| |
La Contrabíblia (primera part de la darrere creació d'un COCQUISTA)
 dissabte 8/novembre/2008 - 10:03  602  3
LA CREACIÓ: ADAM I EVA
Hi havia una vegada, per obra i gràcia del Senyor, Adam, segons diuen fet a imatge i semblança de Déu. Per tant, sent o no curt de vista, Déu creà Adam. D’aquesta creaciò, de l’homenet que no tenia cap culpa de res, creà una companya per a ell. Destripant salvatgement una costella del seu delicat costellam, dissenyà Eva, la primera dona, havent adormit prèviament el pobre Adam, que després es despertà amb un terrible dolor a la zona superior del diafragma, a causa de la pèrdua de la costella estimada.
Tots dos humanets, innocents, perduts, pensen “On sóc, per l’amor de Déu?”. Llavors, Déu apareguè i digué:
―Benvolguts Adam i Eva, sou al paradís, al jardí de l’Edèn.―esperant que els donés les gràcies.
No obstant això, Adam i Eva pensaven de tot menys donar-li precisament les gràcies a l’individu que se l’hauria d’anomenar el seu “pare” o creador. Aleshores, Déu pensà:
―Vaja... pobrets, no coneixen encara... És normal són nous en existència i a la terra, al paradís.
LA FAM
Mentre Adam i Eva es perseguien l’un a l’altre buscant-se les pessigolles com si de dos nens es tractessin, Déu els cridà l’atenció per explicar-los una qüestió important:
―Adam, Eva, veniu aquí.―amb una veu pròpia d’Eco.
Els dos humanets s’aproximaren d’on descendia la veu i amb cara d’ignorants escoltaren:
―En aquest jardí trobareu tot el que us cal per saciar la vostra fam: animals que volen, que neden pel riu, que caminen sobre terra i cuques que s’arrosseguen, així com els fruits de tots els arbres, arbustos i plantes d’aquest preciós jardí.
Però Adam, ignorant, diguè amb innocència, per sorpresa de Déu:
―Fam? Què és això?
―Tenir ganes de menjar, Adam, fill meu. ―respongué Déu omnipotent.
―Menjar... No tinc fam, doncs. Gens ni mica. Tu tens fam, Eva?
La companya d’Adam respongué negativament, tal com havia fet ell. Llavors, Déu s’adonà que es descuidava d’alguna cosa: s’havia oblidat de dotar de gana els estómacs dels dos humanets innocents. Pensà:
―Mecagondéu... Dic, recórcholis! ―dissimulant, ja que Déu és ell mateix― Quina enorme badada, he comès―. I així sobresaltat, Déu afegí gana als estómacs dels seus fills, Adam i Eva. Conseqüentment:
―Veuquebaixadelcel, Veuquebaixadelcel! Eva i jo tenim fam! Volem menjar, què fem?―digué Adam en un atac de gana, ingènuament i sense recordar el que Déu els havia advertit anteriorment.
Déu, arrogant, orgullòs, satisfet, els repetí amb un to de veu com si volgués dir “Veus, capsigrany, ja us ho havia dit que tindríeu gana. És que no em feu cas!”:
―En aquest jardí trobareu tot el que us cal per saciar la vostra fam: animals que volen, que neden pel riu, que caminen sobre terra i cuques que s’arrosseguen, així com els fruits de tots els arbres, arbustos i plantes d’aquest preciós jardí.
Aleshores els dos passarells digueren:
―Aaaaaaaaaah! Vet aquí la clau del misteri de la fam!―exclamaren a la vegada Adam i Eva.
I així, Adam i Eva aprengueren a alimentar-se per pal.liar la terrible fam que sofrien.
EL PRIMER PECAT: LA LUXÚRIA
No obstant això, Déu volgué deixar clara una cosa i puntualitzà:
―Però una cosa més Adam, fill meu: no em diguis Veuquebaixadelcel. Digues-me: Déu, Senyor o Papa, bé Papa no, que sona cursi.―corregí Veuquebaixadelcel, vull dir Déu.
―D’acord, Papa, dic Veuquebaixadelcel.―obeint Adam.
Deú esbufegà, però castigà la infracció irrespectuosa d’Adam amb la nit: prengué d’on havia desat les tenebres una part important de foscor i la superposà a la llum del dia durant la meitat del temps que durava aquest: dotze hores. Llavors, Eva remugà:
―Què has fet, capullo!? Ara per culpa teva ens hem quedat sense llum durant mig dia! Què farem aquest temps sense llum?―se sobresaltà fortament Eva.
