| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
Experiències amb suïcides
 dijous 6/novembre/2008 - 05:05  645  17
El bloc del Vent, i el comentari del Cetic, m’han fet donar voltes a aquesta idea que feia temps que no pensava. No conec gaire gent propera que hagi decidit suïcidar-se i ho hagi fet... de fet només tres persones, i només he vist l’efecte de tres post-suïcidis en algunes famílies més o menys properes: una dona que va llençar-se pel balcó i una que va cremar casa seva al barri a bcn, i una noia que es va llençar al tren a Gavà.
Dels suïcidis de la gent propera, només amb una vaig parlar d’això.
El M es va suïcidar llençant-se dalt a baix d’una muntanya en acabar la facultat, i cap de nosaltres no s’ho esperava, però ens ho va dir en una nota amb la roba que va deixar ben plegada abans de volar nu cap al seu destí.
La M es va penjar amb una corda i vam sentir que ja ho sabíem, però que no creiem que ho arribés a fer mai.
El N era un nano brutal, bestial, un encant. Venia a fer teràpia en un gabinet de psicologia on vaig treballar, i ell em deia que el que de debò volia era morir-se, que no volia viure i no recordava haver volgut viure mai, que els seus pares lluitaven per ell però no el respectaven perquè no el permetien decidir lliurement. Quan ho va aconseguir, els pares van venir a la consulta a acomiadar-se, i recordo que la mare, amb ulls inflats de tant plorar, em va dir que per fi el seu fill era feliç.
La nostra societat amaga la mort, i més encara el suïcidi, com a tabú, però la veritat és que és una de les principals causes de mort entre grups de gent molt jove. Entenc que la tendència biològica natural sigui la de preservar la nostra vida i la de qui ens estimem, tot i que la vida d’aquestes persones sigui una vida que elles creuen que no val la pena de viure.
Jo he estat alguns anys al costat d’una situació similar. I després de baixar i viure a l’infern, en un debat que anava de la lluita pel salvament al respecte per la voluntat de l’altre, va guanyar el respecte. I ell encara volta pel món.
Em va costar molta salut física i mental entendre que cap persona no pot lluitar i guanyar per preservar la vida d’una altra, si aquesta no ho fa per ella. Però he d’agrair a gent fantàstica (com un amic que va veure suïcidar-se la seva parella i em va fer veure que ningú no és responsable de fer viure, només de matar, a les meves amigues i a la meva fantàstica família) que em fessin descobrir la diferencia entre la meva voluntat i la dels altres. Ni que fos la voluntat de treure’s o no la vida.
Per això crec que, si estens la ma per salvar algú, i no te la vol agafar, has de respectar el gas a fons fins al final. Tot i que a qui es quedi, li faci mal la decisió que prenguin les altres.
I no parlo de persones malaltes terminals. Parlo de gent que tindria potser una llarga vida per endavant però no està interessada en viure-la.
No sé si us heu trobat en situacions d’aquestes. No sé si penseu el mateix. Però m’agradaria que si hi ha alguna que hagi viscut els dubtes ho compartís amb mi. I si alguna creu que sí que es pot lluitar fins al final per la vida d’una altra i guanyar, també m’ho digués.
Altre cop, gràcies per compartir.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Yeliel |
Per desgràcia, tb en conec
Saturday, November 8th 2008, 3:59 PM
Jo en sé d'unes quantes de persones del meu entorn q s'han suicidat, persones q no he conegut directament, però q si q conec familiars seus directes; un ho ha fet penjant-se, l'altra amb pastilles, l'altre tirant-se d'un edifici, l'altre a la bassa del suc...l'ultim cas (fa un parell de mesos), el de l'avi (de mes de 70 anys) d'un cosí del meu cosí.
Crec q es un tema molt complicat. És veritat, q la decisió de viure o morir és de cadascú. Jo no voldria q ningú es suicidés, però crec q si algú realment "vol" fer-ho, ha de fer-ho, i ja està, vull dir sense fer patir més del necessari la gent q l'estima. No sé si m'explico, sense fer-los patir abans de fer-ho, el patiment de després ja és evident i es presuposa; i això ho dic pq vaig estar un temps amb algú q més d'una vegada havia comunicat aquestes intencions a la seva mare, (i a mi, tot i q no tant seriosament), i això és fer patir molt a la gent q t'estima, a mi em va fer arribar a pensar "si et vols fotre un tret fotate'l, po a mi no m'ho expliquis!", pensar això és molt fort, po són pensaments q neixen de la desesperació de no poder fer res per ajudar aquella persona, de la impotència. (Aquesta persona encara és entre nosaltres, intentant trobar un equilibri).
