Bayona afirmaba llegar usque ad santorum Sebastianum, y la de Pamplona usque ad flumen quod dicitur vidaso.
El río siguió corriendo, sin enterarse de las pretensiones de una sede y otra. Recoge las canciones de sus arroyos, que le alimentan con sus corrientes de nombres estraños y pintorescos, el del Infierno, el de la Sima de las Lamias y el de la Cola del Cerdo.
En la noche sombría, jirones desgarrados de nubes negras navegan por el cielo, y la Luna espantada, corre tras ellas con la cara pálida de terror; los perros aúllan y ladran furiosamente.
La gaviota también conoce el Bidasoa. Tiene sus nidos en los acantilados de Jaizquibel, en promontorios escarpados que las olas baten con furor. Visita las playas de Ondarraitz y de Fuenterrabía, buscando comida en los arenales y en los fangos de la baja marea, pero su elemento es el mar abierto, allí donde no hay líneas y todo es gris e impreciso. Es hija del caos; en las tempestades, entre las nieblas, respira las brisas salinas, densas y lanza como un clamor de guerra su grito áspero y ronco. En el abismo del glauco océano se balancea sobre las olas y sabe evitar los hervideros de espuma. Entre los elementos y quejidos de la galerna vuela con seguridad y juega y se recrea sobre los torbellinos…pero conoce el Bidasoa, lo visita, buscando alimento entre sus canales fangosos de la marea baja y en las playas de Irán y de Ondarraitz.
Tiene el Bidasoa fuentes milagrosas, como la de Santa Leocadia de Legasa y la de San Juan de Yanci, manantiales claros, grutas donde el agua se filtra gota a gota. Pasa por valles anchos y soleados, y por cañadas estrechas, refleja las faldas verdes de los montes, los palacios, las chozas de sus orillas y los pueblos pequeños con casas viejas con un escudo que coge media fachada.
En invierno el Bidasoa muge como un toro y se lanza en olas furiosas llenas de espuma; en el verano tiene remansos tranquilos, verdes, y entre las rocas avanza reptando como una serpiente plateada. Al anochecer su superficie se torna azulada y duermen de noche en su fondo, millares de estrellas.
Tranquilo, idílico en Oyeregui y en Navarte, toma aires trágicos cuando sus ondas, amargadas por el agua del océano, luchan cerca de la barra en la bahía de Chingudi, en Fuenterrabía, entre los acantilados sombríos de Jaizquibel y la punta de Santa Ana.
Por delante del Bidasoa han cruzado los pueblos de Europa, que bajaron a España y luego a África y los pueblos de África que subieron a Europa. Hombres con hachas de piedra y con hachas de bronce, íberos y celtas, fenicios y griegos, romanos y godos, suevos, francos y árabes.
Conoció a Pompeyo y a los capitanes de Augusto, a Enrique IV de Castilla, a Luís XI de Francia, a Carlos V y a Francisco I, al duque de Alba, a Luís XIV y a Mazarino, al bello don Beltrán de la Cueva y al no menos bello almirante Bonnivet, rival en amores de Francisco I, el que puso cerco al castillo de Gasteluzarra, próximo a Behovia.
Vio conferenciar a Napoleón con sus generales y a Wellington con sus suyos. Contempló las hazañas de Soul, Longa y Jáuregui el pastor y Latour d’Auverge, vio a Mina y a Zumalacárregui en sus correrías y a Fabvier, a Caron y a Armando Carrel izar la bandera republicana en Behovia contra los franceses de Agulema. También ha saludado a los viajeros ilustres, a Madame d’Aulnoy, a Víctor Hugo, a Velásquez y a Goya.
¡ Casas fuertes del Batzán, con el piso alto de tablas! ¡ Convento musgoso de Arizcun! ¡ Palacio de Reparacea! ¡ Torre maciza de Ursua ¡ ¡ Castillo negro de Lesaca ¡ ¡ Puente de San Miguel de Vera ¡ El Bidasoa os contempla desde hace siglos de día y de noche. Ve también al pueblecito blanco de Eiriatu, que le espía desde la altura, y la Isla de los Faisanes, a la que va carcomiendo poco a poco. Por último se ensancha en la bahía de Chigundi, en las que se miran las casas negras de Fuenterrabía y las casas blancas de Hendaya: donde canto Iparraguirre las excelencias de su país, y donde vivió el corsario francés Pellot de Montvieux.
La niebla avanzada del Gula-Stream viene por encima del mar recorriendo leguas y leguas, pasa por encima del Bidasoa, entre el monte Larrún y la Peña de Aya, y se detiene en los hayedos del puerto de Velate. Juega con la barrancadas enrojecidas por el otoño, se agarra a los ingentes picachos y sumerge en mares de bruma los robledales donde nacieron las libertades vascas y el muérdago sagrado.
Da poesía con sus cendales azules a la noche serena, y se tiende amorosamente sobre las aguas del río, y al llegar las caricias del Sol va deshaciéndose en el aire luminoso de la mañana.”
