| |
Cor èuskar-IV
 dimarts 11/novembre/2008 - 05:24  550  1
3
IRUÑA. UNA CURSA DE BRAUS.
Quants anys fa que vaig estar a Irunya: 20, 25 o més? Era el primer viatge llarg que feia en cotxe sol. Prenguí una cambra a prop de la Plaça del Castell i durant uns quants dies no em vaig moure pràcticament del barri antic. No tinc uns records molt precisos. Hi vaig menjar i hi vaig beure molt i molt bé i que la ciutat em va semblar rica, provinciana i tranqui-la. També recordo que aní a saludar a la gent del PNB, que em van rebre amb els braços oberts i em van fer saber que Nafarroa no només era Euskadi sinó que fou el rovell de l’ou d’Euskadi, malgrat les interpretacions castellanitzadores d’individus com Jaime del Burgo, llavors diputat de l’UCD o del PP o del UPN. Recordo haver passat hores i hores plàcides llegint i escrivint. No vaig anar a veure els llocs que no m’interessaven ni a antres de perdició. No recordo res més. En tinc un record agradable, petit burgès, de fill de senyor Esteve que cada vegada veu més clar que el seu pare té raó. Que sense calés a la butxaca no vas ben servit. Que si vas ben servit es infinitament més fàcil estimar la vida, malgrat les propostes idealistes que s’incompleixen sempre. .
En el viatge que vaig fer llavors recordo que vaig fer nit a Logronyo. Suposo que estava cansat de conduir i volia sopar a la capital del Rioja. La grua em va prendre el cotxe i l’endemà vaig haver-lo d’anar a recollir al dipòsit municipal i pagar la multa amb bitllets de 10.000 pesetes (ara ho faria amb bitllets de 500 €), per demostrar-els-hi a aquells desgraciats que eren més desgraciats que jo.
Una de les moltes coses que ha progressat indiscutiblement des de la mort de Franco són les comunicacions. Viatges que fa vint anys volien deu o dotze hores, avui es poden fer en una tercera part del temps o menys. És una llàstima que la democràcia i la llibertat de expressió dugui aparellat el fixar-se quasi exclusivament en les xacres del sistema. Deu ser perquè a les persones ens va més matar el temps morbosament que no fruint del progrés, que és indiscutible. Avui, marxant a les 7,30 de Santa Coloma i fent un parell de parades -i sense anar massa despresa- , a les 13,30 som a Irunya, es a dir, en sis hores escasses. Fa 25 anys estic segur que això era impossible. Això sí, tant fa 25 anys com ara et fas un tip de pagar peatges que no se sap per quins set nous no paguen la resta dels espanyols.
No recordo haver-me fitxat fa vint anys en les afores d’Iruña. Avui m’han semblat tant lletjos com la majoria de les ciutats una miqueta grans. Tallers, fàbriques, grans botigues de mobles i edificis alts i estrets d’un mal gust que s’hauria de considerar un delicte cívic. És impossible que a aquests pisos s’hi visqui bé i que la gent que hi viu tingui actituds socialment positives per no dir patriòtiques. Per a ser patriota hom necessita un cau i un status dignes per a defensar i aquesta gent no els té.
Em sorprén que a una plaça tan espanyolista i antibasquista com Nafarroa hi hagi tots els rètols en castellà i euskera. Però això dóna prou marge per a l’esperança o només és un miratge?. A Dublin tots els rètols són en gaèlic i en anglès però el gaèlic és mort i enterrat, malgrat que Eire és independent.
Dinem al Parc de la Taconera. El conjunt d’arbres del parc és exuberant, selvàtic. . Impresiona. Són “tots els colors del verd” que canta Raimon però endresats en un jardí amabilíssim. Són avets, freixes, pins, desmais amb el toc impressionista de la tardor, que seria trist si no fos perquè la humitat dona als verds un to maragda i als vermells un to robí encisador. .
Sembla que a Iruña la gent és rica i hi viu molt bé. Que la gent està contenta de com li van les coses i no vol canvis. Potser per això no es vol embarcar en l’aventura del nacionalisme basc, tot i que no neguen –com ho fan molts valencians i alguns balears- tenir la mateixa llengua i les mateixes arrels..
