| |
XARNEGO
 diumenge 9/novembre/2008 - 06:49  649  3
Jo soc xarnego, de mare espanyola (Granada) i pare català, em dic Xavier, (Encara que la meitat de la meva família em digui “ Javie “) i soc català. Hem sento un privilegiat per la meva condició de xarnego, per que he pogut viure i valorar les raons de catalans i espanyols en la seva eterna “lluita ideològica”. Em vaig quedar de pedra el dia que la meva família espanyola em va dir “Vosotros los catalanes sois solo españoles que hablais diferente” , per aquesta regla de tres, els Portuguesos també son espanyols que parlan diferent però que al 1640 no va poder ser conquerits per espanya, i els italians també son espanyols que parlan diferent i que encara no han sigut conquerits per espanya, i també podem pensar que tots els pobles del mon son espanyols que parlan diferent, i que no han tingut la “Sort” de ser conquerits per l’estat espanyol. Davant aquest homenatge a les neurones a l’atur (Tal com deia un humorista espanyol), vaig intentar escoltar que i deia la meva altre meitat de família, la catalana, I haig de dir que “No hi ha color”, tal com vaig llegir algun dia, “Espanya es basa en la ignorància del seu poble per inculcar les seves mentides i nomes s’arriba a saber que un es català a traves del coneixement.
Crec que el problema de Catalunya ha estat que nosaltres no li podem dir XARNEGO a un taxista que du 40 anys aquí i no li dóna la gana de parlar en català i ells en canvi ens poden dir nazis i d’altres coses horribles pel simple fet d’exigir, per exemple, poder ser atesos en català en tot els àmbits de l’administració. El mite pujolià de la cohesió social ha acabant amb el partit polític de Ciutadans tenint 3 diputats al Parlament i una Convergència desorientada que ha trigat 27 anys a dir que era independentista i que amb prou feines sap com posar-s’hi. La idea que si no exigíem tant ells (Els espanyols) cedirien una mica, o s’integrarien una mica, o digues-li com vulguis, ha resultat ser un fracàs. Un fracàs estrepitós, i ha estat un fracàs del catalanisme. El vell fracàs del catalanisme que sempre ha volgut convèncer Espanya de qui sap quantes coses. El mite de la cohesió i de la convivència ha donat el resultat sensacional de Montilla president amb la complicitat de Carod: aquest gran desori nacional. I tot ve del fet que no vam ser capaços en el seu dia, de reconèixer els que venien a colonitzar Catalunya, d’identificar-los i de combatre’ls.
Quan algun catalá em diu que no és partidari de la confrontació em fa pixar de riure. Com si els catalans poguéssim decidir si ens confrontem o no amb Espanya! Són ells que estan en guerra i nosaltres no volem assabentar-nos-en.
O no és una declaració de guerra el voler posar el president Pujol a la presó o la LOAPA, que són sinó declaracions de guerra, elements de confrontació brutal? De confrontació n’hi ha i aquesta és l’essència del problema: ens ocupen, ens roben, ens intenten retallar, extingir, eliminar sempre que poden; els interruptors no funcionen, els trens no arriben i les andanes ens cauen. La confrontació existeix: mira-la. Si a totes aquestes agressions tu respons amb estranyes giragonses, “català és tothom qui viu i treballa”, pedagogia, convivència i cohesió social, al final passa el que passa. Si tu mateix et negues el dret de defensar-te i aconsegueixes creure’t la teva pròpia gran mentida, que no estem confrontats, la confrontació et passa per sobre, i amb bata de senyor encarregat. Potser és molt fàcil dir això ara i suposo que el 1980 les coses no eren com són avui, i ben segur que seria desagraït no reconèixer-li a Pujol els seus mèrits. Però el que és també innegable és que aquells plantejaments han donat aquests resultats, que el catalanisme sense independentisme ha caigut en via morta, que qualsevol pretensió d’entendre’s amb Espanya ha acabat en naufragi i que els vam oferir un país, un destí i una identitat i una gran part d’ells no han fet més que cagar-s’hi i insultar-nos. Hi ha hagut milers de lloables excepcions, és veritat, i cal dir-ho, però no cal agrair res perquè el favor el fèiem nosaltres, el favor d’acollir-los de la misèria d’on venien i donar-los un país i una oportunitat. Hi ha excepcions lloables, però no ens tornem a equivocar: no hem d’agrair-los res, ens han de donar les gràcies. Les gràcies per haver fet una nació que funciona o que funcionava i on ells s’hi han pogut integrar i tenir una vida agradable. No els hem d’agrair que hagin après català: ens han de donar les gràcies per les classes gratuïtes que ofereix la Generalitat, i per l’escola pública i per tant també gratuïta catalana que ha educat els seus infants. Vés a Londres sense saber anglès, i a veure qui te'n ensenya. I a veure on pots treballar. Etcètera, etcètera. Hem de recuperar el llenguatge, pensar que esta passant de veritat, que ens estan massacrant i que potser hauríem de començar a defensar-nos.
|
| |
Vegana |
Xarnega...
Sunday, November 9th 2008, 7:32 AM
i utòpica (per tal que m'entenguis millor).
No crec que xarnega sigui un insult, nazi per mi ho és.
A mi m'han discriminat aquí per massa poc catalana i allà per massa.
Un taxista que du 40 anys aquí i es nega a entendre't (per mi aquest és el problema, no pas que no tingui facultats per parlar) és que té un problema, principalment que és un desgraciat que viu amargat de la vida en un lloc on no voldria viure.
Tinc familia a Madrid, i la primera vegada que vam anar i ens van dir "catalinos" vaig pensar que tenien un problema amb les vocals.
Entenc que els territoris han de marcar les seves normes, ja que p.ex. em nego que, per molt tradicional que sigui per algunes, aquí li facin l'ablació del clitoris a cap nena que hi visqui.
El que no sé és com fer aquestes coses sense "vèncer" concepte que a mi no m'interessa gens ni mica.
Però ja m'ho va dir un dia ma mare:
-Nena, anant pel món així rebràs moltes hòsties.
-Com?
-PLASSSSSSSSSSSSSSS, així.
-Ah vale.
Prefereixo entendre i que m'entenguin a defensar-me... però sé que és molt complicat...
:)
|
 |
|
Contactes
Registra´t
