| |
Cor èuskar VI
 dijous 13/novembre/2008 - 05:55  621  0
6
DE L.’ALBERG. D’ORIO A DONOSTI.
El nostre primer dia a Euskadi comença passant per la dutxa. Tothom hi ha de passar. Jo, mig adormit, rebo el impacte de l’aigua glaçada i foto un vot que té com a conseqüència una patinada espectacular. No em faig mal, però els companys de dutxa s’espanten. Els hi asseguro que no m’ha passat res i penso que demà es dutxarà la meva sogra... Si més no val a dir que les mares en tovallola que circulen pels passadissos alegren molt la vista i ens recorden que malgrat les patinades i l’aigua gèlida la vida pot arribar a ser molt bellíssima.
Egunon !
L’esmorzar que ens serveixen a l’alberg és decebedor. Està clar que el superàvit fiscal que tenen els èuscars no se’l gasten en albergs públics. Una cosa és posar euros per a que la gent surti preparada i una cosa és gastar un ral més del compte per a que la canalla o els seus pares puguin fer unes bones colònies. I si ha alguna cosa en el que els bascos poden donar lliçons a algú és d’economia.
L’esmorzar consisteix en un panet de Viena, un croissant industrial, un termo amb cafè, un altre amb llet, una peça petita de mantega, una altre de melmelada i s’ha acabat. Qui no li agradi que vagi a esmorzar al bar.
L’edifici de l’alberg té un aire militar una mica repel•lent –els catalans no podem evitar, per molt pujolistes que siguem, de dur dins nostre un anarquista-. Edificis rectangulars de totxanes vermelles, terres de formigó, patis deserts (fa un fred que pela) i moltíssima austeritat per tot arreu. Massa com per a començar el dia de bon humor, no?
Al costat del menjador hi ha un petit saló amb una tele i tot de revistes. Les fullejo i veig que totes són en euskera. Fa enveja el fet que aquesta gent tingui les idees tant clares pel que fa a la recuperació de la seva identitat atàvica i a la lluita pel seu alliberament nacional. Nosaltres juguem a la puta i la Ramoneta perdent un llençol a cada bugada fins que no ens en quedarà cap!.
Però si la Txurruko Etxea té una arquitectura més aviat antipàtica s’ha de reconèixer que el paisatge que té al davant és molt bell. Hi ha la ria, fent meandres melindrosos abans d’abocar-se a la mar. Hi ha petits vaixells navegant amunt i avall, gestionant el seu quefer diari amb una gràcia totalment involuntària. Se senten trets que suposo que deuen ser de caçadors, però no se senten gossos, ni converses, només el vent agombolador i els tirs secs i desagradables.
Fot un fred que pela. Els que hi entenen diuen que això és com Barcelona i que el que fa és humitat. No sé però jo visc a Barcelona i aquí fa més fred. Vull dir que em sembla que la humitat no és igual de freda –o de calenta- a tot arreu. Que deu ser diferent la humitat de Barcelona que la d’Oslo que la de Bangladesh, no?
Mentre l’autocar ens porta d’Orio a Donosti i contemplem un paisatge reiteradament verd i humit, parlem de política. L’autocar és nacionalista català de sòca-arrel. Si hi ha algun votant d’un partit espanyolista s’amaga i calla, cosa que no tindria per què fer perquè, al cab i a la fi, tot és opinable, fins i tot que Espanya ens convé! En aquest context, la discussió sempre és de matisos, no de grans discrepàncies. Però, contràriament al que passa a Euskadi, als catalans els matisos els poden i ens dominen. Només cal veure les relacions entre CiU i ERC o les batalles campals que provoquen les diferents maneres de parlar la nostra llengua...