Enmig del parc hi ha una cafeteria que sembla el rovell de l’ou del paradís terrenal. Hi ha una colla d’irundarres que hi prenen cafè i hi llegeixen el diari, deixant que el temps s’esmicoli despreocupadament. A Barcelona aquesta mena de llocs on és menysprea el temps, van desaparèixer amb la guerra civil i no han estat recuperats. De la guerra ençà la nostra única dèria ha estat fer calés i això ocupa el 99% del nostre temps. Sí, a Barcelona tenim la sensació d’aprofitar-lo molt el temps, però en realitat ens el foten. Sempre anem de cul però quasi mai per coses que ens interessen de debò.
Quan trobem uns bancs em posem a dinar. La meva dona ha fet uns entrepans de llom empanat amb escalivada. I ens ha portat una ampolla d’aigua i pistatxos. D’entrada li rondinem, però resulta que l’entrepà, d’aparença tant humil, i que a més ha quedat tort pel viatge, està boníssim. Per acabar-ho d’arreglar, uns amics ens donen uns quants panellets i quedem tips com reis.
Al parc hi ha un fossar sense aigua, però ple de bèsties: cérvols, cabres, gallines, pintades, etc. La canalla es posa a tirar menjar als animals i aquests es comencen a encabritar per veure qui aconsegueix el tros més gran. Els animals ho fan d’una manera més aparatosa però els homes finalment ho fem d’una manera més bèstia. Què són les guerres si no? .. Això és el capitalisme en essència, la competitivitat. I el comunisme encara és pitjor perquè no té la parcial democràcia que suposa la batalla, ni el refugi de la propietat privada malgrat que estigui mal distribuïda. Els soviets jalen el que volen i la resta es mengen les sobres. Potser algun dia els humans serem d’una altra manera però jo no hi comptaria gaire...Tothom està programat per a voler el millor per ell, vaja...
A la terrassa demanem els cafès. Jo –que he estat l’únic que s’ha mirat la carta abans de demanar- demano un melange descafeïnat. Això dóna la nota. Ja m’ho deien a l’escola que hi havia dos classes d’alumnes: jo i els altres. I la meva dona ja em diu que no cal que m’esforci per a ser original, que em surt sol...que el que sí que hauria d’intentar és ser més discretet. Suposo que en aquest cas ser més discret vol dir demanar el mateix que els altres però a mi m’agrada fruir dels plaers, sobre tot si són barats. I la melange –malgrat ser un parell d’euros més car que el cafè amb llet- ho és. A banda d’això la satisfacció que la gent em digui que sóc un sibarita i que si ho arriben a saber haguessin demanat el mateix , m’agrada. Potser tot plegat només és un pecat venial derivat de la necessitat de cridar l’atenció derivada del complexe d’inferioritat que em va incrustar el meu pare. Potser és que sóc un exhibicionista venial, jo i ja que no puc exhibir unes coses, n’exhibeixo unes altres. Per cert, que el melange és un capuccino amb una triple ració de nata enllustrat amb un polsim de xocolata. Deliciós.
Davant del cafè hi ha un arbre entortolligat amb ell mateix alt i estranyíssim. Li preguntem al cambrer si és un arbre èuscar i em diu que no ho sap, però que sí que sap com es diu:” :un sofora japonica injertada en péndulo”, ho deixo en castellà perquè ja penso que la traducció podria ser temerària. L’arbre sembla com si portés al seu voltant diferents abrics de pell o com si serps marronoses s’haguessin enroscat a les seves branques.
Al sortir del parc veig una estàtua del tenor Gayarre, del que el meu pare tenia vells discos i n’era un gran admirador. Si no recordo malament en Josep Carreras va fer una pel•lícula recreant la seva vida. Quin geni, en Carreras! Amb més intel•ligència i marqueting que veu, se’ls ha posat a la butxaca a tots.
Després de dinar i fer el cafè fem un petit passeig per Iruña. No podem fer-lo gaire llarg perquè hem d’arribar a Orio a l’hora de sopar.Als albergs públics els empleats pleguen quan pleguen sense esperar ningú...
No sé si m’hauria de sorprendre la quantitat d’immigrants asiàtics i africans que veig passejant pels carrers. Sovint els barcelonins i per extensió els catalans tenim la sensació que nosaltres acaparem tots els immigrants del planeta. I no. Però de tota manera jo faig els immigrants a les zones turístiques i industrials i no diria –no ho sé- que Iruña sigui ni una cosa ni l’altra. En tot cas es nota que és una ciutat on hi ha diners. Això fa que la gent del país se’n pugui estar de fer les feines més desagradables i les faci fer als de fora.