―Ja ho tinc, Eva! Tenim dos opcions: dormir o...―digué Adam, com si hagués tingut la idea de la seva vida. Una idea que avui en dia encara dura: molts encara tenen el dilema de si dormir o... El que passa que molts, sobretot homes, no tenen elecció.
I així Adam i Eva aprengueren a usar el que no sabien com fer servir. Val a dir que de dormir, van dormir ben poc, però els va agradar bastant perquè es va fer de dia i encara estaven... Déu al dia següent veié Adam i Eva pecant terriblement.
―Però què feu pecadors de la pradera! Esteu pecant! Luxúria! He creat uns luxuriosos!―s’exaltà Déu.
―A sobre... Doncs no haver-nos fet així, tito! Ho has provat això que fem Eva i jo? A no que estàs sol... Tu t’ho perds, nen!―digué Adam en un to desafiant.
Aleshores Déu es desanimà, però creà una deessa per ell sol i imagineu-vos... El que passa que li va donar carbassa. El que fa l’enveja... (un altre pecat, d’altra banda).
Reprenguem la història: Déu els advertí que el que tenien entre les cames servia, en princpi, servia per una altra cosa:
―Nen i nena, fills meus: la meva idea era que fessiu servir això per evacuar les restes que el vostre cos no pot aprofitar més...―afirmà Déu.
―Doncs saps, Veuquebaixadelcel, li hem trobat un altre ús, esperem que no et sàpiga greu i ens comprenguis.―entonà Adam.
―Teniu moltes penques vosaltres dos.―s’indignà Déu, que tornà al cel. Bé, ell no, només la seva veu.
L'ARBRE DEL CONEIXEMENT
Com que Adam i Eva havien decebut profundament a Déu, el seu creador els posà una darrera prova de confiança per mesurar la seva responsabilitat:
―Adam, Eva, vingueu!―ordenà Déu.
―Qué hay de nuevo viejo? ―respongué Adam, en nom dels dos.
―Deixant bromes a part, Adam, fill meu, us tinc una novetat. Veieu aquell arbre d’aquell pujol? Doncs és l’Arbre del Coneixement, que posseeix el Saber, així com el Bé i el Mal. Us prohibeixo que mengeu del seu preciadíssim fruit.
―D’acord.―digué Eva.
―Per un arbre ens fas venir? No ens morirem pas per un maleït arbret.―digué Adam enfrontant-se a la paraula de Déu, tot menyspreant irrespectuosament el Gran Arbre.
Transcorregueren els dies i la prohibició de Déu als humanets els deixava molt intrigats i cada vegada que hi passaven per davant es reprimien ni tant sols de tocar-lo. Però arribà un dia que no pugueren pas reprimir més les seves ànsies. Quan Eva jeia a prop de l’arbre en qüestió, mentre Adam era per allà fent l’indi, una serp es desenroscà d’una de les seves esplèndides i meravelloses branques. La serp acostà el seu cap al nivell de visió de la humaneta Eva per temptar-la:
―Molt bon dia, Eva!―saludà la serp.
―Ui, qui ets tu?―se sorprengué Eva.
―Jo sóc una serp, Eva. Sóc amiga, no et vull fer pas cap mal. Però t’haig de confessar que us han involucrat en una injustícia molt gran.―advertí la serp.
―Per l’amor de Déu! Quina enorme desgràcia i quin gran disgust! I qui ens pot haver fet tal perjuri, benvolguda Serp?―preguntà espantada Eva.
―El vostre Sant Creador, estimada Eva. Oi que Déu us ha prohibit degustar els fruits de l’arbre d’on vora jaus?―explicà la serp.
―Sí tens raó. Adam i jo no vam pas pensar en preguntar el perquè, ara que ho dius, Serp.―afirmà Eva.
―Doncs jo t’ho diré, Eva. Adam també ho deu saber un cop t’ho hagi explicat. Déu us prohibí menjar de l’Arbre Sagrat perquè té por que, si en mengeu, sigueu com ell: assumir la immortalitat i els plaers divins! En realitat no tindrà cap conseqüència per a vosaltres. Només té por que el feu fora de la seva posició, és un egoista i ho vol tot per ell, Eva. Jo et recomano que en prenguis els seus fruits lliurement sense por de Déu, no podrà fer res contra vosaltres, un cop n’hagueu menjat d’ell, creu-me. Menja’n i, ràpid, digues-ho a Adam!―digué la serp, havent ensarronat Eva i havent-la ja convençuda per què violés la paraula de Déu.
