| |
Una migdiada eròtica (Hotel Garraf. Final)
 dimecres 5/novembre/2008 - 06:53  683  5
5. Migdiada eròtica:
Finalment, més o menys al centre de la platja, davant de l’Hotel, m’estiro amb la intenció de llegir una estona, contemplar el paisatge, escoltar la monòtona balada del mar i fer la migdiada. Espero que no caigui un xàfec quan estigui adormit o que una ona gegant vingui a despertar-me quan estigui a punt de fer la primera mossegada a una tatin.
Kazandzakis fou un escriptor i una persona excepcional. Socialista –que no comunista- plantà cara i s’exilià voluntàriament cada vegada que el seu país seguí camins incorrectes segons el seu criteri. D’una manera o altra participà en les guerres del seu temps –per exemple en la nostra guerra incivil- sempre al bàndol de la llibertat. Fou un individu que, estranyament, uní una intel•ligència, una creativitat i una passió extraordinàries...Les seves grans novel.les “Alexis Zorbàs”, “Crist tornat a crucificar”, “La darrera temptació de Crist” i “L’Odissea” (una continuació en 32 cants del poema d’Homer), constitueixen una de les obres literàries més sòlides del segle XX.
Davant d’indiividus d’aquesta mena que els socialistes –el propi Kazandzakis- proclamin la igualtat entre els humans fa riure. No hi ha dues persones iguals. I malgrat que el dret volés fer iguals les persones, la natura acabaria imposant-se. La natura, fet i fet, d’una manera o d’una altra, acaba imposant-se sempre. I de fet com més ecologistes o animalistes són les postures dels humans menys naturals són....perquè la natura el que fa és que el fort és mengi al feble i que, davant del feble, tingui més possibilitats el més fort que el menys fort. La pietat és antinatural. Es un producte de la civilització i potser sí que ens mena al socialisme. Però fins i tot en una societat socialista els més forts grimpen i els febles es queden avall. Això no hi ha manera de solucionar-ho a no ser que els clonès tota la humanitat d’un mateix individu i s’obliguès a tots aquests éssers clonats a viure les mateixes circumstàncies. Em sembla que aquesta seria la única via real cap al socialisme. Dit això, els que defensen la pietat com a filosofia política, desperten la meva simpatia, igual que totes les altres idieologies utòpies, sempre que a l’hora de governar no confonguin ciencia-ficció i realitat i, per tant, acabin practicant una política reformista més o menys democràtica i social-liberal.
Escriu Kazandzakis:
“Zorbàs va sentir el meu sospir, brandà el cap, es va tombar:
-Ens hem portat malament –mormolà-, ens hem portat malament, patró. Tu te n’has rigut, jo també, i ella ens ha vist, la pobra! I tu te n’has anat sense fer-li insinuacions, com si fos una vella de mil anys, quina vergonya! Això no és pas educació, patró, no és pas així que s’ha de comportar un home, no, perdona’m que t’ho digui! Ës una dona, compens?. Una criatura dèbil, plorinyosa. Sort que
Després de llegir una estona, deixo el llibre a la sorra i deixo que la suavitat del vent i el somriure de la mar m’agombolin. Tinc una profunda sensació de pau de la que ni Kazandzakis ni l’alcohol són irresponsables. I no sé perquè penso que si morís ara,. Així de cop, seria una mort perfecta amb aquest violí eòtic i aquest chelo neptunià....
Quan estic a punt de quedar-me adormit, la rossa del restaurant, em pregunta en anglès si es pot estirar al meu costat. Només porta un tanga que accentua brutalment la seva sensualitat. Els seus pits grossos sense estar sortits de rosca semblen dos préssecs deliciosos. Els seus cabells vermells, els seus ulls verds....La veritat és la meva primera reacció és acollonir-me. No se on vaig llegir que ningú no et convida a sopar de franc perquè sí. Tothom vol una cosa o altra a canvi de l’àpat. I, jo, que babejo davant la seva bellesa, a l’hora em fa por. Què em voldrà prendre? En quin embolic em voldrà posar? Si només són diners, rai....
