Les fulles del diari
caduquen sense necessitat
de que arribi la tardor.
Un diari de fa quinze dies
ens ajuda a no fer passeres.
Un diari de fa quinze anys
mostra antigues petjades.
Un diari vell es torna groc
i després marró.
Sent nostàlgia de l'arbre
que un dia va ser.
Al diari vell li passa
com a nosaltres.
L'obrim i ens mostra
amb tota l'actualitat
com han passat els anys.
I recordes els dits que
un dia el passaren i
l'ànima sensible
que el resguardà de l'oblit.
I el diari del futur?
Encara penja de l'arbre
de les esperances.
Uns altres dits
i una altra ànima
les hauran de salvar
de l'oblit i el reciclatge.
*Poema escrit mentre endreço l'hemeroteca i l'arxiu que havia guardat el meu avi.
Tens raó, m'ha quedat una mica malèncolic. Sempre hi ha un moment per a cada cosa, per viure'l. És clar, no t'hi pots quedar encallat! Gràcies pel comentari!
¡Que bella cosa! (que diuen els italians, cantant oh sole mio) deixar-se portar per la melangia, quan estàs en contacte amb coses de família...
Una cosa que no tothom sap 'disfrutar'. Felicitats
......................... ......................... ....
Però després cal canviar el ritme, perquè si no ens quedem enrera....
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't