| |
Tarragona. Un conte
 dissabte 18/octubre/2008 - 05:24  437  7
10. Tarragona
Dedicat a la Vegana amb la meva admiració.
Finalment arribem a Tarragona, la que hauria de ser la capital de Catalunya si els catalans fóssim justos amb la nostra història. Es la ciutat que més ha determinat per a que siguem el que som (i la segona és Empúries, la tercera Barcelona). Les coses no han anat així. L’aristocràcia goda va prendre el relleu dels patricis romans i després la burgesia ha pres el relleu d’aquesta aristocràcia goda i Tarragona, la gran constructora del país, ha quedat a un segon pla. I Empúries a un pla purament testimonial, vet aquí. Però suposo que encara s’explica a les escoles que el fet més important de la nostra història és que Escipió conquerís aquestes terres i que Octavi August governés bona part de l’imperi des d’elles.
Caminant, aviat trobem la Via Augusta. Si fóssim justos – i per no caure en exageracions indignes de la nostra cultura – aquesta Via l’hauríem de fer descalços, tal com els mahometans circulen per les mesquites. Hauria de ser un camí de culte que lligués tot el país a l’home més determinant per a que siguem el que som. Perquè si els romans no ens haguéssim romanitzat potser ara seriem una mena de bascos mediterranis però ni la nostra raça, ni el nostre idioma, ni el nostre dret, ni la nostra religió serien les que són, com no seria la que és la nostra manera de veure la vida.
En contra d’algunes posicions que sempre veuen l’imperialisme com quelcom dolent, jo crec que sovint té un efecte civilitzador. Roma és un gran exemple. Les conquestes de Napoleó un altre. Els Estats Units, un altre (si, ja sé que ara acabo de cometre un pecat mortal, però no em dóna la gana de ser políticament correcte!). Jo crec que després que els romans ens fessin adoptar la seva agricultura, el seu Dret, la seva llengua i els seus costums aquest país va ser més civilitzat i millor. Vull dir que la gent hi va viure millor del que abans hi vivia.
Les apologies nacionalistes ens volen fer pensar que abans de que arribéssin els imperialistes als llocs conquerits s’hi lligaven els gossos amb llonganisses i tothom era feliç, demòcrata i civilitzat. La nostra referència és quelcom tan seriós com el poblat d’Astèrix. O, si tirem una mica més enllà, els indis d’una tribu o altra. Ningú vol recordar que els indis i els celtes feien sacrificis humans. Com que són els bons de la pel•lícula ho feien bé. No hi havia ni oligarquies, ni exèrcits, ni bruixots malparits. Era un paradís terrenal fins que van arribar els invasors a enmetzinar-ho tot...
Si Escipió fou un gran general, Cèsar August Octavià fou probablement el millor polític que donà la història de Roma. Transformà la República en una monarquia, cosa que va voler dir, a la hora de la veritat, passar d’una oligarquia hereditària a un imperi també totalitari. Parlar de democràcia a Roma en temps de la República és més que excesiu i jo no m’atreveixo a negar que a Roma mai no va existir el règim assembleari atenenc, però quasi ho afirmaria. I aconseguí establir la Pax romana, cosa que el seu poble li va agrair amb tota l’ànima, és clar....
August –a qui retem homenatge cada més d’agost, com cada més de juliol en retem a Juli Cèsafr- no fou un home tan espectacular com el seu pare polític, que ha estat potser l’home més espectacular que ha donat Occident, però guanyà totes les batalles i aconseguí l’estabilitat de l’imperi. Ningú no pot negar que els seus resultats foren millors. No copulà amb Cleopatra però la vencé i estigué a punt de passejar-la nua com a trofeig de guerra per Roma ( Cleopatra es feu suïcidar per una serp per evitar-ho). Vull dir que sabé ser populista – no tant com Juli Cèsar, però- però sabé passar el rasclet i recollir els fruits. Tingué al costat una gran dona, Lívia, que ve a ser la Hillary Clinton de l’època, amb la que forma un equip excepcional i inbatible. Com és normal cap dels seus succesors no estigué a la seva altura. Tiberi, per suposat que no. Calígula fou un emperador tan d’esquerres que desembocà en un surrealisme polític avant la letre, Claudi no fou un mal emperador, però no fou excepcional i Neró tingué una primera etapa magnífica però després perdé l’oremus. Malgrat tot, els fonaments de Roma eren molt sòlids. I l’obra d’August encara perviuria durant molts segles. I els romans, conscients d’això, elevarien August a la categoria de Déu. Un Déu, si vas a mirar, molt més raonable que Jesucrist que, si no haguès estat per Constantí, que feu del cristianisme la religió oficial de lñ’imperi, mai no haguès passat de ser un fosc profeta hebreu. ....
