| |
Cor euskar-II
 divendres 7/novembre/2008 - 03:51  459  1
2
INICI DEL VIATGE: DE SANTA COLOMA A CERVERA
El despertador dóna la nota a una hora inversemblant per ser un dia de festa. La meva dona i les meves filles salten del llit “al primer crit”, però a mi ja fa anys i panys que em costa llevar-me (a vegades penso que per això, el dia que no em desperti patiré menys). No puc evitar romancejar. Són les 6,30 i és el dia de Tots Sants, o sigui festa, on anem a aquestes hores? La meva senyora i les meves filles em destapem i fins i tot em remullem mentre em diuen que ja claparé a l’autocar Que s’han de carregar les maletes, que a les 7,30 surt de davant de l’Estrella el cotxe de línea que ens ha de dur a Euskadi.
Entre reny i reny i badall i badall vaig despertant-me. La secció femenina –és a dir tothom menys jo- ja són a punt i jo encara no he esmorzat (ja esmorzaràs a l’autocar , home! Que sempre penses en el mateix!). Esmorzo les escorrialles que trobo a la cuina i bec un cafè amb llet descafeïnat que m’escalda la llengua i les pastilles. Són les 7 del matí: ! Amb el bé i calentó que estava al llitet dormint!
Som quatre persones –dos adults i dues criatures- i portem tres maletes. I això encara és així perquè ens en sortíem cinc i a la meva dona li va fer vergonya portar-ne tantes. Es una exageració. Prenem tantes coses que en comptes d’anar a passar quatre dies a Euskadi, semblava que anem a fer un mes de safari a Kènia. Les mestresses s’esforcen per abastar totes les variables climatològiques: si fa fred, si fa calor, si no fa ni fred ni calor, si plou, si no plou, si fa vent, si neva etc...Però al final sempre els hi acaba fallant una cosa o altra i quan tu els hi dius que, amb tantes coses inútils com ens hem endut, com és que ens en deixat les útils, ens diuen que la pròxima vegada serem nosaltres els que farem la maleta. O sigui que més val callar perquè jo no tinc ni punyetera idea del que cal prendre . De tota manera si la propera vegada recordés a la meva senyora que les maletes les havia de ser jo, segur que hem diria que no. Què per què? Perquè els homes som uns inútils, ves! I perquè jo amb una maleta pels quatre n’hagués tingut prou i de sobres i això és un atemptat contra la moral, la higiene i l’educació que els pares se suposa que em de donar als fills. Vivim a uns temps en que els mascles no fem res bé....
Tot i que anem a passar-nos ho bé marxem de casa de mal humor.. Quan no tens cobertes les necessitats bàsiques és normal estar de mala lluna. Cadascú de nosaltres està cansat d’una cosa o altra: la meva dona i les meves filles de les seves respectives castanyades a l’escola i jo dels mals de cap del despatx que no hi ha manera de treure’m de sobre, tot i que procuro pensar que sóc un ós bru que es dedica a la pesca de salmons. .
Deia Ciceró que viatjar no serveix de res perquè allà on vas t’endus les cabòries, però jo penso que no és cert. Que si toques el dos i visites coses interessants, aconsegueixen distreure’t i relaxar-te. Les cabòries hi continuen sent, però és com si no hi fossin, s’envaeixen durant unes hores o uns dies. . És com els quilos quan et banyes: hi continuen sent, però tens la sensació agradabilíssima de pesar menys.
Al carrer fa un fred que pela. Ja se sap: la Segarra no és Barcelona i els barcelonins tenim fred a tot arreu. De tota manera aquest fred matinal va bé per acabar-nos de despertar. Al menys hem de ser capaços de dir “bon dia” als amics sense badallar, que és de mala educació.
Quedem parats en veure que som els primers en arribar. Bé, de fet, l’autocar ja hi era. A comarques es prenen les coses més calmadament que a Barcelona. Els barcelonins sempre anem amb un coet al cul, com si haguéssim de fitxar, sigui laborable o festiu. Portem el stress de la nostra ciutat al cervell. No podem fer-hi més. Perquè no és que nosaltres arribem en punt i la resta de la gent arribi tard, no. Es que nosaltres arribem vint minuts abans de l’hora prevista i la resta de la gent oscil•la entre els deu minuts abans i els deu minuts després. No hi ha manera que ens traguem l’ansietat de sobre...
Fa anys em vaig fer soci de l’Orfeó de Santa Coloma. Vaig assistir amb la meva família a un concert nadalenc i en vaig sortir entusiasmat. La música sempre ha estat quelcom important a la meva vida, els cantaires tenien un nivell extraordinari i em semblava molt important que a la vila existís quelcom així.
