| |
L'amor o un pit de pollastre...
 dijous 30/octubre/2008 - 12:28  1971  6
És curiós. Avui, rellegint llibres de descoberta (aquells a través dels quals comences, en la primera juventut, a imaginar el significat d'aquelles paraules que es diuen en veu baixa), he tingut una sensació extranya. M'he descobert a mi mateix desitjant sentir i recordar, una vegada més, un sentiment que no he sentit mai. Sí, evidentment, he sentit coses, he estimat moltíssim, he desitjat amb bogeria, però allò que els éssers humans en diem amor... no, això no.
Ha estat rellegint uns versos (que no reproduïré, perquè són massa llargs) apassionats, on es veia que l'ànima de l'autor vessava d'amor, de desig. On explicava com se li escapava la vida d'entre els dits cada cop que ella marxava. Com plorava la seva absència. Com moria d'amor per ella. I l'he envejat amb ràbia i amb nostalgia perquè fins al moment no m'he vist mai capaç ni disposat a buidar-me d'aquesta manera per ningú. Per això ha estat curiós viure-ho com un record enyorat que desitjaria que tornés. Si mai ho he sentit com puc estar-ne nostàlgic? Suposo que perquè el que sé de l'amor ho he llegit Però el primer que en vaig aprendre, d'amagat en els dinars familiars, quan els adults creien que podien parlar lliurement perquè jo no n'entendria ni un borrall, era que segons quines paraules (que jo endevinava properes a l'amor, però no indisociables)despertaven guspires en els ulls de qui les escoltaven, i feien que s'obrissin somriures maliciosos.
L'amor, com a màxima expressió afectiva, té un futur molt incert. En la meva opinió, les paraules que s'usen en excés, acaven per perdre força, voluntarietat i, fins i tot, part del seu significat. Amem (ho dic en genèric, però jo no m'ho puc aplicar) amb massa freqüència, cada cop que diem "t'estimo" aquest sentiment té menys graus, estem aigualint l'amor. Tant que costava fa un temps (diguem dos o tres segles...) i ara, en canvi, en l'época de la lliure expressió, on potser convindria no fer un ús constant d'aquesta llibertat, estem convertint la excepcionalitat en quelcom quotidià. Si cada dia mengèssim filet, el dia que toqués pit de pollastre arrebossat, en cantaríem les excel·lències, del pit. Estem cometent l'error de convertir l'amor en un vulgar pit de pollastre arrebossat! No seria millor fer-ho al revés? És a dir, menjar a diari una mica d'afecte, d'estimació, digueu-li com vulgueu, però reservar per a aquelles persones realment especials l'Amor, en majúscules, aquell que omple la boca i ofega els sentits. Aquell que escalfa la sang i ennuvola la vista. Aquell que estreny el pit i fa enlairar els peus.
En definitiva, totes aquestes sensacions que no he pogut viure, però que trobo a faltar, com si em vinguessin ecos d'una vida passada, com si enmig de les entreteles del cor, unes restes oxidades proclamessin la seva procedència..., totes aquestes sensacions són les que m'he trobat volent sentir. Ja hi estic disposat, ja les tinc arraulides disposades a saltar a l'atac.
Ara només falta l'objectiu...
DC
|
| |
jep |
Objectiu?
Thursday, October 30th 2008, 7:18 PM
Aquest sentiment que comentes, Camp, apareix per si sol, i per moltes capes que intentem posar-hi, amagar, sigui abans, durant o després, perdura, i és imborrable... ho dic almenys pel que he experimentat... Així que no busquis... ve sol. I quan te'l trobis vés amb compte, que tal com fa bo, pot arribar a fer mal, molt...
Gaudeix dels qui tens a prop...
Bona bona sort!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