Em diu que es diu Caroline, però que tothom li diiu Carol. Que es de l’Illa de Man, ha acabat els estudis de Medicina i els seus pares li han pagat una volta al món i com que va començar anant cap a Anglaterra, Irlanda i els USA ara, de fet, està en el darrer tram del seu viatge. Només li queda per veure la resta de la península ibèrica. Li pregunto quin és el lloc del món que li ha agradat més i em diu que pel que fa a l’art Itàlia i pel que fa a la natura Sibèria. La veritat és que estic tant sorprès d’estar amb ella que no massa que dir-li. A més, trempo i no puc evitar mirades indiscretes als seus pits, a les seves natges i al seu tanga. Ella ho nota i somriu....i continua parlant. Diu que ha viatjat en avió, vaixell, tren, cotxe i autobús i que el tren i el vaixell són els transports que li agraden més. Jo, per dir alguna cosa, dic que no és estrany que li agradin els vaixells sent de l’Illa de Man i, per tal d’encetar una conversa, li pregunto quins són els seus escriptors preferits. Em parla d’un tal Cook que escriu novel.les protagonitzades per una parella de forenses. No els he llegit. Estic a punt de preguntar-li si li agrada Shakespeare, però penso que pot ser interpretat com una grolleria. A qui no li agrada Shakespeare a banda de a mi? Li podria preguntar per Dickens o Collins però me n’estic. Tampoc no m’atreveixo a parlar de cinema perquè llavors el que anirà coix seré jo. Més enllà del Woody Allen, no conec a ningú....Finalment, tinc una idea i parlem de la col.laboració dels forenses i els científics en els temes judicials. Malgrat que no sigui el meu fort, alguna noció en tinc com a telespectador de CSI.
Hi ha un moment, però, que badallo i la Carol em pregunta si vull descansar una mica. Li pregunto si no ho trobaria “inpolite” (o com cony s’escrigui) per part meva i em diu que no, que ella també voldria dormir una mica.
No entenc com tenint un monument de dona com la Caroline al meu costat he aconseguit dormir. L’alcohol i els anys que ja duc a l’esquena hi deuen haver ajudat.
Però el cas és que m’he adormit pensant que era al Paradís.
Quan somniava que era un ós bru i estava pescant salmons he notat una que una pell suau i tèbia acaronava la meva. He obert els ulls i he redescobert que era la Carol, quelcom infinitament millor que tots els salmons del món. Tenia els ulls tancats o sigui que el fet que m’hagi rosat ha estat involuntari i jo no m’he atrevit a prendre la iniciativa. Llavors, ella ha deixat anar una mena de gruny molt sensual i s’ha tirat una miqueta més a sobre meu però no ha obert els ulls. Jo, tanoca perdut, he continuat fent veure que pescava salmons.....
Finalment, ella s’ha posat una tovallola a sobre que li cobria tot el cos llevat de la cara, m’ha agafat la ma i me l’ha posat a l’altura de la seva vulva. Ja ni el tanga no duia!
La meva ma ha començat a passejar pel cos de la Carol com Adam i Eva passejaven pel paradís terrenal abans de queixalar la pecaminosa poma. Tot era perfecte, tot era accentuadament sensual i a l’hora sublim. Comtinuava tenint por, però ja havia acceptar de ser devorat per l’aranya o per la mantis si aquest era el meu destí. Aquests segons de plaer intens que se m’havien regalat valien per bona part de la meva vida. Ja sé que els filosofs i els teòlegs relativitzen molt el sexe però al món venim bàsicament a menjar i a copular i tot el que sigui lligar aquestes dues operacions essencials amb el plaer passa per davant de qualsevol altre consideració. Si m’haguessin dit d’enarborar una bandera o d’anar a cuidar els meus fills hagués guanyat el mascle i hagués dit que no.
Llavors m’ha preguntat si volia follar amb ella i jo li he posat la ma al meu penis, recte i anhelant com un immens signe d’exclamació. Ens em mig vestit i quan jo pensava que pujaríem a la meva cambra de l’hotel, ella ha obert la porta d’una de les casetes de color blanc i verd de la platja. En qualsevol altre ocasió descriuria minuciosament la caseta, en aquest cas només hi havia la Carol tota la resta, fins i tot la mar i el cel, eren absolutament secundaris i prescindibles.