No sé, el q jo crec és q si necessites ajuda demana-la i posa-hi el coll per millorar, ajuda't i deixa't ajudar; i sinó...marxa sense fer soroll.
Tot i q evidentment aquest tema és molt més complicat q tot això.
|
|
rdk |
Hola
Friday, November 7th 2008, 3:09 AM
Pel q he viscut, no hi ha un patro de circunstamcies q puguin conduir al suicidi, pot ser per cansament de viure, por a fer front a una situacio, depressió, etc. Jo crec q depenen de quin sigui el motiu, si q s'ha d'intentar fer desistir de l'intent. Per exemple, si una persona vol marxar per q la deixat la parella, i d'altres on no, per exemple, estar cansat de viure.
Ara be, el q sempre s'ha de fer desde fora si ens trobem davant d'un suicidi inminent, (ja q no tenim el temps suficient per a valorar els motius), es intentar convencer a aquesta persona de q no ho faci en aquests moments,(una mena de si a todo), encara q despres ens malaeixi.
I si no es recupera, la propera vegada q ho faci millor;( de fet el convençut poques vegades li surt malament)
Au. salut i bona mort
|
|
Poetigat |
El suïcidi
Thursday, November 6th 2008, 9:07 PM
A mi m’obsessiona la mort de tota la vida. Em sembla un tema irresoluble vitalment, si no pots creure en la trascendència, tan irresoluble que preferiria no haver nascut, perquè ara que he nascut el que em fot terriblement és haver-me de morir algun dia, no suporto la idea... I, és clar, no podré escollir com, excepte si... Crec que la sortida suïcida gairebé sempre, però, és fruit d’un estat depressiu normalment solucionable o almenys suportable amb medicació i/o arreglant coses dins l’entorn vital de la persona. Quan es fa amb el cap clar em mereix tots els respectes, qui no vulgui la vida que la torni, i ja està, al cap i a la fi, és seva... És clar que, personalment, cas que sentis mai temptacions reals de fer una cosa així (que hipoteticament m’ho he plantejat molts cops perquè, com ja he dit, hi penso molt en la mort), mentre m’estimes una sola persona a la terra em sembla que mai no ho faria per respecte a ella. Crec que ha de ser una putada enorme per qui es queda. Què et pot fer arribar a sentir més culpable que algú pròxim que s’ha suïcidat? Tot i així, Vegana, suposo que cada cas és un món, i que tens raó, no pots carregar-te a l'esquena el pes d'una persona que no vol viure... Un besavi meu es va suïcidar, jo no el vaig arribar a conèixer, òbviament. També un excompany de feina, segons tots els indicis... De vegades deu ser més difícil viure que morir, però coincideixo amb la Cat que per fer aquest salt final voluntari a l’abisme també s’ha de ser molt valent, em penso que jo en seria incapaç per més que volgués o ho decidís així. Però tampoc ho puc assegurar... De vegades penso que sovint deu ser cosa d’un rampell momentani del qual ja no te’n pots penedir si surt bé (o malament, segons com es miri). Diuen que els que se suïciden gairebé mai avisen abans, però tampoc no sé si és veritat. Molta gent amenaça falsament amb el suïcidi només per cridar l’atenció, o fa falsos intents de suïcidi. Sempre m’ha cridat l’atenció l’altíssim percentatge de suïcides entre els escriptors. Alguns diuen que és casual, però a mi no m’ho sembla. En fi, m’apassiona aquest tema, però no em vull allargar més. Un dia li vaig voler donar la volta al tema dels escriptors suïcides i vaig escriure aquest mini-conte:
ACOMIADAR-SE DEL MÓN NO ÉS TAN FÀCIL
Abans de llançar-se del novè pis, va pensar que hauria d’escriure una nota per acomiadar-se del món. “La vida és una merda”, va escriure. De seguida va esborrar la frase per massa tòpica. “Ningú no m’estima”. Aquesta era ben certa, però massa patètica. “Vull morir”. Sense comentaris... Al cap d’uns quants intents fallits va escriure: “Res ja no em motiva”. En rellegir la frase se’n va adonar que, a banda de massa ensopida, era incerta. Hi havia una cosa que el motivava força hores d’ara. Era una tasca difícil en què hi podia esmerçar la resta de la seva vida.
