| |
Cor Euskar-V
 dimecres 12/novembre/2008 - 03:09  457  1
D’IRUÑA FINS A L’ALBERG D’ORIO.
A l’hora som al cotxe de lÃnea. Hem d’arribar a l’alberg a l’hora de sopar ( no s’espera que el sopar sigui gaire comestible, però una cosa o altra hem de menjar ).
Les Corxeretes, en marxar, saluden la gent que veuen passar pel carrer. Alguns els hi tornen la salutació i somriuen, d’altres, més secs, passen. Però, en fi, quin mal hi ha en l’alegria per l’alegria quan sovint caiem en la pena per la pena i la mala llet per la mal llet?
Parlant de penes és una pena que els suburbis d’Iruña siguin tan lletjos. Una ciutat amb un aire tant elegant, tant senyorial, no hauria de rebre ni d’acomiadar el visitant d’aquesta manera tan vulgar.
Als pocs kilòmetres de superats els suburbi el paisatge esdevé agradable, pastoral, lleugerament lÃric. Els caserius escampats per les muntanyes, les vaques que pasturen amb una paciència infinita, el cel un pèl melangiós, els homes i les dones d’aspecte senzilll...Impossible no pensar en les bucòliques de Virgili i fins i tot en la sutilesa de Epicur que és un dels pocs pensadors que de debò ens ensenyen l’art de viure.
L’ambient és pirinenc però té un aire alpÃ. Enganyaria si no fos pel contrast entre el verd prepotent i les fulles, entre taronges i marrons, d’uns arbres que no sé com es diuen.
Arreu, contrà riament al que passa a casa nostra, hi ha aigua. Contrà riament al que li passava a Unamuno, que preferia els paisatges secs o durs de Castella, m’agraden els paisatges humits, verds, amb rius, llacs o rierols. Potser sà que els Monegros, que avui mateix hem vist, siguin més mÃstics i èpics –i no cal dir més dramà tics- però aquests són més bucòlics i més lÃrics, més semblants a l’idea que jo tinc del paradÃs, que no pot ser un erm, malgrat que, potser, finalment, després del judici final, Jescurist s’hi trobi sol.
De mica en mica els núvols esborren el paisatge. Desapareixen els caserius, els prats, les vaques, les ovelles, tot...tampoc no és possible llegir: un gris negrós en un cel groguenc enfosqueixen progressivament l’escenari, aixà que em relaxo i escolto com canten les Corxeretes. La sensació és quasi mÃstica. Probablement la música és l’art més alienadora, l’opi més definitiu per caure en les urpes de la religió. Qui pot escapar de les passions de Bach, les misses de Haydn o dels espirituals negres? Només els sords...
De negra nit arribem a l’alberg, a Orio, just davant de la ria. Fa fred i es senten brams i udolaments ferotges. Són llops? Són balenes? Són ossos? No! Són les cantaires que tenen gana!
Doncs van llestes. Aquests albergs, si bé és cert que no et mores de gana, si que et mores de fà stic. No vull dir que el menjar sigui exactament fastigós, però si avorrit i molt mediocre.. És com el que es podia menjar a la mili o es menja a les escoles més barates. Se sap que amb aquests casals la Diputació de Guipúskoa hi perd calés i es pensa que no cal que en perdi més dels imprescindibles. Si hom vol menjar bé, que vagi a fer els à pats a un restaurant, no et fot!
Sopem r: crema de carbassa, pernil dolç, truita de patates i natilles. Un banquet, vaja...
Després de sopar ens distribuïm per habitacions. A una les corxeretes més petites, a l’altra les més grans, a l’altra les parelles i a l’altra els desaparellats. El xofer i la directora del cor tenen una cambra cada un.
Gabon!
El segon concert del dia ha estat un concert nocturn. La cosa fou posar-se al llit i començar a roncar. Els adults havien triat el tercer concert per a violoncel de J.S.Bach i els follets no hi tenien res a dir. Als benjamins, que preferien Mozart, tampoc. La cosa es va complicar quan les cantaires infantils van començar amb Hight School Musical (I i II) i els Ingumes (follets malèfics nocturs èuscars) ho van trobar intolerable. Sort de les Montserrats – la Mare de Déu i la directora- per a reconduir els roncs a camins més melòdics i allunyar els mals esperits.
|
Contactes
Registra´t