8
HONDARRIBIA
Honderrabia es el primer poble de a península ibèrica, cosa que no li ha valgut mes que disgustos. La major part de la seva història ha estat ocupat o pels uns o pels altres. Per això, a banda de les seves precioses cases d’aire alpí, hi ha edificis d’aire militar que suposo que més aviat emprenyen la els hondorrabietarras. No en podria donar fe, es clar, però em sembla que hi deuen tenir una relació semblant a la que els barcelonins tenim amb el castell de Montjuïc, que si s’enderroqués no només no el plorariem sinó que obriríem una ampolla de xampany –o dos- per a celebrar la desaparició del castell des del qual tantes vegades se’ns ha bombardejat. Els ondatietarres, però, han preferit col.locar al capdamunt una ikurriña. Potser el que passa és que en fons els bascos són menys romàntics que nosaltres. De tota manera l’edifici en si és horrible. La façana és un mur llis de color merda d’oca amb escases finestres que fa una sensació desagadable de garjola. En aquest sentit, el Castell de Montjuïc té una estètica infinitament mes aconseguida. Ells n’han fet un parador turístic i nosaltres, després d’aconseguir treure l’exèrcit espanyol, un museu per la pau...
Hi ha, com a mínim, dues Hondarrúbies, la ciutat vella i les cases més o menys noves i restaurades La ciutat vella, amb els seus carrers estrets que mai no van imaginar que serien trepitjats per rodes d’automòbil, produeix al visitant una barreja d’angúnia i admiració. Angúnia per l’estat de decrepitud d’alguns dels seus edificis –pocs- i admiració per alguns altres edificis notabilíssims –aquí també pocs-. Però potser els tres aspectes que més ens impressionen són que els carrers siguin tan costeruts –és com una mena de San Francisco a la basca, només que les llambordes i les cases basques són, proporcionalment, més maques que la metrópolis Californiana-, que les cases semblin trasplantades dels Alps (jo les he vist blanques, amb balcons de fusta clara i flors vermelles i pulcríssimes) i els escuts que pengen de les façanes de les cases, com si a cada casa hi visques un compte, un duc, un marquès o, en general, un aristòcrata. A diferència de Catalunya on en el fons gairebé tots tenim una ànima republicana i menestral, a Euskadi a gent té una ànima aristocràtica i heroica.
Hondarríbia està ple d’immobiliàries. No és estrany. Ja es veu que es una ciutat turítica de primer ordre. A tocar de Donosti i d’Hendaya, arran de mar i de muntanya, amb aquestes bellíssimes cases en les que deuen somniar les famílies de Bilbo, Gasteiz o Iruña i amb el preu baratíssim del diner dels darrers anys, l’especulació immobiliària estava servida. Jo també, si pogués, tindria casa a Hondarríbia malgrat que la mar em sembla que es més tranquila i càlida a casa nostra. Òbviament la especulació urbanística –duta a terme durant el franquisme bàsicament- ha tingut com a conseqüència que a aquest indret tant bonic se li hagin construït grans blocs d’apartaments que son uns nyaps imperdonables de mal gust i manca de patriotisme. Es com si a la cara d’una actriu bellíssima – la Sharon Stone o l’Ariadna Gil- quedés desfigurada per una plaga de grans o una ganivetada.
A la porta de Santa Maria –que crec que és la entrada tradicional de la vila- hi veig una gran cadena que em crida l’atenció. Jo de les cadenes tinc dues versions cotraposades: “quan seguem, seguem cadenes”, d’una banda, i de l’altra, recordo una conferència de’n Felip Puig que deia que nosaltres som argolles d’una cadena que ve de lluny i va lluny per allibera Catalunya. No sé. Aquesta cadena és de la que es fa dir “Sí, senyor” i crec que quan estava posada la porta devia ser pràcticament impossible d’obrir. A banda d’això, les seves argolles són tan grans i lluents que gairebé sembla una escultura.
Passegem pel “Baluarte de la reina”. Ens trobem amb uns mur fets de pedres no cimentades que s’aguanten per una xarxa metàl•lica. Com que aquesta terra és pròdiga en escultors estranys –per exemple Chillida, Oteiza i Mendiburu, aquest darrer hondarrabietarra- no saps si ets davant d’un projecte constructiu o d’una obra d’art. I, fet i fet, jo, que sóc un gran admirador dels romans i dels ianquis, frueixo al comprobar que l’arquitectura dels dos imperis tingué un sentit pràctic envejable. Com l’arquitectura tradicional basca o catalana. A les antípodes, per tant, de Gaudí i Hunderwasser que construïren edificis estrafolaris i invivibles.
El contrast entre les cases blanques plenes de flors, el poble turístic anyapat i la fortificació és brutal. Caminem per damunt de la muralla i no ens estranya trobar-hi gespa. Així com a Lanzarote qualsevol planta que trobes és una sorpresa, a Euskadi sembla que no hi ha cap racó erm. Que a la mínima que l’aigua i la terra es poden ajuntar neix la vida. I no una vida gris, com alguna vegada són els boscos mediterranis, sinó una vida amb uns colors llampants i espectaculars. Llàstima que a aquests colors tants vius no els hi acompanyi un cel d’un blau viu i potent i un sol groc cantant una ària a ple pulmó. Això és el que passa a casa nostra i a la Mediterrània en general. Aquí el cel sol ser gris, com si portés l’americana d’anar a la feina i el sol no sembla que vulgui sortir del tot. Potser té fred.
