| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de ventaigua
|
|
| |
On són els salvavides?
 dijous 13/novembre/2008 - 06:48  1302  4
Avui ha sonat el despertador l’he mirat amb despreci, imaginant que segurament s’havia equivocat d’hora. He tancat els ulls una altra vegada desitjant 5 minuts més ¡Només 5 minuts!.
He tornat a mirar el rellotge i no havien sigut 5 minuts, ha sigut la hora i tres quarts més dolces que mai hagués pogut imaginar. Després de reaccionar a l’hora que era i que segurament faria tard a la classe d’interpretació, me començat a barallar amb mi mateixa, hi havia una part de mi que deia – Mireia no cal que corris que no arribes al autobús- i una altra que deia – Mireia si que arribes, tu ho pots aconseguir!!!!-
Me vestit en 5 minuts, he baixat corrents les escales i he arribat al portal de casa, satisfeta de la meva rapidesa! Quan he obert la porta un carter m’ha començat a fer preguntes sobre la meva veïna, dèu meu estic fent tard!! Però no el puc deixar amb la paraula a la boca.
Surto corrents de casa i veig l’autobús que passa, corro, corro i corro per atrapar-lo, em fa tanta vergonya córrer pel carrer...! i per dos segons, per dos maleïts segons l’autobús ha marxat sense més ni més. Un senyor que estava mirant l’aparador em mirava volent dir, pobreta amb el fart de córrer que s’ha fet i no ha arribat!.
He seguit caminant carrer avall, pensant que havia pogut fer que no agafés el autobús i clar he culpat al que pobre no tenia culpa, al carter impertinent que sense cap malicia feia la seva feina.
He seguit caminant, he vist un bar on em porta un record bastant proper, he entrat i m’he demanat un cafè amb llet i una pasta, era el que podia entrar al pressupost d’avui.
He pres el cafè amb el croissant pertinent, amb aquella espècie de caramel que odio tant que fiquen sempre damunt les pastes, et deixa els dits enganxifosos i acabes enganxant-te a tot, a la tassa del cafè, al mòbil, al tovalló...
He marxat del bar amb la necessitat de trucar a algú, he començat a fer una llista de les persones que podia trucar a les 11 del mati i només ha aparegut la meva mare com a salvavides, tenia ganes de dir-li t’estimo i que la trobava a faltar. La llàstima ha sigut que tota aquesta peripècia, per desgracia la meva mare, el meu flotador, no tenia temps per escoltar-lo, només m’ha parlat dels diners que havia de pagar de lloguer.
En fi espero que no vos hagi avorrit molt jajaja però bueno has sigut tu el meu salvavides, tu ! el que has estat llegint això fins el final. Gràcies
www.youtube.com
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
