| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
Recordeu la primera vegada?
 diumenge 9/novembre/2008 - 07:46  685  12
I no em refereixo al primer cop que vau conduir una moto, o quan vau saltar una tanca prohibida (o trencar un vidre prohibit), o el primer cop que vau besar uns llavis que volien besar els vostres, o el primer petó en aquell lloc tan especial que s'amaga sota el lòbul de l'orella i et fa saber que pots tocar el cel de moltes maneres...
L’altre dia, parlant amb una personeta estimada sobre la desconnexió entre pensar i sentir, vaig recordar com, ja des de molt petita, vaig aprendre a separar el meu cap del meu cor... suposo que és una tècnica de supervivència d’algunes criatures i d’algunes adultes en alguns móns difícils o en situacions difícils.
Quan era petita, vaig aprendre a no expressar les coses més bàsiques: el dolor, la gana, la por... però això és una història lletja i llarga que no us vull explicar; és només per tal que veieu que, tot i que no n’era experta, ja practicava.
Quan tenia 7 anys, el pare ens va cridar a ma germana i a mi per dir-nos que la mare estava prenyada. Us fa il·lusió tenir un germanet? La veritat és que no vaig saber què dir, ja que vaig veure de reüll la nostra mare fregant el terra de genolls (cosa que no feia mai) i vaig pensar que, fet i fet, potser millor que no. La Txell, que tenia 4 anys, em sembla que tampoc no va dir res.
La Txell i jo després de tal notícia deviem tornar a les nostres diversions habituals d’un dissabte al matí: pintar el sofà amb boli, o mirar algun conte. Però aquell dissabte recordo que jo era dreta al costat d’un sortint de la paret quan la mare va deixar anar en veu alta:
“Per culpa meva es fabricaran tres taüts més en aquest món de merda”.
TAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
XXXXXXXXXXXAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAANNNNNNNNNNNNNNN!!!
Llavors em va passar. De cop una cosa que no sabia que era em va pujar des de l’estómac fins al cap i em va baixar fins als peus, ràpid com una fuetada, envaint-me tot el cos, fent-me sentir que tenia braços i tors i esquena i cames i peus i cap... i quan va arribar al cap, no sabia tampoc perquè, em vaig quedar cega i sorda. Durant uns moments, no sé si molts o pocs moments, malgrat que sabia que tenia els ulls oberts només veia negre. Els vaig obrir i tancar esperant que fessin allò que feien normalment, però no em funcionaven. De cop vaig veure també unes estrelletes blanques, com la neu de la tele, però tampoc no sentia cap soroll, només un brogit molt gran. Recordo haver pensat: “ara em moriré”
Sentia el pes del meu cos contra la paret i seguia sense dir res, no sé si perquè no podia, però casi estic segura que no vaig intentar dir res, i poc a poc va desaparèixer aquella sensació d’escalfor i de brogit i vaig tornar a veure totes les coses del menjador.
Amb una pujada o baixada de la pressió de la sang (suposo) vaig descobrir que tot el meu món moriria, la mare, el pare, la Txell i jo. I també el meu germà. Tot i que encara no havia nascut.
I em va semblar, la veritat, que tot era ben estrany.
Recordeu la primera vegada que vau sentir això?
De bon rollet, eh? Que avui fa un dia molt bonic.
I ara musiqueta calorrilla de la que en faig bandera últimament... No me conformo con vivir porque este ritmo me llamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Un vermut amb una mica de Vino tinto?
www.youtube.com
:)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
