| |
Cor euskar-I
 dijous 6/novembre/2008 - 05:37  590  5
…Aapaldiak elkarren ondoren …Una rera l’altre desgranaven les meves estrofes
Yalki ta, uso zuri antzean, zetozen i elles, amb forma de colomes blanques,
Itzuli, ixaso urdiña zear, tornaven, a través de la mar blava, portant
Mokoan, edergai, basoaren bar… l’ornament al bec d’una branca de bosc….
XABIER LIZARDI
( “Gure mintzo” – “La nostra parla” poema dedicat a Sabino Arana Goiri)
1
ESTIMO EUSKDI.
Deixant de banda el meu país, amb el que m’uneixen unes relacions de subsistència i d’amor-odi, Euskadi és la nació europea a la que em sento més proper. Ja reconec de bon antuvi que la tinc idealitzada, però tot amor idealitza l’ésser estimat. També els catalanistes idealitzem Catalunya per a poder continuar estimant-la malgrat tots els malgrats.
Per què estimo Euskadi? Hi ha diferents motius, però jo n’assenyalaria quatre: el fet que sigui la nació més antiga d’Europa, el nacionalisme valent dels bascos, la seva geografia bellíssima i Victor del Val.
Víctor del Val fou un basc de Bilbo que es casà amb la meva cosina Maria-Rosa de Pessonada i visqué a Tremp fent de professor d’ensenyament secundari. Tingueren dos filles a les que posaren dos noms éuskars bellíssims, Nerea i Leire, que avui festegen amb dos nois bascos.
El Víctor és una de les persones més admirables que he conegut. La seva vastíssima cultura, la seva tranquil•litat, la seva intel•ligència, la seva ironia tendra, la seva fortalesa física i mental eren extraordinàries. Parlar amb ell significava aprendre, replantejar-te coses, obrir horitzons. Des del punt de vista intel•lectual és una de les persones que més m’ha influït, tot i que ell era d’esquerres i antinacionalista i jo militava al camp contrari. Però la seva bondat i la seva dialèctica em guanyaven sempre.
Per una d’aquells circumstàncies absolutament injustificables que o bé proven la inexistència de Déu o que és un ésser injust, el Víctor va morir ara farà aproximadament tres anys en un avió que transportava a ell i a la meva cosina de Palermo a Roma.
Sempre em quedarà la recança de no haver fet un viatge amb ell a Euskadi, que ell m’ensenyés el seu país al que, malgrat no ser nacionalista, s’estimava tant.
El Víctor, quan em volia fer enrabiar una mica, deia que Euskadi sí que era una nació però Catalunya no. Malgrat que el Víctor no era en absolut seguidor de les tesis de Sabino Arana, si llegiu les obres del fundador del PNB, llegireu el mateix: a la península ibèrica només hi ha dues nacions, Euskadi i Espanya.
Abans d’engegar a dida al Víctor –que ho deia en broma- i al Sabino –que ho deia seriosament- cal aprofundir en la tesis del segon. Per a ell, com que la resta dels pobles peninsulars comparteixen raça (llatina) i llengua (en el sentit que la resta d’idiomes de la península són derivats del llatí) i dret (romà), venien a ser el mateix, regions d’una mateixa nació. Euskadi, en canvi, només hi compartia la religió i, per tant, sí que era una nació totalment diferenciada de les anteriors.
Sense entrar a discutir què és el que converteix Catalunya en una nació, sí que cal reconèixer que Euskadi, no només en el marc peninsular sinó el marc europeu, és quelcom molt especial. Es una llàstima que els primers escrits en basc no es facin fins el segle XV perquè la llengua basca és una de les més antigues de Europa. Si totes les llengües són un tresor, per la seva antiguitat, l’euskera és un tresor especialment valuós. I amb l’euskera tota d’idiosincràsia dels bascos, que es perd en la nit dels temps mentre que els pobles romànics només podem diner que tenim aproximadament uns mil anys. Ells pel cap baix en tenen 7.000. Són un poble mític, com el poble israelita. . Nosaltres, els catalans no.
Hom no pot compartir ni la violència d’ETA ni la violència latent que exerceix legalment l’exèrcit espanyol ocupant Euskadi. Hom, que es demòcrata, creu que els bascos tenen dret a decidir a quin estat volen pertànyer sense cap coacció armada. Hom es pacifista i demòcrata i espera que algun dia els espanyols també esdevinguin pacifistes i demòcrates i deixin als euskeres decidir lliurement el seu futur.
