| |
Cor èuskar VII
 divendres 14/novembre/2008 - 03:40  465  0
DONOSTI-II. LA MAR.
Faig la versió catalana – a partir de la versió castellana- d’aquest preciós poema de Lauxeta dedicat a la mar dels bascos:
A LA MAR
Nu a la proa d’un vaixell, pilot d’altura,
Navego la mar per rutes desconegudes
Deixeu-ho tot a terra! – ens persegueix el perill-,
El nostre somni és trobar noves terres,
De les nostres llàgrimes estan fets els llots que varem deixar enrera
Busqueu nous horitzons
On poder respirar.
Els homes ens lliguen amb els seus futils pretextos,
I les ànsies de llibertat moren cruelment.
Endavant! Mireu al nord les gelades muntanyes de neu,
I els palaus de fades en fredes illes.
Us portaré
- veles inflades pel vent-
sobre els meus ulls brilla l’esperança.
La inquietud de la raça demana nous rumbs:
Va estar massa lligada a terra.
Amplia els horitzons!
Es bell aquest espai per a les proeses heroiques,
Bronzo insigne per a gravar tota mena de lletres.
Com t’estima el meu poble, brau mar nostre!
A la teva falda venim, la terra se’ns queda petita.
Mestre d’energies, allunya núvols i bromes!
No busquem bales sinó idees verges.
L’aurora mostra el seu nou mantell d’or
Aquí venim assedegats de saviesa.
A terra no érem capaços de somniar,
Sobre la mar es reflexa el més alt.
Brau mar nostre!
Vogadors d’idees,
Saludem la llum dels mars,
Domes els cossos i les ments:
Com en nosaltres, en tu sempre viu la inquietud.
Qui coneix el teu calat?
Ets un misteri impenetrable!
Espant de covards és el bram de la tempesta.
Només els bascos s’atreveixen en el teu cos infinit,
Al fons dels seus ulls vas vessar valentia.
Tu forges lluitadors, espatlles de bronzo,
Músculs en tensió, músculs de ferro
-temptadors menjars per a un antropòfag...-
Obre’ns, infinit mar, les portes del cel,
En tu va la mort, en tu va l’amor
Per aquest poble robust, tu ets el futur.
Malgrat que no va néixer aquí la bella Afrodita
Ni tenim sirenes, som nous Odisseus,
Som joves pioners, com la nostra raça.
Tu sempre guardes la tremolor d’un somriure.
Però mous la teva cabellera com un lleó
Mar dels bascos!
Ïmpetu i vigor!
Endavant, sempre endavant!
Nus a la proa del vaixell.
Oberts els cors al bes de tots els vents.
Aquesta navegació no acaba amb la vida,
Qui s’embarca en ella no torna mai.
Deixeu las lamentacions a terra, que es quedin els pulsilànims.
Les nostres obres precisen dels qui miren al futur.
Els cels estan nets, els ulls brillen d’alegria.
Sobre la mar van les cançons del demà...
Recorreguem una altra vegada la cintura del planeta,
No sobre l’escuma, no amb esforços vans, sinó en les idees.
Que l’esperança guiï la nau dels bascos
Fins l’alta claredat on regnen les ànimes.”
Lauxaeta és el pseudònim del escriptor èuskar Estepan Urkiaga Basaraz, nascut a l’any 1905 i mort a Gasteiz a l’edat de 32 anys. Estudià uns anys al seminari, però finalment decidí no fer-se capellà sinó militant del PNB on s’encarregà de diverses publicacions en euskera.
Els seus primers llibres Bide barrijak (“Nous camins”) i “Arrats beram” ( “Al cap al tard”) foren importants perquè abandonà la línea romàntica dels poetes tradicionals bascos.
Va ser un dels fundadors de Euskaltzaindia, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca.
Durant la guerra civil s’encarregà de la propaganda i fou comandant d’intendència a Bilbo, on va ocultar a forces capellans que fugien dels republicans.
Va ser capturat a Gernica a l’acompanyar a uns corresponsals de guerra francesos a veure els efectes del bombardeig de les tropes nazis. Se’l va sometre a un consell de guerra i fou afusellat al cementiri de Santa Isabel de Gazteiz, malgrat les gestions del govern basc de bescanviar-lo per un altre presoner.
La mar basca i la mar catalana, malgrat no ser mars llunyanes són mars molt diferents. La nostra mar és la mar dels fenicis, dels grecs, dels romans, és la columna vertebral de la cultura clàssica europea. La mar d’Odisseu, en definitiva. La mar basca, en canvi, és una mar de llegendes fosques, de pescadors que van a les quimbambes a pescar balenes i bacallàs i en el que sorgeixen llegendes i bromes de manera inevitable. Es una mica com la pròpia història de Catalunya –afermadíssima en la història de Europa- i la història de Euskadi, un poble llegendari.