Es comenta la diferent manera de fer política dels nacionalistes catalans i els nacionalistes bascos. Mentre els bascos són clars i orgullosos, els catalans som ambigus i prudents. Com a conseqüència de la claredat i radicalitat basca Euskadi és una nació més lliure i amb més anhel de ser lliure que Catalunya; però té com a contrapartida el tenir una societat més dividida que la nostra. A Catalunya l’anticatalanisme és marginal, mentre que a Euskadi l’espanyolisme militant representa el 40% de la població. Un diu que la diferència entre el nacionalisme basc i el nacionalisme català és que, ja que nacionalment hem de morir, al menys els bascos decideixen fer-ho amb dignitat. A mi això em sembla una collonada. És tracta d’acabar vencent i l’arribada o no a l’autodeterminació dels uns i/o dels altres assenyalarà quina de les dues estratègies és la bona,. Encara que també ho poden ser les dues. O cap.
La gent es fa creus que es jutgi el Lehendakari per haver parlat amb els d’Herri Batasuna. Però en aquest àmbit –com va dir Arzallus ja fa alguns anys- Espanya no es democràtica. No és considera el Lehendakari un càrrec polític important. Es considera que ha de ser un titella de Madrid. I quan el govern basc no actua d’acord amb aquest criteri es comencen a sentir soroll de sabres. Si Espanya fos un estat democràtic, totes les comunitats autònomes tindrien reconegut el dret d’autodeterminació. Però el cas és que Espanya no ha reconegut mai aquest dret a ningú. Les colònies espanyoles de América van aconseguir la independència per la força de les armes. Ens segons què els castellans no són demòcrates. Mai aprovaran una llei de divorci per a que nosaltres ens divorciem..... .
7
DONOSTI- I. EL PNB. JOSEBA EGIBAR. .
Mentre les Cortxeretes i els seus pares se’n van a fer una visita turística per Donosti, la meva família i la família Esplugues tenim hora a la seu del Partit Nacionalista Basc de Guipúskoa, just a tocar a l’ajuntament. La guia que hi ha contractada per a que expliqui les gràcies de Donosti ens diu on hem de baixar i quin autobús hem d’agafar per arribar-hi. Diu que es difícil perdre’s, però nosaltres som capaços de tot...
Des de l’autobús Donosti em sembla una ciutat bellíssima, aristòcrata, molt elegant. Els edificis estan fets amb molt bon gust envejable. Es respira neteja i civilització. La gent parla en veu baixa. Si no es sentís el soroll del motors, la remor de la mar i el cant de les gavines no es sentiria res.
L’ajuntament és un edifici molt gran, neoclàssic, que no arriba a imposar però ho procura. El batlle de Donosti, Odón Elorza, té el mèrit de governar a una plaça nacionalista en la que hi ha molts diners, o sigui que és un polític extraordinari, que la gent vota malgrat el seu partit. I és un home que sovint en marca distàncies del seu partit i s’atreveix a ser ell, cosa que als donostiarres segur que els hi agrada. Una mica el que passava amb Girona i l’ara conseller Nadal.
A l’ajuntament hi ha un gran cartell que diu, en castellà i en euskera, “No a ETA. Drets humans i convivència en pau.” Quan parla dels Drets Humans, però, no queda clar si es refereixen al dret a autodeterminació. I la convivència en pau no significaria, també, que l’exèrcit espanyol es retirés d’Euskadi per a que no hi hagués cap grup armat? Sé perfectament que això és anticonstitucional però, què és més important la democràcia o la constitució espanyola? Per què s’oblida el que interessa dels drets humans? Per què no es té en compte que la constitució espanyola es va fer en un moment històric en el que el poder polític era pràcticament en mans de l’exèrcit i l’oligarquia franquista?
Com que encara es d’hora, abans d’anar a la seu del PNB, anem a donar un tomb. Les nenes volen muntar tant sí com no amb un carrussel de cavalls de cartró somrients i rococós que pugen i baixen a ritme de vals. Quina putada seria que ara aquests cavalls fugissin amb els seus genets volent emular els que surten a “Mary Poppins” (per a mi una de les millors pel.lícules de tots els temps). Després d’això, encara tenim temps i les nenes, que estan convençudes que l’estona que dedicarem a la política serà una pallissa, volen anar una estona als gronxadors.
El local del PNB de Donosti és a una planta baixa. El vidre està molt fosc i sembla que estigui tancat. Piquem diverses vegades al timbre i ningú no ve a obrir-nos. Finalment, però, la meva filla gran descobreix que intentàvem obrir la porta del revés i que aquest era el problema, no que no s’haguessin recordat de nosaltres.
