| |
Hotel Garraf III
 divendres 24/octubre/2008 - 08:51  411  4
La urbanització del Garraf – que malgrat que és més a prop de Castelldefels pertany a Sitges- és feta amb el bon gust que tenia fins a mitjans del segle passat la nostra burgesia. Després el bon gust ha desaparegut com per art d’encantament i la seva única dèria ha estat fer diners, destruint prà cticament tota la bellesa de la nostra costa. Doncs bé, El Garraf, com s’Agaró o com Aiguablava donen fe de que les coses és podien haver fet d’una altra manera.
Les cases, blanques i baixes, baixen de més avall de la cintura muntanyenca fins la mar. Les cases es veuen confortables, noucentistes, ordenades, de famÃlies benestants de Sant Gervasi o Sant Cugat. Algunes tenen plaques amb el seu renom: cal Trilla, Cal Pescador, Cal Músic, Cal MarÃ...Suposo que tots aquests renoms fan esment no a l’ofici dels titulars de la casa –que devien ser fabricants gairebé tots- sinó a les seves afeccions quan venien a descansar aquÃ.
Hi ha algun edifici modernista que dóna la nota. El seu estil infantil i cridaner contrasta amb la seriositat neutra de la majoria. Gaudà fou una moda imparable. Ha estat l’arquitecte català més cèlebre de tots els temps i sempre serà una referència. Per això la reacció que encapçalaren D’Ors i els noucentistes mai acabà de triomfar en aquest à mbit. I també perquè als nous rics els agrada fer-se veure, es clar....
Sorprèn la quantitat de vaixells que hi ha al port del Garraf. Sembla que hi hagi més vaixells que persones. I quins vaixells! Aquà la gent no s’està de res i sà que es pot dir que lliguen gossos amb llonganisses. No sembla que l’amo de cap d’aquestes embarcacions mai no s’hagi d’estar de res. Ara, si jo tingués tants calés com ells em sembla que no me’ls gastaria comprant-me una barca. Potser un castell....
Vaig a dinar. Trobo un restaurant semi-luxos que està arran d’aigua. Fet i fet, tiro engrunes de pa a l’aigua i vénen una munió de peixos a engolir-les. Es baralles. Si pogués posar una mica d’ordre n’hi hauria per a tothom. Però les lleis de la natura –malgrat el que puguin pensar els ecologistes i els animalistes partint d’un pensament antropocèntric radical – són essencialment injustes. Per això hi ha peixos que mengen cinc o sis bocins de pa i n’hi ha d’altres que no en mengen cap. A la natura gairebé sempre regeix la llei del més fort i no hi ha contrapunts legislatius que ho temperin. Demanar a un llop pietat per a un conill que acaba de caçar o a un ós que comparteixi la foca que acaba de caçar – o la foca que comparteixi el pingüÃ- em sembla senzillament que es tocar campanes. .
Demano per dinar una parrillada de peix amb mitja llagosta i una ampolla d’ExtrissÃssim Bach. Normalment, m’agrada dinar llegint el diari, però quan estic a punt de cruspir-me un tiberi excel•lent, tot el que em distregui del sabor em molesta. No admetria un fons de música de Haydn o Chopin ara de cap manera. Només el vals discret i tranquil de les ones que riuen mentre jo frueixo de l’à pat. Són festins, a més, que si pot ser s’han de fer sols, perquè no hi ha res que distregui més a un à pat que la companyia humana. Una xerrera que irromp mal educadament en aquesta simfonia de sabors. I pitjor encara si la companyia és femenina i s’hi afegeixen a la conversa estÃmuls visuals i/o d’altre mena.
A l’horitzó veig vaixells que feinegen, No sé si pesquen o si porten coses d’una banda a una altre o què. Molt més a prop de la platja hi ha un vaixell amb una grua que va traient les boies properes a la platja. Se suposa que això vol dir que es dona la temporada de banys per acabada. Malgrat això, hi ha gent banyant-se. No gaire. Dues persones i una mena de setter irlandès negre que accepta el joc d’anar a buscar una pilota que els seus amos li tiren a l’aigua. Penso que la meva gata, li tiréssim el que li tiréssim, ens faria pam i pipa i ens donaria entenent que si tirà vem quelcom ho havÃem d’anar a buscar nosaltres. I és que en tot hi ha classes malgrat la dèria per la igualtat dels que es diuen socialistes. Perquè tots naixem, vivim i morim desiguals, i això no hi ha cap sistema polÃtic que ho arregli ni entre persones, ni animals, ni plantes. Ni respecte a la resta de l’univers, ni respecte a la pròpia espècie. Podem considerar que aquesta desigualtat que fa que el gat es pugui menjar el ratolà i el ratolà el blat és una injustÃcia. Però també podem estar a l’aguait i mirar tan com puguem d’aquesta vida o, si més no, intentar rebre el menys possible. Els el que deien els hedonistes i els estoics ja fa moltÃsims anys....
Hi ha una noia pelroja dinant un parell de taules més enllà . Si fos més valent, m’atansaria a ella i li preguntaria si està sola i la puc acompanyar....Però es massa bonica i segur que se’m trauria de sobre pensant que me la vull endur al llit. No aspiro a tant. Només que em somrigués un parell de vegades i poguéssim tenir una conversa ja em donaria per satisfet. Es bellÃssima. Cabells llargs, ulls verds vivÃssims, pits tirant a grans en un vestit lleugerament escotat, pell blanca i pigallada, coll de cigne....Segur que és més alta que jo...Observo que llegeix un diari en anglès. I quan veu que la veig em mira i somriu. Jo em poso vermell com un perdigot...
L’exquisidesa dura del marisc i la dolçor fresca del vi van omplint-me d’optimisme. La noia que tinc al davant em fa pensar que Déu, quan vol, es un gran artista.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