En aquestes ens topem amb l’anfiteatre. A dins s’hi sent molta cridòria. Jo hi vull anar però la resta de la colla diuen que tenen pressa per tornar a casa. Jo insisteixo i la meva dona em diu que faci el que vulgui, que sempre ho acabo fent, però que després no em queixi si em quedo sol. No sé si és una amenaça petita o una amenaça gran, però em sembla que està bé que hom faci el que li doni la gana, no? On està escrit que venim al món a fer el que els hi dona la gana als altres?
A l’anfiteatre em trobo un individu vestit de romà que em demana un sesterci per entrar. Penso que està de conya, però quan trec el moneder em trobo que en comptes d’euros tinc unes monedes estranyes i mal fetes que podrien ser sestercis. Me les miro i el noi em pregunta si vull entrar o no i jo li dic que sí, però que no sé quina és la moneda que li he de donar. Ell n’agafa una i jo penso que he de decidir si me’n refio o no i decideixo refiar-me’n. Sembla que allà està passant quelcom interessant i jo ho vull veure. Malgrat que curt de vista, sóc tafaner de mena, què hi voleu fer...?
Un acomodador també vestit de romà em porta a la tribuna del teatre i em diu que fa estona de l’emperadora Vegana IV m’està esperant. No entenc res. M’està esperant a mi? Per què? L’acomodador em mira amb cara de sorpresa i no diu res. Pensa que li estic prenent el pèl, quan no tinc punyetera idea del que passa.
Quan sóc a la tribuna puc veure l’anfiteatre ple de gom a gom de gent que crida “que comencin, que comencin, que comencin”, tots van vestits de romà i em quedo garratibat al comprobar que jo també hi vaig malgrat que estic segur que no he sortit aquest matí de casa amb aquest vestit...
L’emperadora Vegana IV resulta ser una amiga meva defensora dels drets dels animals. Em mira molt seriosament i em diu: “Sempre fas tard! Quan em cansi de tu et fotré al carrer!”. Com que no sé que dir no dic res. Es veu que m’esperava i jo ho ho sabia. I després em fa un discurs dient que menys estar tanta estona davant del mirall i més arribar amb puntualitat als llocs....Continuo sense dir res....
En aquestes la Vegana aixeca un dit, sonen unes trompetes i comencen a sortir individus al terra de l’anfiteatre. Em sembla reconèixer el Papa Benet XVI i el bisbe Martínez Sistac. La Vegana em diu que ha decidit tirar als lleons tota la cúria vaticana....Mare de Déu! Se’m posen els pèls de punta! Com pot ser que aquesta noia que en la seva vida del segle XXI era contrària a les curses de braus i a que es matèssin els animals, ara doni el vist i plau per a que aquests homes siguin devorats per les feres? No ho entenc,
No se com em trobo acaronant-li els pits per damunt del vestit i noto que l’emperadora runa. Crec que he d’aprofitar l’ocasió per salvar la vida dels homes que estan a punt d’anar-se’n al cel. Li dic que crec que està fent una imprufència perquè els cristians tenen l’esperit tan contaminat que poden emmetzinar els lleons. Ella em mira amb cara de sorpresa, obre molt els ulls i diu “Vols dir?” i jo li dic “I tant, són verinosos els cristians, els lleons no els resistirien”. No deixo d’acaronar-li els pits perquè noto que li agrada i ella cada vegada runa més fort, no ja com ho faria una gata sinó com ho faria una tigressa....
Al final l’emperadora decideix fer-me cas i salvar els animals que es queden decebuts a les seves gàbies. I fa armar els cristians i els hi diu que només en quedaran els tres amb vida. Tot i que algún cardenal suggereix que no hi hagi lluita, n’hi ha. La veritat és que cap d’ells sembla que cregui massa en la vida eterna i vol continuar vivint en aquesta vall de llàgrimes, per si de cas.....
.Octubre 2008
|
| |
Poetigat |
Esquerres i dretes
Saturday, October 18th 2008, 11:43 AM
Hi han moltes maneres de ser de dretes i esquerres... Jo et parlaré de la meva manera (que sovint dubta o divaga en certs punts, t'ho reconec) i de manera molt sintetica.La meva manera de ser d'esquerres crec que és força heterògenia, però, alhora, bastant homologable dins el pensament de la gent que ens autoproclamem d'esquerres. Jo me'n considero com a tal, perquè no crec en l'ordre actual establert de les coses com res que calgui conservar com el millor possible, i cerco el progrés dels costums i de la societat basant-me en les idees de llibertat, justícia i respecte envers tots els éssers vius i la natura, igualtat de drets entre tots els éssers humans i repartiment just de la riquesa.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