La nostra mar, normalment, té un ritme tranquil, un cel radiant i uns pescadors que són més comerciants que no pas aventurers. La seva mar té un ritme sovint rabiós, un cel de plom i uns pescadors que han donat –o sembla que han donat- totes les voltes al món que ha calgut. Cal no oblidar que el primer que va donar la volta al món fou el basc Elkano. No és cap casualitat.
Diuen els donostiarres – i molta gent que hi bé a estiuejar- que la platja de Donosti, la Concha, és la platja més bonica d’Europa. Tot és opinable. Jo trobo que és massa gran, que és massa al davant de la ciutat i que la muntanya que té dins del mar és com una mena de gra que més aviat fa lleig. Prefereixo les cales petites de la Costa Brava o aquells indrets d’Euskadi on les ries i el mar copulen amb una passió i una estètica realment brillant.
Igual que passa a Barcelona, malgrat que ja som a la tardor i que més aviat fa fresca, hi ha gent que es banya. No sé on vaig llegir que banyar-se cada dia, tant si fa sol com si plou, es molt saludable. Jo penso que no ho pot ser de cap manera. Que quan la temperatura de l’aigua i de la platja no és la que vol el nostre cos, hem de deixar la mar per als peixos. Però, en fi, què en sé jo d’aquestes coses? Sorprèn la quantitat de piragüestes que hi ha i que a Barcelona no veus, potser perquè a Barcelona hi ha massa vaixells i no és un lloc adeqüat per a fer esport. Però aquí també hi ha barques, més aviat petites i pintoresques, feinejant. Es bonic veure-les i pensar que les guien vells llops de mar èuskars els pares o els avis o els revesavis dels quals van anar a pescar la balena a Groenlàndia.
Tiro pa als peixos mentre m’entretinc a mirar com una noia entra dins l’aigua. Es mulla les cames, es mulla la resta del cos amb les mans i es capbussa. Es morena, prima i té els cabells llargs. Té els pits petits, poc cul i les cames llargues. Se la veu una atleta d’idees clares i contundents. Se sap que Euskadi ha estat sempre un matriarcat –bé, si fa no fa com a tot arreu- i amb dones així no m’estranya. A veure què coi se li pot discutir a una noia així? Les ones baten contra el mur amb una certa ràbia però està clar que la mossa no té por de res....
10
DONOSTI-III. BREU VISITA A UNA CIUTAT ARISTOCRÀTICA
Després de dinar tenim una estona per anar de compres. Poca. Hem quedat a les 18 hores amb la resta de la colla per fer activitats a la ciutat. Com que les coses que els interessa comprar a la meva dona i les meves filles i a mi són diferents, ja fa anys que varem decidir, en aquestes ocasions, anar cadascú pel seu compte i retrobar-nos després d’haver pogut comprat el que volíem i no haver-nos emprenyat per el que han comprat els altres i nosaltres considerem inútil.
Vaig a una llibreria especialitzada en literatura i cançó basca i compro: Urko a la Trini, una antologia de la cançó basca, “El mar dels bascos” de Luis-Pedro Peña Santiago, “Els mites bascos” de José Miguel de Bandiarán, i les antologies poètiques de Lizardi. Aresti i Atxaga. Totes aquestes obres, penso, són impossibles de trobar a Barcelona.
Tot i que a mi no em fa gaire gràcia perquè penso que algú es pot perdre, als pares – monitors se’ls ocorre muntar una gincama per tal de visitar els principals monuments de Donosti.
Comencem per l’ajuntament. Ja n’hem parlat. Després continuem per la església gòtica de Sant Vicente, gran, alegre i optimista, com haurien de ser totes les esglésies. Continuem amb la església de Santa Maria que es una de les que més sobre surt de lluny amb els seus dos campanars en forma de banyes. Continuem per la plaça de la constitució ( no es recorda que la constitució espanyola a Euskadi fou rebutjada l’any 1978, però sí que en aquest lloc s’hi feien curses de braus ). El darrer lloc és el pont de Maria Cristina. A sota es diu que hi passa l’Urumea però a aquest país, amb això de les marees, es complicat saber si de debò hi passa el riu o hi passa la mar, es a dir, si l’aigua es dolça o salada o una barreja.
Donosti va de ciutat aristòcrata. Fa estrany que la governin els socialistes, però aquestes coses ja passen. Fa estrany que a una ciutat en la que existeixen més de cent tipus de faroles diferents –i si la una es barroca, l’altra encara ho és més- governin els socialistes. Es clar que els socialistes del PSOE són els que han fet les principals liberalitzacions a l’estat espanyol. Liberalitzacions que potser els partits conservadors no s’haguessin atrevit a fer. Però com que els socialistes i els de l’UGT són els mateixos – només cal pensar en el cap de l’UGT durant molts anys Nicolás Redondo i el seu fill, del mateix nom, cap del PSOE a Euskadi- tot ha estat més fàcil. A vegades els poders fàctics, que sovint també diuen que voten els socialistes, sembla que els utilitzin per fer la feina bruta –o difícil- que la dreta no s’atreviria a fer...