Salut i vida per tots i totes!
|
|
cat_woman |
ops
Thursday, November 6th 2008, 7:33 AM
Tema molt delicat Vegana.Jo,per desgràcia ho he viscut molt d´aprop,i penso que molta gent jutja massa ràpid quan passen aquestes coses.
Han passat els anys i encara sento coses del que va succeïr.
Jo sóc partidària d´ajudar fins allí on pugui,sobretot si és una persona estimada,de fer-me pessada i no parar fins que se li marxi aquesta idea del cap,però moltes vegades no dominem el nostre cap.Un dia es gira el cap i pufffff,això pot passar-li fins i tot a la persona més estable del mon.
Simplement vull acabar dient (és el meu criteri humild) i potser sonarà incoherent,que s´ha de tenir molta valentia,per no dir collons,per fer algo així.
CAT CARABASSONS PETONS JEJEJEE.(PER TREURE UNA MICA DE SERIETAT AL TEMA)
|
|
Vegana |
Cosetes...
Thursday, November 6th 2008, 6:51 AM
Cetic, estic d’acord amb tu que la vida ens pertany. I les decisions i les conseqüències. I que a vegades en la lluita, pots arrossegar o ser arrossegada...
Dopo, estic d’acord amb tu i admiro la teva força i convicció. Jo només et puc parlar de la meva experiència (que evidentment només és una i no val com a exemple de res). La lluita per mi es va convertir en una relació malaltissa i dependent que va durar molts anys de xantatges i amenaces qeu em van fer perdre la salut física i mental... Però ara ja tinc un pes raonable i una salut mental que... vaja, ja coneixeu :)
Vent, jo mai parlaré malament de ningú que plegui de viure. Fins i tot he arribat a pensar que pot ser una bonica manera d’acabar si ho fas quan sentis que, tot allò que has vingut a fer o a cridar aquí, ja ho has fet. I plena de joia i cansada, decideixes marxar i no ho fa per tu una malaltia terrible com la de la Berta o un accident. (Jo encara tinc feina i no he cridat tot el que he de cridar, eh?)
I un petó
|
|
vent |
Per un gran home
Thursday, November 6th 2008, 6:09 AM
El meu cunyat Miquel es va suicidar aquest any. Un dia abans vaig parlar amb ell, estava mes tranquil que mai, o així el vaig veure jo, dec ser poc receptiu.
La meva germana Berta va estar mes de 9 anys petint una malaltia, esclerosis lateral multiple, i ell la va cuidar com ningú ho hauria fet. Per mi va ser un tio collonut, se que altres hauran criticat lo que va fer, me la sua lo que diguin d'ell, era una grandissima persona i ojala al mon hi haguessin mes Miquels, estic segur que seria un mon millor.
Vinga gent, a cuidar-se i a viure lo millor que poguem, que si aquesta es una puta vida, intentem treure-li els millors moments possibles, es tot lo que ens endurem.
|
|
Dopoulus |
penso...
Thursday, November 6th 2008, 6:07 AM
Que quan una persona te la decesió de suicidar-se,amb un estat fisicament viable per a sobreviure,està clar que el que falla es el seu equilibri mental,jo crec,que es una situació que es pot capgirar,sempre i quan hi hagi temps de salvar-la,es molt senzill,quan una persona beu o es droga en el sentit més addictiu,es que fuig d´alguna cosa,si una persona es tanca en si mateixa,es que fuig d´alguna cosa,si una persona decideix suicidar-se,es que fuig d´alguna cosa extraordinariament aguda dintre la seva vida.Que faria jo?intentar guanyar la confiança suficient(que te que ser molta)de la persona en questió,perquè tregui el seu mal,la seva por,la seva frustració,aquella cosa o fet que l´impedeix sobreviure amb si mateix(atenció amb aquest moment perquè es sens dubte el més perillos,quan algu s´obre completament,s´ha destar a totes,si els deixem a mitges,podem ser culpables del seu suicidi),buscar solucions,fer entendre,que a cops,les coses no es superen,s´apren a conviure amb elles,i que el gran mal es patir-ho dintre d´un mateix,s´ha de treure tota la merda a fora,descarregar una motxilla inmensa i reposar l´esquena.Aixó si,per fer explotar una persona tancada en si mateixa i amb l´idea de suicidar-se,s´ha de saber respondre,no hi pot haver dubtes,tot i així hi ha possibilitats de que acabi passant el que voliem evitar,i es pot entendre que un cop fet,una familia respiri més tranquila,donat que mentre era en vida,el neguit feia impossible la vida d´ells també.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