Dalt de la muralla sents una forta impressió de la mar a una banda i a l’altra de les muntanyes. Malgrat que no fa fred sembla que viure aquí devia ser difícil. El Cantàbric té mala llet i les muntanyes són els Pirineus, o sigui que poca broma. Pla deia dels noruecs que pel simple fet de viure a Noruega ja havien de ser considerats herois. Vist des de Barcelona a inicis del segle XXI jo crec que exagerava menys que vist des de Palafrugell a mitjans del segle XX. Segur que a Hondarribia s’hi viu millor que a Noruega, però jo amb un mar tan brau al davant i amb unes muntanyes tan punxegudes al darrera quedo acollonit. No m’estranya que els romans passessin de llarg. I aplaudeixo als euskeres, és clar.
Passegem arran de mar una estona. Es bonic veure com els pescadors i les gavines es fan la competència. Aparentment guanyen les gavines. Perquè mentre els pescadors –ara em refereixo als pescadors de canya, és clar- han d’esperar a que els peixos piquin, mentre que les gavines s’hi tiren a sobre i se’ls emporten. Penso que si hi hagués una àliga que caces les gavines i un caçador que cacés l’àliga i un tigre que cacés el caçador i una boa que cacés el tigre i el bitxo que sigui que cacés la boa i el bitxo que fos que cacés el bitxo que cacés el bitxo que cacés la boa i així fent els passos que calgui retornaríem al peix i a la gavina. O potser no? En tot cas, sento dir als animalistes, que l’espectacle de la pesca de les gavines és bell. I espectacular.
Em crida l’atenció que l’aigua sigui verda. Normalment, pel que jo sé, l’aigua és transparent i reflexa els colors de les coses. Com que habitualment el que té a munt és el cel i el cel és blau, per això pensem que l’aigua de la mar és blava. Però. Si en treiem una mica –o una molta- veurem que de blava no en té res. Però el cel d’Euskadi no és verd, és gris –va, posem d’un blau grisós- i, en canvi, aquest mar sembla que es vulgui apuntar a la verdor del país i imitar-lo. O potser són els meus ulls que ja veuen verd pertot.
A una petita escullera ens fem una foto mentre contemplem els vaixells ancorats. Es evident que hi ha gent amb calés aquí. Això està bé, perquè, a més, a Euskadi el nivell de vida és alt, vull dir que hi ha quatre rics, una gran classe mitja i quatre pobres. I si els rics i la classe mitja gasten en vaixells perquè això els fa feliços donen feina a naviliers i comerciants i coneixen món: quina crítica se’ls hi pot fer que no tingui com a base l’enveja (una enveja, per cert, que jo no sento perquè si tingués molts calés dubto que mai em comprés un vaixell. Potser una etxea –casa- a Euskadi, sí ).
Les corxeretes entren a cantar a l’esglèsia de l’Assumpció. Es posen a la banda dreta de l’altar i comencen a cantar cançons tradicionals catalanes. La gent que hi ha dins de l’església, se suposa que resant, les miren amb simpatia. Ja es veu que mala gent no som. I ja se sap que a Déu li agrada que li cantin cançons si les cançons són alegres, que per això Bach i els del cant gregorià són al purgatori i Haydn, Beethoven i Mozart són al Paradís.
El terra de l’església és de fusta. I hi ha una trona en la que la directora del cor no s’atreveix a pujar. Abans del Concili Vaticà II els capellans devien fer pànic predicant des de les trones. I Joan Pau XXIII es va equivocar al voler democratitzar i posivititizar l’església perquè les religions sense por i sense autoritarisme han begut oli. D’això se n’han adonat Joan Pau II i Benet XVI i han intentat fer marxa enrere a tota màquina. Sembla que es massa tard però si ha algun indret al món on és indiscutible que hi ha un gran talent polític aquest és El Vaticà.
Dinem a l’estuari de Txingudi, entre Hondarribia, Irún i Hendaia (a Euskadi nord). El parc té el mérit de ser uns aiguamolls recuperats a l’especulació urbanística. Un espai que fins fa poc temps era suburbial i degradat i avui és un indret d’altíssim valor ecològic, malgrat estar al costat de l’areoport.
El joc de les marees és impresionant. A casa nostra hi ha Deltes, es a dir, rius que desemboquen en la mar, en canvi a Euskadi la mar va tan embalada que penetra als rius. Suposo que, finalment, a una hora o a una altra, el riu deu tornar l’aigua a la mar perquè si no les inundacions serien imparables.
Les Corxeretes no han pogut cantar perquè el seu cant haguès espantat cignes, ànecs i altres aus migratòries. Per primera vegada en tot el viatge se n’han quedat amb les ganes, com el cigne mut. . Això sí, el picnic a les taules de l’entrada del parc no els hi a tret ningú, així com la gatzara i la joia de la bona companyonia..
|
Contactes
Registra´t
