| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de campbell
|
|
| |
De vegades penso...
 dimecres 15/octubre/2008 - 02:31  1790  7
...i aquest és probablement el principal problema: que tinc una feina que em permet pensar massa sovint i amb massa intensitat.
Normalment, associem el verb pensar amb una relativa positivitat, no sé per qué. Potser perquè (pensem que) ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos amb més profunditat (com si això fos bo...), o perquè ens obliga a posar una mica d'ordre en el caos interior (que si hi ha caos no és perquè sí, és que hi ha de ser!), o potser perquè ens empeny a voler millorar com a persones. No ho sé, però jo a tot això no li acabo de trobar el sentit...
Potser és només un fet puntual, i no li passa a ningú més, però jo crec que el pensament és el pas previ a la depressió. Perquè ens fa adonar de totes les nostres carències, o perquè fem un ús indiscriminat i excessiu de les neurones que (pobretes elles) no hi estan acostumades, o simplement perquè és el punt següent en la relació causa/efecte que comença per exercitar massa el magí: pensament-depressió-autorecuperació-alegria (ergo, no pensar!). Fins el dia que penses altre cop i se'n tornem-hi.
El fet és que ahir vaig cometre el greu error, mentre conduïa per les maleïdes carreteres del delta de l'Ebre, de pensar i començar així aquesta concatenació de fets. Què fàcil hagués estat distreure'm! Hagués estat suficient amb posar la ràdio, o música, o recitar, o observar la gran quantitat d'espècies protegides atropellades vilment que s'escampaven aquí i allà (Vegana, et juro que jo no he estat), però no vaig fer res d'això i vaig continuar pensant. I tot plegat, té una evident i terrible conseqüència que és arribar a una conclusió.
La conclusió d'aquest cop ha estat la següent: Jo no pertanyo a aquesta época.
Ara ve quan dieu: "Ja està, ja se'ns ha trastocat!". No seré jo qui us porti la contraria, perquè no les tinc totes, però crec que encara no ha arribat el moment que em tanquin enlloc.
Sí, ja ho sé, ara toca que expliqui el perquè d'aquesta conclusió, però és que és força difícil i...
La qüestió és que he vist que tot el que m'escau, ja no s'escau avui en dia. Que tot el que m'agrada (generalment), ja no agrada. Que tot allò que m'agradaria fer, ja no es fa. El meu cantant preferit va neixar aviat farà 100 anys, les pel·lícules que ocupen el meu top ten fa temps que van fer les noces d'or, les noies... bé, les noies m'agraden totes, les d'abans i les d'ara. Però totes aquelles coses que m'agradaria fer per seduïr-les (si més no, per intentar-ho), ja no s'estilen. Sóc un carca? Segurament. Estic "revellit"(jejeje)? No crec pas que sigui això (tant jove que sóc...), sinó més aviat que em sentiria més ple i possiblement més segur si m'hagués tocat de viure unes quantes dècades enrere.
Uff, acabo de rellegir el que he escrit fins ara. Em sembla que potser sí que estic per tancar en algun lloc.
El que està clar, és que hi ha un semi-pas entre el pensament i la depressió, que només d'allargar una mica les cames i sobrepassar-lo, s'esvaïria també el segon pas. Aquest semi-pas es l'anàlisi, sense el qual, tot aquest pensament podria quedar com un passatemps del que no en traguèssim cap conclusió. Per tant, no conclusió, no depressió. Però el cas és que tant bon punt vaig arribar a l'hotel, després de xerrar una estona al xat, vaig mirar al voltant. Ja ho vaig dir ahir, però em reafirmo: no hi ha res més trist que una habitació doble per a ús individual! Potser una truita de patata individual feta en paella petita perquè no hi ha qui la comparteixi. Potser una esponja seca a la banyera, que no és la teva, que ja fa mesos que no es fa servir. El cas és que potser el que m'ha deprimit és l'habitació i no el pensament, cosa que em nego a pensar perquè si fos certa, tot el que he escrit fins ara no serviria per res, i no m'agradaria pensar que he escrit totes aquestes frases per res.
En fi, em despedeixo perquè em sembla que uns homes de blanc amb una camilla i una camisa estranya amb les mànigues moooolt llargues em venen a buscar.
DC
P.D.: Si mai penseu (que no es necessari, ja us ho dic ara), no us forceu a treure'n conclusions, al cap i a la fi, sempre arribarà un dia en que arribareu a la conclusió absolutament contrària. I ben convençuts!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
pantera |
Companyereeeeeeeeeetttt!
Wednesday, October 15th 2008, 4:54 PM
Nen, no diguis ke estas sonat perque no es veritat!, a veure tots tenim els nostres gustos i no per això vam nèixer a una època o una altra, i homes galants com tu en keden molt pocs, aprofita-ho perque de ben segur ke hi ha moltes dones ke els hi agradaria. Tots tenim dies en ke pensem massa, i com dius tu, es molt trist fer una truita de patates per sols una persona, dormir sol, no compartir les teves aficions, de mirar una pel·lícula sol, sense tenir a ningú al teu costat.... ais ke hem posaré tendra jo també.
Així ke arriba aquest animo i ke no decaigui, ke de ben segur ke ben aviat trobaras aquesta persona amb ki compartir aquesta habitació doble....
Un petonas acaloraooooooooooo!
Muakkkkksss guapo
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