M’agrada veure passejar homes amb xapela. Òbviament no es distintiu de res, però és un senyal d’identitat. Nosaltres només ens posem la barretina quan ens disfressem de catalans. Fins i tot els escocesos són capaços de posar-se les faldilles. Nosaltres, per anar de catalans, ha de ser carnestoltes. El localisme ens fa vergonya. No coneixem aquella sentència de Tolstoi que diu; “Si em parleu d’un llogarret m’estareu parlant del món; si em parleu del món, no m’estareu parlant de res.” L’actitud vergonyant dels catalans envers nosaltres mateixos –que contrasta tant amb l’autoestima basca- té com a conseqüència una buïdor nacional que si no omplim, els espanyols l’ompliran per nosaltres.
“ A San Fermín le digo,
Por ser nuestro patrón...
Després de dinar venen els Sant Fermins. Com que no estem el 7 de juliol, els irundarres ens han cedit les seves instal•lacions - que van des de la muralla de la catedral fins a la plaça de toros, passant pel carrer de l’Estafeta ( Estafeta kalea ) - per fer el nostre particular “encierro”.
L’únic problema és que els bous nostrats –fora del Dani Sendra, tot s’ha de dir- només fer dues passes esbufeguem, ens cauen les banyes de paper per terra i hem de parar si no volem que ens agafi un colapse (taquicardia, la patim tots ). Les corxeretes, en canvi, en un estat de forma envejable, corren com el vent. Sort que les seves mares han aconseguit aturar-les perquè si no haguessin acabat fent el camí de Santiago.
Es una llàstima que el consistori irundiarra no s’hagi atrevit a deixar-nos la plaça de braus i uns capots per lidiar una mica entre nosaltres. Les nostres filles haguessin estat unes vaquilles excel•lents i nosaltres uns braus de lídia més aviat tòtils. Les mares haguessin rigut de valent i potser algun turista despistat hagués fruit de l’espectacle. Però no es pot tenir tot, ja se sap.
I per consolar-nos ens fem una fotografia de les nenes assegudes a les grades que hi ha a l’entrada i que deuen servir per protegir-se de les banyes dels braus quan van maldades....
Passegem pels carrers d’Iruña darrera el Jordi, que sembla un irundiarra de tota la vida. Ens trobem a la catedral. No és un edifici que m’agradi especialment, no és ni Santa Maria de la Mar, ni la catedral de Chartres, però en el marc provincià d’Iruña, és un edifici que destaca. A més, se sap que, en general, els èuscars, malgrat ser cristians tardans, són cristians aferrissats. Només cal pensar que un home tan radical com Sabino de Arana va escriure que si hagués de triar entre Crist i Euskadi, triaria Crist ( a Catalunya, una cosa més sutil va escriure mossén Torras i Bages amb allò de “Catalunya serà cristiana o no serà” però no li va fer cas ningú).
Però se suposa que anar a veure les esglèsies dels llocs que visitem és fer cultura. Jo ho trobo molt relatiu. Jo trobo que fer cultura és anar a veure els llocs interessants dels llocs que visites i allò que interessa o no interessa és estrictament subjectiu. No té sentit que qui no té cap interès per visitar les esglésies de la ciutat, en sortir-ne pensi que té l’obligació de veure-les totes. I el mateix valdria pels museus. A mi, la veritat, m’interessa molt més el urbanisme dels barris antics que la majoria de les esglésies. No dic que no hi hagi esglésies que no m’interessin –n’he anomenat dues- però han de ser un himne a la joia semblant a la novena simfonia de Beethoven. Això vol dir que pràcticament només m’agrada el gòtic i que deploro el romànic tenebrós.
La catedral, però, és un indret perfecte per a que l’Orfeó faci la seva primera cantada del viatge fora de l’autocar. Recentment ni més ni menys que Benet XVI ha insistit en la importància de la música en l’oració i el seu virrei en Martínez Sistach l’ha ratificat en el sentit que el important no és tenir veu de Caruso – de Callas, en aquest cas- sinó posar-hi bona voluntat. El cas és que les noies de l’Orfeó canten de meravella i el Jesús agonitzant que tenen al costat, per un instant abandona el seu tic de dolor i somriu. Però l’encarregat de la catedral ens diu que es fa tard i ha de tancar. Jesús, immediatament, torna a fer cara de dolor i de pena. Com s’atreveixen els seus criats a expulsar de la seva casa aquells que han vingut a alegrar-li el dia?
Els carrers d’Iruña són grisos, estrets i hi fa un fred que pela, si més no per a un mediterrani de Barcelona com jo (finalment, tot és relatiu: segur que un siberià pensa que el clima és molt agradable i tirant a càlid).
