| |
Apologia del passat
 divendres 14/novembre/2008 - 10:16  1160  5
Si no ho he sentit mil cops no ho he sentit mai: el que importa és el present, s’ha de pensar sempre en el futur, s’ha d’oblidar el passat; el passat, passat està, i no serveix per res pensar-hi, etc. etc. Els mateixos tòpics de sempre! N’estic fart de sentir parlar elogiosament del present i del futur i malament del passat! I jo ara en aquest escrit vull reivindicar el passat.
I és que el present com a molt a mi em sembla quelcom tan fugisser que no el podrem mai atrapar. Una banalitat... Només podem parlar d’ell amb propietat i començar a analitzar-lo amb certa profunditat, quan ja s’ha esdevingut, quan s’ha convertit en passat. I el futur? El futur, atenent al significat estricte de la paraula, mai arribarà, en aquest sentit el futur és una estafa monumental! D’altra banda, l’últim futur que ens espera, a partir del qual ja no n’hi haurà cap altre, ja sabem tots quin és... Què antipàtic que em sembla el futur! I quanta por que fa! Com pot estar tan sobrevalorat un temps tan desagradable! Definitivament, entre el passat, el present, i el futur, jo em quedo amb el passat. És el temps que em cau més simpàtic, i, sens dubte, el que em porta més records.
I no estic reivindicant cap temps millor comparat amb l’actual, ni a nivell personal ni col·lectiu, no estic parlant d’això, tot i que algú que a mi em sembla que tenia molta raó, va dir que els únics paradisos possibles són els paradisos perduts, De fet, us confesso que durant l’adolescència i primera joventut, gairebé sempre estava en crisi existencial a nivell de replantejar-me constantment tota la meva vida. No és que hagi millorat molt en aquest sentit amb els anys, això també és veritat, tot i que crec que sí que he après a prendre’m les coses amb més calma... Bé, la qüestió és que una fantasia existencial recurrent meva en aquella època era, ni més ni menys que començar de bell nou. Sovint em deia a mi mateix: “Demà, començaré de nou”. Com si una vareta màgica pogués esborrar tot el meu passat i el meu present i a partir de l’endemà començar a fer les coses de manera completament diferent. Ho vaig intentar moltes vegades, això d’intentar començar de nou: “A partir de demà, a partir d’ara...”, em deia... Quanta ingenuïtat! No cal dir que mai no va funcionar en absolut i sempre acabava més o menys al mateix lloc on era abans.
Amb els anys he après que res, absolutament res de res, no es comença mai des de zero. Només el Big-Bang que va donar origen a l’Univers va ser l’únic moment de present químicament pur que jo conegui, si no em desmenteix algun físic, és clar... A partir d’aleshores res no s’ha construït sinó a partir del passat. I és que a mi ara em sembla que l’única manera d’interpretar el present i construir un futur, més enllà també del significat estricte de les paraules, és assumint, assimilant i aprenent del passat, en definitiva, integrant-lo positivament en el teu present i el teu futur. Per saber on podem i volem anar, hem de saber d’on venim, o ens trobarem al mig del no res i sense mapa, una situació absurda, a banda d’impossible. I, per molt que vulguem canviar de direcció, abans hem de saber qui som, per saber qui podem arribar a ser, i l’únic que ens ensenya qui hem estat fins llavors, i cap on volem o no volem tornar a anar, no és altra cosa que precisament, el nostre passat.
I, entre d’altres raons, faig aquesta apologia del passat, perquè torno a estar, sinó ben bé en crisi existencial, amb intencions de replantejar-me moltes coses de la meva vida. Però aquest cop intentaré fer-ho bé, sé que res no es pot començar de nou, i miraré abans detingudament cap enrera, per intentar esbrinar on haig d’anar, on vull anar, i on puc anar... Bé, és el meu punt de vista, potser una mica en contra direcció, això sí.... Serà per això que m’agraden tants “dinosaures musicals”? Us passo l’enllaç d’unes cançonetes per acabar.
Una cançó que m’encanta que parla del futur segons el veu el profeta Leonard Cohen. Sempre me la poso quan em vull animar i veure el futur amb més optimisme del que el veig normalment.
es.youtube.com
Una cançó que cada cop que l’escolto de nou em meravella més, per bella, subtil, profunda i sensacional, i que parla del present vital de l’autor, segons com el veia en aquell moment, el genial Bob Dylan.
es.youtube.com
Una cançó alegre que parla del passat, amb el mateix mestre de la cançó anterior i uns quants amiguets sense importància que l’acompanyen.
es.youtube.com
|
| |
|
Contactes
Registra´t