Hem fet l’amor al balcó. Ella estava dreta i lleugerament corbada per tal que jo la pogués penetrar. Els seus darreres semblaven els d’una euga pura sang. Totes les vísceres se m’encrespaven davant d’aquell fabulós repte. La mar no sé si reia o m’animava amb els seus brams. I la Carol, sorollosa i indiscreta com la més simuladora de les putes, fotia uns gemecs que pujaven fins a límits insospitats la meva vanitat masculina. “Collons- vaig pensar- encara la toco bé, pel que ses veu....”
Però un coït a tot estirar dura entre els cinc minuts i la mitja hora i desprès els mascles entrem en una depressió que s’explica perquè ens hagués agradat que allò durés molt més. El cor m’anava a mil per hora. Panteixava Em tremolaven les cames. Suava. Semblava que acabés de pujar a l’Aneto. Ella somreia al meu costat i m’acaronava els pels del pit “Apa que no t’ho has passat be”, va dir en una veu que em va semblar sense cap accent i distinta de la que havia utilitzat fins ara....
Llavors es va aixecar i va dir que anava a dutxar-se.
Quan va tornar, ella no era ella. No era la Carol. Ella era la meva dona que es feia un panxó de riure.
“O sigui que mai de la vida no em posaries les banyes, tu! Ni tan sols has notat en cap moment que era jo...!”
No m’ho podia creure. La Carol estava infinitament més bona que la Txell i per molt que la Txell fes d’actriu, hi ha coses que no poden ser. Com s’ho podia haver muntat, per exemple, per tenir uns pits i unes cames molt més llargues?
A final decideixo arraconar les cabòries i fruir del moment. Ja se sap que els masces som simples i mai no ens en adonem de res!
|
| |
Vegana |
Òstiaaaaaaaaaaaa!!!
Wednesday, November 5th 2008, 9:06 AM
(amb perdó!!! Persi) el Nikos és un dels que ens citem de tant en tant les activistes... mira, m'he posat nerviosa i tot!!!
"Las persones necessitem un xic de bogeria, sinó mai no ens atrevim a tallar la corda, i alliberar-nos"
"No debemos amar a los hombres, sino a la llama que no es humana y que nos hace arder. No debemos luchar por la humanidad, sino por la llama que transforma en fuego a esta paja húmeda, inquieta, ridícula a la que llamamos Humanidad"
"No se trata de un triunfo definitivo, sinó de una lucha sin fin".
"La forma última, la forma santa de la teoria, es la acción".
Segueixo... aixxxxxxxxxxxxxxxxxx no cal no?... bé només un trosset d'una... "No desitjo agradar ningú, ni ser deixeble ni tenir-ne. He vingut al món per uns instants i vull cridar i partir. Res més"...
ixxxxxxxxxxxxxxxxxxx m'encanta!!!!
(és que de fet... em recorda el meu estimat Polski... que està a punt d'aterrar per aquestes terres i presentar-me el segon volum de: "Estimar és alliberar" i friso, friso, friso.
Ei, la teva dona és molt llesta, no?
I per cert: si natural és tot el fem que les que hi formem part (de la natura), col·laborar, compartir, repartir, sentir empatia, etc. també ha de formar part de la nostra natura... que sempre interpretem les escriptures o la ciència com interessa al sistema... pensa-hi, que saps fer-ho... i crida, que és molt sa!!!
;)
|
 |
TomasM-Porta |
Sid
Wednesday, November 5th 2008, 8:53 AM
Gràcies pel consell que és molt sensat, sobre tot venint d'una persona de la teva edat - t'ho dic amb tendresa i no amb ironia, eh-.
Però és fals que les ties rosses i amb els pits grossos no existeixen o són curtes de ment. Hi ha de tot. Hi ha ties amb un cos esplèndid i un cervell esplèndid i tites lletges amb un cervell penòs.
Mira, hi ha dos tipus de persones: els conformistes i els inconformistes. Jo, malgrat que política i sociològicament sigui conservador, pertanyo als de tarannà inconformista. Mai no m'he conformat amb el que tinc. Per això vaig posar que "sóc un nou Odisseu", sempre a la recerca de nous plaers, noves experiències i d'alguna nova hòstia també.
Molts petons, preciosa. I gràcies.
|
|
|
Contactes
Registra´t