Ens rep una secretària molt simpàtica i ens diu que ara ens baixarà a saludar en Joseba Egibar i l’encarregat del trànsit de la Diputació Foral de Guipúskoa. Quan sento que ens baixarà a saludar Egibar em quedo tallat: penso que probablement aquesta gent ens ha donat molta més importància que la que tenim i que després d’estar una estona amb nosaltres tindran la sensació que els hi hem estat fent perdre el temps.
El local és relativament humil. No es pot comparar amb el local de la Federació de Barcelona de CDC. Es clar que, el PNB, té la seva seu central a Bilbo i, per tant, s’hauria de comparar amb la seu de CDC a Girona, que no sé com és. En tot cas l’ordre, la lluminositat, la manca d’ostentació, l’alegria i el desig de que t’hi trobis bé són virtuts a destacar dels abertzales.
Mentre baixa en Joseba Egibar, el diputat foral i la secretària ens fan entrar a una petita sala de juntes on hi ha penjades les fotografies de Sabino Arana, Jesús Agirre, Ramon Rubial, Garakoetxea, José Antonio Ardanza i Ramon Ibarretxe. Jo quedo admirat de la manca de partidisme dels del PNB – si no vaig malament Ramon Rubial era socialista i Garaikoetxea va trencar el PNB – i penso que seria impossible que a les seus de CDC hi hagués penjades les fotos de Maragall o de Montilla. Es clar que si algún dia el PNB perd el govern basc, potser tampoc no posaran la foto del president que els ha fet fora i el que fan ara és posar els presidents que consideren importants en la història del país i que no els hi fan mal. . Mentre el diputat - Karlos- explica breument la importància de cadascun, jo li faig notar que trobo a faltar una foto de Xabier Arzallus, que em sembla el dirigent nacionalista basc més important de la segona meitat del segle XX i, dels citats, el segon en importància després d’Arana. Sento una grandíssima admiració per Arzallus, jo.
Joseba Egibar és un home altíssim, amb un aire de Gregory Peck que em fa pensar en la vegada que vaig veure junts Jordi Pujol i Ramon Trias Fargas – era impossible no somriure: en Trias en feia dos de’n Pujol, gairebé s’havia d’ajupir per a parlar-li-. No sé si Arzallus és alt o baix, ni si ho era Arzanda però tant Garaikoetxea com Ibarretxe sembla que si fa no fa estan a l’alçada d’Egíbar. Egíbar està treballant i és dissabte. Malgrat que té un aire d’individu que va una mica penjat és obvi que això no és així, sinó que a la seva intel•ligència natural hi afegeix moltíssimes hores de treball. I, sobre tot, fe en el que fa.
Egíbar ens explica que, malgrat les aparences, a Euskadi la gent no està gaire compromesa políticament. Que això li passa tan a Catalunya com a Euskadi perquè són països rics i la gent prefereix fruir de la vida que no pas comprometre’s socialment. I més encara a Euskadi on la confrontació entre nacionalistes bascos i espanyols és molt forta.
Egíbar opina que si Euskadi no és independent és bàsicament perquè els espanyols pensen que seria un precedent perillós per a la independència que realment a ells els preocupa: Catalunya. Ells són pocs i el seu país és petit per a que els espanyols hi esmercessin gaires esforços si no fos perquè darrera vindríem darrera demanant la nostra sobirania i això sí que suposaria un gran mal de cap econòmic pels espanyols que, sense Catalunya, no podrien continuar endavant. L’expoli fiscal és, doncs, la única raó veritable per la qual els espanyols ens volen a Espanya. Si passéssim a dependre dels diners de Madrid, les portes de la nostra sobirania s’obririen de bat a bat.
Parlem del procés obert contra el Lehendakari i de la situació en que es troba l’estatut d’autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional. Què han de fer els pobles quan l’estat en el que estan immersos no els deixa decidir el seu futur? Tots estem en contra de violència però el que està clar és que l’estat espanyol mai no ens deixarà decidir el nostre futur i a Europa és quelcom que li fa mandra perquè és quelcom que portaria problemes a molts dels seus països. Però a nosaltres –diu Egibar- ens pertoca ser optimismes. Tothom ens donava per morts i enterrats i encara hi som. I amb més força que fa segles. A més, hi ha estats a la Europa actual que ni somniaven en ser independents i avui ho són. Per què no pot arribar el dia d’Euskadi i Catalunya?
