| |
Hotel Garraf-IV
 dissabte 25/octubre/2008 - 03:19  394  2
4. Passejada per la platja.
Després de dinar vaig a la meva cambra, em canvio i baixo amb el banyador, la tovallola, el barnús i “Alexis Zorba” a la platja. Fa una temperatura ideal. Encara no fa fred, però ja estem lluny de la atabaladora calitja de l’estiu.
El mar batega a ralentí, sense cap pressa. Les onades són discretes i d’un platejat més aviat trist. Tot plegat és plàcid, com si fos impossible que a 17 kilòmetres d’aquí no sé quants mil.lions de ciutadans estiguin perdent el cul per una cosa o una altra. Ara i aquí hom té la sensació que amb poca cosa hom pot viure bé. Però potser és l’alcohol que ens fa veure les coses més fàcils de les que en realitat són.
Abans d’estirar-me a la sorra per fer la migdiada decideixo caminar una mica. Quan la sorra no crema, sempre m’ha agradat passejar amb els peus nus per l’arena. Apropar-me on les ones esdevenen escuma i deixar que les bombollem em facin pessigolles. Jugar amb la mar com si ella i jo fóssim dues criatures que no tenim res millor a fer. I segurament ara mateix no ho tenim
A la vora del restaurant on he dinat, se sent la salabror marina. Sembla que si aspiro amb molta força els pulmons se m’hagin d’inundar de sal. Sembla que sigui raonable que el bacallà i les sardines siguin salades. Sembla com si Neptú ens estès fent olorar una metzina per a poder fer amb nosaltres el mateix que va fer amb Odisseu. Sembla que els monstres marins s’hagin fet un tip de menjar anxoves....
Molt a la vora de les roques una família nòrdica s’ha entretingut a fer unes figures de sorra: un gat i una estrella marina. Les dues escultures estan fetes amb una gràcia que crida l’atenció per la seva senzillesa i encert. Al gat, amb un parell de branquetes li han fet uns grans bigotis i unes orelles punxegudes que han quedat rodones. L’estrella de mar, que al ser una escultura feta a base de línees rectes és aparentment més fàcil, li han posat a sobre unes pedretes que fan que llueixi com si fos una estrella de debò. No em canso de mirar el gat i l’estrella i d’aplaudir mentalment als artistes. I penso: qui desfarà aquestes estàtues, serà un imbècil que es sentirà alguna cosa per haver pogut destruir el que un altre ha creat o serà la mar per obligar a l’artista a que demà torni a esculpir a la sorra?
Sempre m’ha cridat l’atenció que la gent es cansi a gust. Fins i tot en el coït jo sempre procuro que qui es cansi sigui la meva parella. Si he de quedar bé, procuro quedar bé, però per poc que pugui procuro que la iniciativa la portin les senyores. Ja que la volen portar a tot arreu, que també la portin al llit! Però hi ha molts individus que no ho veuen com jo i esperen sortir de la feina –ja sigui més o menys intel.lectual o més o menys física- i se’n van al gimnàs a fer peses, a fer piscines, a córrer o a jugar a tenis. Així em trobo un submarinista i un parell de remadors. Els tres van vestits d’uniforme i es prenen molt seriosament el que fan. La piragua dels remadors és tan petita que sembla que qualsevol ona l’ha de tombar, però es veu que els remaires hi entenen i tallen les onades com tallava el bacallà el senyor Esteve. Pel que fa al submarinista, fa els seus equilibris i piruetes dins de l’aigua que a la distància que estem és opaca i no en puc escriure res. Suposo que busca peixos, no sé si per a pescar-los o per a contemplar-los. Ves a saber.
Les casetes blanques i verdes de la platja són d’una senzillesa i d’una elegància deliciosa. Es diu que els seus propietaris ni les venen a tercers ni les lloguen o sigui que tot queda sempre entre les mateixes famílies. Suposo que avui dia s’haurien de considerar ilegals igual que l’hotel però els seus amos deuen ser –imagino- persones influents a les que cap govern s’atreveix a qüestionar els privilegis. Amb tot, és evident que seria una llàstima que desapareguéssin i també que, en cas de poder ser utilitzades per tothom, esdevindrien una piltrafa en dos dies. La democràcia pot tenir a veure amb la justícia, però la bellesa quasi sempre és una cosa dels aristòcrates que tenen prou sensibilitat per a gaudir-ne i diners per a assolir-la i conservar-la. ..
A la banda de Castelldefels veig un parell de mascles imponents nus. Un es jove i llegeix estirat a la sorra. L’altre deu tenir uns 60 anys i passeja com jo. Té el cabell ros palla i el cos torrat pel sol. És més aviat baixet però de cos atlètic i mirada sanguínia. Els seus passos són decidits. Sembla com si portés cresta i fos el rei del galliner....
També hi ha un tercet de pescadors de canya que esperen pacientment que algun peix piqui. Mentrestant xerren de futbol i canten les lloances del Barça de Guardiola, sobre tot de Messi, Iniesta i Xavi. Se’ls veu contents perquè, malgrat que els peixos no piquen, ningú no pot negar que enguany el Barça va bé....
|
| |
|
Contactes
Registra´t