Els edificis tenen una mesura humana envejable per a un barceloní. Hom té la sensació que no els hi manca espai, que s’hi viu bé. Que no hi ha res semblant a la proposta d’habitatge de 30 metres quadrats que fa uns anys va fer una ministra socialista. Fa la sensació que aquí la única incomoditat és l’avorriment, però Donostia o Bilbo són molt a prop si hom vol tenir més marxa. I potser a la gent d’aquí no els hi cal.
A alguns carrers hi veiem penjades ikurriñes. Hi ha el moviment Nafarroa Bai que ha tret uns resultats considerablement bons aquí. Ja voldriem nosaltres que un partit catalanista en treguès uns d’equivalents a fora del Principat. Aquesta actitud basquista és conseqüència de la claredat amb la que ha actuat el moviment abertzale en oposició al confús missatge del nacionalisme català, sobre tot pel que fa a CiU. I, pel que fa a ERC, fa dos dies que es va declarar independentista i, a partir de la seva declaració, ha donat la presidència de la Generalitat al PSOE. Els nacionalistes bascos són valents, conseqüents i patriotes mentre que nosaltres som ambigus, covards, incoherents i partidistes. Qui és vol implicar amb gent ambigua, covarda, incoherent i partidista? Només els que estem molt convençuts. I ves a saber per quant de temps...
M’emociona tornar a ser a la Gazteluko plaza (plaça del castell). Óbviament la plaça és vella però trobo que fa la sensació de ser nova, com si l’acabessin d’inaugurar. Que pulcra, que neta, que ben cuidada! Segur que ella a mi no em troba igual. Ja no tinc cabells, moltes de les meves esperances han decaigut i, per contra, he aconseguit coses que no pensava que aconseguiria. Tinc una dona i dues filles magnífiques que m’aparten de la solitud , de la tristesa i de la melangia i em volen obligar a ser optimista. I qui no és conforma és perquè no vol, que diantre!
A banda dels homes que van amunt i avall amb la seva xapela i la seva mirada greu, a la plaça hi ha molta canalla jugant. Les nenes salten la corda, els nens juguen a pilota. Tot està ordenat. Tot sembla que funcioni a un plàcid ritme de vals, com un elegant rellotge de paret.. Hi ha gent de mitjana edat asseguda a les terrasses criticant els polítics que, de la democràcia ençà, sembla que tinguin la culpa de totes les nostres desgràcies.. Els individuïs i els ciutadans hem desaparegut. Hem deixat de tenir cap responsabilitat. Som inimputables. De tots els nostres mals en tenen la culpa els altres –“el infern són els altres”, ja se sap- especialment els que ens manen, que són uns ineptes i uns corruptes. Malgrat tot a Nafarroa les coses van bé i les critiques es fan amb una mitja rialla, parlant per parlar, com si estiguéssim a un poble de la costa de la Mediterrània. Però en el fons tots reconeixen que si fa 20 o 30 –i ja no dic 50 o 60- anys ens haguessin dit que estaríem tant bé com estem ningú no s’ho hagués i hagués signat on fos per estar la meitat de bé. El que no deixa de ser curiós és que ha mesura ha crescut el nostre benestar ha crescut l’afecció a la crítica, cosa que estaria be si no fos que es traca d’una crítica insubstancial, no constructiva –es tan insubstancial que no arriba a ser destructiva- , safreijaire i amarga. Es com el Barça que, per a estar bé, necessita que els àrbitres li fotin els partits... .
Les Corxeretes pugen a la glorieta de la plaça i fan un petit concert. La gent es para i les escolta. A Eudskadi entusiasma el cant. A Iruña la gent té 20 minuts per aturar-se a escoltar les cantaires. Malgrat el fred, l’ambient esdevé molt càlid. Els espectadors somriuen respectuosament i aplaudeixen cada peça. Els acompanyants inflem el pit tot i deixant clar: nosaltres també som de la seva colla. Ningú no suggereix que posem una boina o un barret per a que ens tirin diners. És l’art per l’art, vet aquí.
Abans de marxar saludo Carles III, que continua tant rígid i seriós com sempre.
Anant en direcció als urinaris – hem de descarregar per tal de poder fer el viatge d’Iruña a Orio d’una tirada- ens trobem el monument als furs.