―Si és així, realment, és molt dolent. Adam i jo no ho permetrem. Gràcies, Serp.―agraí Eva ignorant la mentida.
Tal com havia vingut, la Serp desaparegué d’entre les branques del meravellós arbre. La serp prengué la seva forma original i descendí als Inferns, ja que era el Dimoni, i l’innocent Eva no ho sabia, l’havia enganyat: sabia que l’ésser humà és dèbil davant la temptació. Oh, vès quina desgràcia!
Així, Eva procedí, un cop havent marxat el Dimoni en forma de serp, a profanar l’arbre amb les seves mans i robar d’ell un fruit que havia estat vetat per la voluntat de Déu. Eva agafà el fruit i el tastà. A la poca estona, veié Adam dirigint-se a ella i a l’arbre:
―Adam, Adam! He menjat de l’arbre prohibit.
―Però què dius, boja! No ens havia dit aquell que ni acostar-nos-hi?
―Sí, però ha vingut una serp molt amable i m’ha dit que ens enganya, que ho fa perquè té por que siguem com ell. Si en mengem no ens podrà fer res. Menja’n, Adam!
―De debó? Doncs aviam per provar, tampoc passarà res.
D’aquesta manera Adam i Eva violaren la paraula de Déu com si res, sense témer la cólera de Déu.
Atipats, es feu de nit i Adam i Eva se n’anaren a dormir. O no... Al dia següent, Adam tenia vergonya d’Eva i Eva, d’Adam, perquè anaven nus de cap a peus.
―Mecagondéu! Eva, tapa’t que vas en pilotes, tia!
―Escolta’m, i tu què? Tampoc cal que miris tan descaradament.
Mentre discutien, Déu aparegué i veié la terrible profanació que s’havia comès, a la vegada que observava que l’un s’amaga de l’altre, degut a llur nuesa, així com també de Déu. Déu els preguntà:
―Adam, Eva, per què us amagueu entre vosaltres i de mi?
―Veuquebaixadelcel, no pensava mai que diria aixó, però... estem literalment acollonits d’anar en pilotes.
―M’heu traït. Us vaig donar un vot de confiança i no l’heu superat. No em deixeu cap altra més alternativa que expulsar-vos del paradís del jardí de l’Edèn. Però no només us expulsaré, sinó que també us imposaré uns càstigs que haureu de suportar la resta de les vostres vides. Al teu sexe, Adam, li recaurà l’haver de conrear la terra amb el suor del seu front per alimentar-se ell i alimentar els seus a la vegada que manté la seva esposa i els seus fills. Al teu sexe, Eva, li recaurà l’haver de sofrir uns dolors insuportables a l’hora del part, hauràs de fer-te càrrec dels fills i restar a la llar. També tindràs pànic a les serps durant tota la teva existència. I a tu i a tots els de la teva espècie, serp, portadora de la desgràcia, t’arrossegaràs i reptaràs sobre el teu ventre durant tota la teva existència.
―De puta mare, Veuquebaixadelcel! ―remugà Adam.
―Quina cagada... ―reconegué Eva.
―No teniem res a perdre, deies, no ens podria fer res... La pròxima vegada que parlis amb una serp recorda’m que em talli les orelles, que em posi a dieta o alguna cosa per l’estil, siusplau.
Després d’un silenci, mentre Adam i Eva es miraven resignats, Adam reaccionà amb aquestes paraules:
―Ara, Veuquebaixadelcel, aquesta te la guardo, ja te’n recordaràs de mi, ja. Si no sóc jo, algun fill o descendent meu ho farà per mi. Apunta-t’ho, xato, apunta-t’ho. Crearé una creença dins els meus per tornar-te-la i prendre’t l’arbre aquest tan guapo que tens en aquest parque que t’has muntat aquí. I a tota serp que veiem serà trepitjada. Al Dimoni, un cop aconseguit l’arbre, tindrà el seu moment de glòria. Que no pateixi ningú. N’hi ha per tothom. Si pringa Adam prigraran tots els que l’han perjudicat―protestà enèrgicament Adam.
I així és com Adam i Eva, enganyats pel Dimoni, foren expulsats del Sant Paradís i castigats per profanar el fruit sagrat de l’Arbre del Coneixement que Déu prohibí.
|
Contactes
Registra´t