La resistència dels bascos a ser assimilats també es perd en la nit dels temps. Hi ha historiadors i antropòlegs que diuen que els bascos són descendents directes de l’home de Cromanyó. N’hi ha d’altres que afirmen que són els únics ibers que van aconseguir resistir als romans i a la resta d’invasions de la península ibèrica. El que està clar és que, contemporàniament, a partir del segle XIX i inspirant-se en el catalanisme de Prat de la Riba, el nacionalisme basc ha lluitat contra l’assimilació franco-espanyola.
Aquesta lluita d’alliberament nacional ha tingut dues vessants l’armada i la política. Pel que fa a la lluita armada no seré pas jo qui defensi les bombes d’ETA, primer, perquè és il•legal defensar-les i després perquè estic en contra de qualsevol ideologia que per damunt de tot no sigui humanista. Si no s’entén que és més important ser persona que ser basc o ser català o ser espanyol no hi ha res a fer. I val a dir que això ETA no ho entén però que tampoc no ho entenen la majoria dels exèrcits del món i que no ho entenien els nazis que van massacrar Gernika. De tota manera hom es pregunta què se suposa que hauria de fer el govern basc quan, tot i tenir reiteradament la majoria absoluta del Parlament, al Congrès espanyol ni tant sols accepta debatre les seves propostes. Aquest menyspreu antidemocràtic no és una invitació a la desesperança democràtica i, per tant, a la lluita armada ? Quina sortida pensa donar Madrid als anhels d’autodeterminació d’Euskadi? En té prou fent-los fotre i esperant que esdevinguin espanyols per avorriment?
Pel que fa a la vessant estrictament política, el nacionalisme basc sempre ha estat àmpliament majoritari al Parlament Basc, malgrat que el govern de Madrid –tant democràtic i constitucionalista- es va treure de la màniga la Llei de Partits per tal que l’esquerra aberzale no poguès presentar-se a les eleccions. La democràcia tal com l’entén Madrid és una cosa ben curiosa: els pobles no poden decidir de quin estat volen formar part –perquè l’unitat d’Espanya és sagrada, metafísica, metapolítica- i només es poden presentar a les eleccions els partits més o menys afins a aquesta norma. Si no se’ls hi para els peus als espanyols tard o d’hora cap partit nacionalista no podrà presentar-se a les eleccions o es farà una llei electoral en el que se’ls escombrarà del mapa. .
Com estan les coses ara mateix? Fa dos dies acaba de dimitir Jon Imaz, substitut de Xabier Arzallus i cap de l’ala moderada del PNB. Va vèncer pels pèls Egíbar, l’home de l’ala radical, però no ha pogut aguantar la política radical d’Ibarretxe recolzada per Egibar i el mateix Arzallus. Ibarretxe diu que farà un referèndum per l’autodeterminació d’Euskadi l’any que ve i a Madrid diuen que es pot parlar de tot però que això és il•legal, anticonstitucional i que el Lehendakari, si s’atreveix a fer-ho, anirà a la presó. Democràcia pura i dura a l’espanyola, com es veu.
Geogràficament –i gastronòmicament- Euskadi és una meravella. Venint com vinc d’un país sec “tots els colors del verd” en el que “l’aigua és sempre vida entre muntanyes i valls” contrasta amb els matolls polsosos, els rius secs i la natura pobra de la Mediterrània. Es cert que ells tenen un “cel de plom” i nosaltres solem tenir un cel blau pletòric però és que tampoc no seria just que ells ho tinguessin tot i nosaltres res. .
Unamuno –que es autor de diversos llibres de viatges (“De mi país”, “Andanzas por España y Portugal”…) estimava la geografia esquerpa de Castella, que als catalans ens posa els pèls de punta. Els catalans trobem el nostre país sec i groguenc i ens fa feredat pensar que hi ha països que encara ho són més. Ens agrada el verd i ens agrada l’aigua dolça. Per això ens entusiasma Euskadi, Galícia o Irlanda.
Pel que fa a Unamuno jo crec que hagués pogut estar un escriptor de primera magnitud si no hagués optat per l’estupidesa intel•lectual. La seva opció sempre és portar la contrària a la majoria, digui el que digui. El resultat d’això és una obra on lluu un talent literari indiscutible però que no va enlloc perquè és pura antítesi. Unamuno sempre és l’home que diu no, que mai no dóna la raó a ningú que no sigui ell. I en aquest sentit, naturalment, era impossible que li agradés el paisatge del seu país, malgrat que sigui un dels més bells d’Europa. I, comparat amb Castella, el paradís terrennal.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