Els furs pels èuscars és com la seva ànima nacional, plasmada en un corpus jurídic. Nafarroa era un petit regne que podia ser engolit per França, Castella i Aragó i el van engolir Castella i Fraança, però a l’estat espanyol va aconseguir salvar els furs durant molts segles, cosa que té el teu mèrit. No els va perdre fins després de les guerres carlistes. Es va equivocar de bàndol (contràriament a l’encert que va tenir a la Guerra de Succesió en que va optar per Felip V i va tenir premi). Com que durant la guerra civil molts navarresos es van posar a favor del bàndol franquista després de la guerra van conservar els furs si més no pel que fa als aspectes econòmics.
Al passeig de Pablo Saraseta hi ha el monument dedicat a l’unió de Nafarroa amb el regne de Castella i es fa constar que els reis castellans es comprometen a respectar els furs, que els navarresos diuen respectar més que la seva vida. Enfront del monument hi ha un gran edifici del Banc d’Espanya, que es veu que encara necessita tots els seus funcionaris malgrat que tots ens moguem en euros.
Lectura del Diario de Navarra:
Portada:
- Inmovilitzat el bestiar a Nafarroa per un cas de llengua blava a Guipúscoa.
- Un estudi diu que es viable implantar el tranvia a Iruña.
- Per que les navarreses viuen més que els navarresos?
Editorial: Els alumnes de batxillerat no hauran de repetir curs amb quatre assignatureses suspeses, malgrat que a Nafarroa només es permetrà passar curs amb dues assignatures suspeses. El decret del govern posa un “parche”, però no alleugera el problema de fons, que és el fracàs educatiu
Opinió:
“Nafarroa i l’estat en sintonia” d’Álvaro Miranda. Vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda del govern de Navarra.
“Quan demà es signi l’actualització del Conveni Econòmic entre Navarra i l’Estat s’estarà donant carta de natura al menys a dos fets rellevants, en primer lloc es posarà de manifest la tornada a la normalitat de la Comunitat Foral de Navarra i l’administració de l’estat i, en segon, lloc s’oficialitzarà l’acte que millor reflexa la singularitat de Navarra dins del conjunt d’Espanya...”
“...la història de Navarra, des dels seus orígens com a regne independent, és la història d’una “preciosa” i sutil supervivència basada en l’acord i la permanent consciència de mantenir una comunitat diferenciada. També és la història dels navarreros que han defensat, generació rera generació la seva singularitat; es la història de gents que han buscat sempre l’acord i el pacte per tal de mantenir la seva pròpia idiosincràcia. Per això, si alguna cosa reflexa la singularitat exclusiva de Navarra dins d’Espanya, des de la configuració de la Llei Paccionada de 1841, és, precisament, el Conveni Econòmic entre Navarra i l’estat.
El que es signa demà a Pamplona és l’acord per a l’actualització de la Llei del Conveni Econòmic de 1990. Des de la Llei Paccionada de 1841, Navarra ha signat amb l’estat quatre convenis econòmics: el de 1877 en l’entorn de les guerres carlistes; el del 1927, durant la dictadura de Primo de Rivera; el de 1941, després de la guerra civil; el de 1969 com a conseqüència de la reforma tributària duta a terme a Espanya i, finalment, l’actual Conveni Econòmic de 1990, que es va integrar en la nova realitat constitucional espanyola. Per tant, la història del Conveni Econòmic entre l’estat i Navarra és la història d’Espanya dels darrers 170 anys; durant aquest agitat periode històric, la singularitat de Navarra ha prevalgut per damunt de diferents régims i ha estat ben defensada per les seves Diputacions i governs.
No hem d’oblidar el caràcter de pacte per a la contribució de Navarra al funcionament del conjunt de l’estat. Els 1.800.000 rals fixats en la Llei Paccionada de 1841 com a contribució única de Navarra a l’estat s’han multiplicat de manera notable. Ara, coincidint amb l’acord per a la modificació del Conveni de 1990, que permetrà assegurar per a Navarra importants competències tributàries i fiscals, s’ha tancat també la negociació per establir l’Aportació Econòmica de Navarra a l’estat, que pel proper anys serà aproximadament d’uns 700 mil.lions d’euros. Una xifra important, plenament satisfactòria per ambdues administracions i que no dona peu a dubtar sobre la corresponsabilitat econòmica dels navarresos amb el normal funcionament de la resta del país. Després d’aquest important pas, i de cara al futur, s’obren nous reptes en la nostra relació amb el govern d’Espanya, entre els que destaca aconseguir un ràpid acord per a la construcció i finançament del passarís navarrès de l’alta velocitat, on la mútua col.laboració entre les dues administracions faci realitat un gran projecte a favor dels ciutadans.
|
Contactes
Registra´t