Marxem de la seu del PNB de Donosti contentíssims i carregats de regals. Bolígrafs, llapis, caramels i samarretes amb blaves amb una ikurriña al pit on es llegeix: “Bye Bye Spain”.
.
Egibar ens recomana que anem a dinar al batzoqui del PNB a la plaça de Sert. A Euskadi els del PNB tenen els batzoquis, els de l’esquerra aberzale tenen les Euskadiko-tavernas i els socialistes tenen “las casas del pueblo”. Mai no he entès perquè a Catalunya els partits polítics no fan el mateix: creen uns restaurants vinculats a un partit polític i els militants i els simpatitzants s’hi poden trobar i celebrar-hi festes. A nosaltres també ens agrada menjar bé, però potser el caràcter basc és més festiu. Potser la nostra idea de la política és que han de ser reunions de feina on l’esbarjo no hi cap. Jo crec que és una pena i que fer el que fan els bascos aproparia la gent a la política. Però el que no tinc clar és que els polítics tenen gaire interès en que s’hi apropin els ciutadans. Perquè si els ciutadans veuen la política de a prop potser tindran una visió més crítica, potser presentaran alternatives personals i polítiques i un grapat de gent mediocre que ha fet de la política l’ofici de la seva vida gràcies a les relacions que té podria perdre la poltrona. La gran assignatura pendent de la democràcia occidental és la democràcia dins dels partits polítics en els que la classe política s’aferra per a que ningú no la tregui d’allà. Curiosament a Euskadi, on tot es petit, i als USA, on tot és gran –però s’eligeixen els candidats de cada partit d’una manera veritablement democràtica- penso que hi ha més democràcia que a Catalunya i a Europa en general o els ejecutius dels partits polítics fan i desfan sense que en la pràctica sigui possible bastir una alternativa o una mínima oposició.
El local es acollidor, de colors càlids. Està ple d’ikurriñes i de cartells d’afirmació de la nació basca. També de propaganda del PNB, és clar. Al fons hi ha una sala amb una tarima amb instruments. Es evident que aquí hi venen a celebrar festes, que això, a més d’un restaurant, es una mena de club social nacionalista. Està bé, sobre tot perquè el fet que tots els que vinguin aquí siguin del PNB no vol pas dir que estiguin d’acord en tot. Al contrari, les discussions dins del partit –de tots els partits- sovint són més intenses i cruels que no pas amb els dels altres partits. Per això Otto Von Bismark va dir allò de que “Existeixen enemics, enemics mortals i companys de partit”. Podem pensar en el mateiz Joseba Egibar i Jon Imaz o en Jordi Pujol i Miquel Roca o en Carod-Rovira i Puigcercós o en José Montilla i tot el bloc catalanista del PSC...
La cambrera que ens serveix és una xicota morena, alta, simpatiquíssima. Li diem que ens ha enviat l’Egibar i ens diu que és un tio molt maco que hi va molt sovint. Això és una altra cosa que a Cataluya no passa. Vas a un restaurant normal – de menú de 10 €- i és impossible trobar-hi un polític, per més d’esquerra que sigui. Ens ensenya a dir “gràcies” en euskera “Esquerriz asko” i ens diu que hi ha gent que porta vivint més de 30 anys a Euskadi i ni això no sap dir....Jo d’aquests a Catalunya en conec a grapats. Segons i com fins i tot s’atreveixen a emprenyar-se si els hi parles en català...
El dinar és senzill, exquisid i barat. Una sopa de peix que els àngels i canten. Un ànec a la taronja que es fa dir “Sí, senyor” i un braç de gitano que no desentona, cosa que ja és molt tenint en conte que la fabricació ja es veu que no es casolana.
M’ha agradat veure que a la majoria de les taules del nostre voltant la gent parlava en basc.
|
Contactes
Registra´t
