|
Hotel Garraf II
dijous 23/octubre/2008 - 04:39 421 0
L’avÃs definitiu que arribes a la urbanització del Garraf és la bodega de en Güell, que duu el inconfusible segell infantil de GaudÃ. Què volia demostrar Gaudà projectant aquestes cases de nines que van costar un ull a la cara als seus promotors? Es clar que els seus promotors –com l’esmentat comte de Güell- llavors eren nous rics i els nous rics sempre han estat esnobs. Els hi falta temps i experiència per a saber que un dels principals atributs de la riquesa és la discreció.
Avui aquÃ, en una societat tant democrà tica i tan drets humans i tant tots els drets- ningú no s’atreveix a dir res que pugui semblar reaccionari . Si abans hi havia la censura de Franco, ara tenim la censura del que és polÃticament correcte que sembla que ens hagin castrat a tots. I dic castrat perquè - tot i que suposo que els ovaris es poden extirpar d’una manera o altra- avui només són dones les que s’atreveixen a dir el que pensen tan si agrada com si no. Si els nostres avis renaixèssin els hi caurien els collons a terra. I callarien, és clar....
No és que els edificis de Gaudà no siguin bonics. El que no són és seriosos, que és una altra cosa. Són cases de nines que semblen sortides del conte de Hansel i Grettel. Duen els que hi entenen que, més enllà d’aques infanttilsme estètic, Gaudà va dssenyar solucions molt pragmatiques per les seves cases. Jo em permeto de dubtar-ho. Es veu d’una hora lluny que era un arquitecte a qui ofegava l’estètica, no?
L’hotel Garraf és el revers d’una obra modernista. La seva senzillesa és aclaparadora. La seva gran caracterÃtica es que està arran de platja. De la seva façana posterior a la mar deuen haver-hi uns cent metres.I suposo que quan hi ha tempesta i la mar brama encoleitzada algunes vegades les ones haurn arribat a petar contra la paret de l’hotel i els hi harsan posat per corbata als clients, furtius o no....
Hi ha d’haver gustos per tot però jo penso que la senzillesa arqutectònica de l’hotel és un gran encert. Situat a sota ‘una de les dues muntanyes als peus del qual se situa l’urbanització, teniint al davant una mar immensa, un edifici presumptuós hagués quedat ridÃcul, encara que, ben mirat, jo sempre he trobat ridÃcul qualsevol consrucció presuimptuosa fóra deles esglèsies gòtiques, que em semblen el Haydn de l’arquitectura L’hotel és petit –potser hi ha 30 o 40 cambres- i només juga amb dos colors: el blanc (si és que el blanc és un color, que uns ho afirmen i altres ho neguen i jo no ho sé) i el verd, que fa joc amb els arbres i els arbustos de la muntanya. Paret en blanc i finestres i portes en verd en un petit edifici rectrgular. Res mé.
Igual que passa amb la fassana, el interior del hotel també és discret. Discret i humil. Molt net, això sà i amb un sentit de confortabilitat que li ve donada justament per la naturalitat i la falta de luxe Ens hi trobem millor que a casa, vet aquÃ, perquè res no ens envanyaga i ens fan les coses. Què més es pot demanar?
La meva cambra té un llit de matrimoni (no tenen cambres individuals), una llum al capçal, dues tauletes de nit senzillÃssimes, una taula llarga que fa d’escriptori i a l’extrem de la qual hi ha una televisió petita i una gran finestra, amb la seva corresponent terrassa, de cara a la mar.
La parella que porta l’hotel és francesa. O valona o ginebrina o luxemburguesa o quebequesa, ja m’enteneu...-Si més no ella, que no diu una paraula de català i té un accent marcadÃssim. El parla en català i podria ser del paÃs. No dóna la sensació que tinuin massa feina ans al contrari, sembla que fins i tot els febrils mesos d’estiu, quan l’hotel deu estar ple, la seva tasca deu ser més aviat plà cida i tranquil.la. Però dic sembla perquè ves a saber si això, a sota la seva disfressa encalmada, també és un niu de serps.-
Però la gran protagonista de l’hotel és la mar. Es tan a prop que des de la cambra sembla que estiguis navegant. I facis el que facis, malgrat que tanquis els finestrals, no pots evitar sentir la seva rialla sempre. Suposo que quan aquesta rialla es transforma en gruny l’experiència deu ser esferidora...
|