|
Al meu bar habitual(II)
dimecres 15/octubre/2008 - 08:51 1123 7
Poetigat (d’ara endavant, P): Hola, guapa! Una cervesa!
Cambrera (d’ara endavant, C): Aquí la tens!
P: Gràcies...
C: I doncs...?
P: I doncs... què?
C: Se’m fa estrany saber que sóc un producte de la teva imaginació. Em podries fer servir un cafè a aquella senyora que m’ha demanat una canya.
P: Això mai! Primer la cervesa, després la imaginació!
C: No em podries augmentar el sou com a mínim?
P: Escriure és una mica com ser Déu, pots crear el món que vulguis sobre el paper. Però després ens passa també una mica com a Déu, que les coses no acaben mai de sortir del tot bé. I ara hi ha crisi, però va..., et multiplico el sou per quinze.
C: Moltes gràcies. A final de mes em retiro. Com va la història de la meva germana i jo.
P: He decidit que no traspassarà les portes d’aquest bar. Tal com te la vaig plantejar ahir sonava massa maniquea. Totes les relacions tenen les seves llums i ombres.
C: Jo penso que podies haver-la escrit tal com me la vas plantejar ahir. Una història no és cap manual de la realitat sinó l’assumpció d’un punt de vista en una forma determinada d’explicar-ho.
P: Ara m’has de dir com he d’escriure?
C: Com sóc una part de tu et puc dir el que vulguis.
P: També és veritat. Doncs parla’m de la teva vida d’exputa.
C: No en tinc ganes.
P: Si és que ni les meves creacions em fan cas... Com puc esperar que me’n faci el gat?
C: Com està el Zelig?
P: Molt pesadet. No para quiet, no em deixa dormir per les nits i després em fa llevar a les vuit del matí. Em sembla que està en zel o alguna cosa semblant... I és clar com no té cap gateta a mà... En el fons, l’entenc perfectament...
C: Em sembla que no vols parlar més d’aquest tema.
P: Com ho has endevinat? T’haig de donar més vida pròpia. Començo a avorrir-me.
C: Com m’imagines físicament?
P: Ets lesbiana i estàs enamorada, tindria poques oportunitats amb tu. Millor no t’imagino gaire físicament.
C: És que només t’atreuen físicament els físics?
P: Els fisics? Doncs ara m’imagino l’Einstein o el Stephen Hawking... i doncs..., francament... no. Però crec que tots dos són homes prou interessants com perquè puguin ser atractius per qualsevol dona sensata.
C: Tornes a ser maniqueu i simplista. Ambdós podrien ser atractiu per certes dones i per d’altres no.
P: Tens raó... De vegades tendeixo a simplificar massa les coses i massa sovint a complicar-les. Tu d’on creus que prové l’atracció per una altra persona?
C: Crec que l’atracció per una altra persona prové bàsicament de la relació que s’estableix entre aquelles dues persones. De la química personal que tinguin. En les de caire sexual pot ser merament física, però a no ser que et relacionis amb un pòster a la paret, mai és purament física. I l’atracció física pot venir per moltes altres vies... La gent no és com és, al cap i a la fi, és com la veiem dins nostre.
P: Nosaltres tampoc som com som per nosaltres mateixos, sinó com ens veiem. Però això no vol dir que puguem veure el que ens interessa sense cap connexió amb la realitat. Això no pots fer-ho ni quan escrius.
C: Suposo. Jo no escric.
P: Jo no sé què faria sense escriure. Tot i que puc passar llargues temporades sense fer-ho. Però ara en torno a tenir ganes. De vegades, és una necessitat irresistible.
C: Doncs què fas a aquest bar? Au, vés a escriure.
P: D’acord. Però tornaré demà. A cercar inspiració... I cervesa, sobretot.
C: Fins demà, doncs...
P: Records a la teva nòvia-germana.
C: Es diu Berta.
P: Berta?
C: És el primer nom que se t’ha acudit.
P: Doncs amb el teu m’ho pensaré millor... A veure...
C: Em dic Eva.
P. Molt bé, doncs encantat, Eva. Jo em dic Poetigat.
C: Doncs encantada, Poetigat. I com va la poesia?
P: Crec que va en prosa, últimament.
C: Digues alguna cosa en prosa poètica, va.
P: Sentir alguna cosa per algú és recordar cert moment compartit amb aquell ésser, un amic, un amant, un famíliar, un gat, fins i tot un desconegut..., qui sigui, i emocionar-te inevitablement.
C: Estàs una mica nyonyo, no?
P: Ai, tens raó! Fins demà!
C: Fins demà!
|
|
|