Sovint la canalla perd el temps amb la tele, l’ordinador, o la play o va al bar perquè al carrer fa fred –o calor- i pensa que la millor manera de matar el temps és asseure’s a una taula, mirar de dir coses enginyoses i anar tragant cerveses o d’altres alcohols més potents. No seré jo qui estarà en contra de les àgores i les tertúlies però trobo que, sobre tot als pobles, on el temps no és tant escadusser com a les ciutats, els jovent hauria de ser més creatiu. Això no vol dir no fer vida social sinó, a més, dedicar el seu temps de lleure a la música, el teatre, la pintura i fins i tot a la política.
Les activitats culturals del jovent a Santa Coloma sempre ha passat per alts i baixos. Grups que es creen amb tota la ’il•lusió del món i es desfan pel cansament o desinterès fins que nous grups les tornen a crear. O no. Crec que un dels papers educatius tan dels pares com de l’ajuntament és tractar d’incitar els nens, adolescents, joves i convilatans de totes les edats.
En una època on la televisió i l’ordinador tallen el bacallà aquestes idees poden semblar reaccionàries. Es igual. Qui això escriu ni està en contra dels ordinadors, ni de la televisió, ni de les xerrades als bars però sí que està en contra que el jovent no tingui accés a d’altres activitats més creatives que desenvolupin la sensibilitat i l’esperit crític Per a que hi hagi democràcia de debò calen ciutadans, no n’hi ha prou amb persones amb dret de vot. Per a que hi hagi progrés cal fugir tant com sigui possible de l’alineament i la superficialitat. La veritat és que a Santa Coloma la canalla que es dedica a activitats més creatives és una minoria (però, tot i així, intueixo que és una minoria en tant per cent molt més elevada que la de Barcelona, per exemple), una elit que mereix ser encoratjada i recolzada per qui s’estimi la humanitat i el país.
Per això a casa som socis de la majoria d’associacions colomines. Per patriotisme. I també, si voleu, perquè quan les nostres filles siguin al poble puguin dur a terme unes activitats que les ajudin a créixer com a persones. L’educació en l’oci és fonamental a l’hora de bastir el nivell cultural d’una nació. El triomf dels programes de tele-escombraries suposen una importantíssima degradació moral de la societat. Que els fills facin unes activitats o unes altres és un treball dels pares i també de l’elit social. L’élit social els i ens vol simples i ximples. Nosaltres hem de procurar no ser-ho o que no ho siguin.
A l’hivern i a la tardor el paisatge de la Segarra és trist i esmolat. La primavera amb els seus verds i l’estiu amb els seus grocs dóna vida a un color que no sembla d’aquesta contrada. La boira ajuda. Sembla que entre els camps marronosos, la pols escampada arreu, la llum tènue i la boira Déu escrigui una oda a la tristesa. Es una tristesa moderada, gens melodramàtica, trista de tant gris. No estem parlant de la desesperació d’un desert o d’un acantilat sec. Queda clar que el país és pobre però no miserable i que amb el que dóna, si bé és cert que no es poden fer gaires miracles, treballant dur n’hi ha prou per anar fent.....
Molt aviat arribem a Cervera. L’edifici sòlid, color cremós que ens saluda és l’antiga universitat, que durant molt temps fou la més important de Catalunya ( se sap que els botiflers cerverins van demanar a Felip Vè la mar i aquest en recompensa per la seva traïció els hi va donar la universitat). De la mateixa manera que avui hi ha gent a casa nostra que vota partits botiflers, a la Guerra de successió hi van haver unes quantes ciutats catalanes que varen optar pel Borbó: Cervera, Castelldefels, Peníscola, Alacant. I ara que anem a Euskadi, cal recordar que també hi optarem majoritàriament els bascos amb la qual cosa varen conservar els furs, que no varen perdre fins el segle XIX (la seva anexió al regne de Castella data del segle XII).
Mentre jo divago, entre badall i badall, sobre la importància de l’Orfeó i la tristera policromàtica de La Segarra, en Josep, el xòfer, no s’està de bromes. Posa la directa i es cruspeix els kilòmetres com els espinacs el Popei.
Mentrestant, les Corxeretes canten com àngels. La sensació de tenir un cor d’adolescents femenines cantant a la part del darrera de l’autocar és especialíssima. Malgrat el soroll del motor, la recepció del so és excepcional. Si tanques els ulls penses en suaus dolls d’aigua que i corrents lleugeres que juguen amb les branquetes que els hi ha tirat els arbres. I amb tot això, les mares discuteixen el antepenúltim detall i els pares tornem a ser als llimbs. Roncant..
|
Contactes
Registra´t
