| |
En despertar...
 diumenge 26/octubre/2008 - 09:35  1730  6
...avui, després de somniar vés a saber qué, he sentit unes paraules (velles conegudes) que lluitaven al meu cap per establir-se en ordre: cos, nu, acte, gotes grans... Mica en mica han anat passant de sonar-me a saber de qui eren, i després a saber el tot al qual pertanyien. Bé, el fet és que un cop he reconegut quines eren, m'ha sobtat que hagin vingut al meu cap precisament avui, que fa dies que no... bé, el cas és que corresponen a un poema del valencià Vicent Andrés Estellés. Un geni. El llibre dels seus poemes era, quan jo era petit, en una estanteria de casa. Sé que el meu pare, i també la meva mare, el revisitaven sovint, però no me'l deixaven llegir a mi.
-Per qué? -vaig preguntar un cop, quan tenia uns vuit o nou anys.
-No ho entendries -em va dir la mare.
-Però no entendria les paraules que hi surten -jo ja sabia que amb aquella edat quedaven milers i milers de paraules que no coneixia i que em fascinaven pel fet de tenir un significat misteriós -, o no entendria per què no em deixeu llegir-lo?
-Potser cap de les dues coses, rei.
Allà va començar el meu afany per conèixer paraules, tantes com em fos possible de saber, per si es tractava de la primera opció, la segona ja sabia que no hi havia res a fer; si la mama deia que no... era que no.
Al cap d'uns mesos, la meva mare va morir, i uns mesos més tard el meu pare es va posar malalt, i el van haver d'ingressar. Un dia que jo era per casa sol, amb la mirada perduda, aquesta va anar a parar al llom d'un llibre de color rosa, que s'amagava entre molts d'altres de més discrets. Aquell era el meu moment, el moment de saber si realment l'entendria o no. El vaig agafar amb mà tremolosa, sabent que estava desobeïnt al pare, que m'havia prohibit d'agafar, des que era ben petit, qualsevol dels llibres de l'estanteria més alta de la biblioteca. El vaig obrir més o menys per la meitat i vaig trobar-hi aquest poema:
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.
Tenien raó, no vaig entendre res.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