L’aire aristòcrata sura per tot i jo el trobo una mica molest, venint com vinc d’una ciutat profundament burgesa i menestral,. Aquest aire de que tothom amb qui et creues al carrer té sang blava trobo que es una mica emprenyador. Hi ajuden les esmentades faroles, els hotels super-luxosos ( potser a un d’aquests venia Franco a passar les seves vacances ), els ponts monumentals, les baranes que semblen de marbre i fins i tot el blau de vellut del mar per on volen i revolen els ocells.
Hi ha moltíssima gent passejant i això que el temps més aviat no acompanya. Però sembla que, en aquest sentit, els donostiarres són una mica mediterranis – al cab i a la fi la Mediterrània tampoc no està tant lluny- i els hi encanta estar al carrer. Fer vida al carrer. Potser fins i tot tant com a nosaltres....L’elegància d’algunes senyores es colossal. Porten faroles de plata o d’or penjades a la solapa i algunes parlen en euskera. Es diu que al segle XIX els donostiarres que parlaven basc eren un 90% i ara se’n van al 30%, això sí, la tendència és a la recuperació. Però la dificultat de l’idioma –que te una semàntica i una sintaxi per a la qual saber un idioma llatí no serveix de res- no ajuda. Però si els israelites van aconseguir que el jueu tornés a ser una llengua parlada, per què no poden salvar els bascos l’èuskar?
També se sent parlar força el francès i el català. Amb el català passa una cosa curiosa: menys a Catalunya el sents parlar pràcticament a tot arreu. Es parla moltíssim a Madrid i a Viena, per exemple. I pel que es veu a Euskadi també....
Crida l’atenció la gran quantitat de noies atractives que hi ha. La darrera vegada que hi vaig estar ja em va cridar l’atenció. Es que les basques són més atractives que les catalanes ? Es que van més arreglades ? Es que jo m’hi fixo més ? No sé, però en tot cas és agradable passejar i veure mosses boniques. Jo crec que la bellesa femenina, per un home, és la bellesa suprema a que hom pot aspirar. Vull dir que si hi ha paradís jo no el puc concebre sense moltes dones belles i generoses. I, si això, segur que moltes són de Donosti, a no ser que hagin estat grans pecadores i els hagi tocat anar al infern, és clar...
Hi ha moltes botigues luxoses que deixen clar i ratifiquen i tornen a ratificar el aristocratisme local. No crec que només puguin viure dels turistes....També hi ha molts restaurants i tavernes. Es diu – i suposo que és cert- que a la província de Guipúzcua hi ha la més gran concentració de restaurants amb estrelles michelin del món. No sé. A mi sovint la cuina que es fa en aquests llocs –sofisticada i poc abundant- m’enfarfega i em deixa amb gana. Hi ha algunes excepcions, però sóc rotundament partidari de la cuina popular i de la cuina senzilla. Un cuiner ha de tenir molt talent per tal de millorar el que ja de per sí és bo i, sovint, ho espatlla o ho travestitza. I no.
Anem a berenar a la xocolateria Santa Lucía, que està plena de gom a gom de gent. Es berena xurros amb xocolata. No es pot demanar una altra cosa perquè venim amb canalla i si jo torno a fer el que he fet a Iruña no voldran que hi torni mai més. I és que aquesta gent no posa nata a la xocolata i a mi m’agrada molt més la nata que la xocolata. I, després, davant d’un suís, m’agrada més sucar-hi pa o un briox que no pas un xurro. Però la meva dona em diu que pari quiet i que no torni a donar la nota i que no em foti tots els xurros de la safata que n’hi ha d’haver per tots ( bé, avui, al cab i a la fi, molta gana, molta gana no tinc, que al batzoqui hem menjat raonablement bé...).
De tornada a l’alberg comento que tenia por que ens haguéssim trobat amb un episodi de Kaleborroka. Què haguéssim fet amb la canalla? Al final tens la sensació que del que passa a Euskadi no en sabem ni un borrall. Que nosaltres des de Catalunya podem percebre la manipulació política, però també ens estan convencent que si hi vas et trobaràs fit a fit amb un atemptat terrorista i merder violent al carrer. I jo no dic que això no passa, però potser no passa tant sovint com ens volen fer creure i, en tot cas, espanta i predisposa la gent contra els nacionalistes bascos . I avui no ha passat res.
Quan marxem de Donosti, el munt Igueldo, des de la penombra, ens diu adéu...
A l’alberg, per sopar, ens serveixen una sopa de fideus horrible i una tonyina excel.lent. El meu paladar ha al.lucinat tant amb una cosa com amb l’altra. Quines coses més fastigoses i més meravelloses són capaços de cuinar aquesta gent!
Després de sopar la canalla organitza l’activitat principal del dia. Les Corxeretes munten una desfilada la de pijames en la que participa tota l’expedició. Les criatures estan graciones, les mares estan divines i els pares semblen ossos acabats de sortir del bosc...Quin tip de riure i de fer riure, Déu meu!
|
Contactes
Registra´t
