| |
7. El Bosc de la Marquesa
 dimecres 15/octubre/2008 - 06:19  581  3
Llegeixo en un retall de diari que porta l’Inmaculada que diversos promotors li van oferir a la marquesa propietària del bosc on ara som una quantitat de diners exorbitant per comprar-li el terreny. Ella, que ja devia ser gran i li devien sobrar els diners, va dir que, a banda de diners, voldria un terreny semblant a aquell en qualsevol zona de la costa ibèrica. No el van trobar. O sigui que per una vegada els aristòcrates han servit als interessos del país. Sense proposar-s’ho, és clar....Perquè el que es evident és que aquest bosc, un dels més bells de Catalunya, si l’haguessin venut, ara seria una repetició de la urbanització que acabem de passar fa una estona.
La veritat es que no tinc prou talent literari per a descriure el Bosc, ho dic així de clar. Us demano que si, podeu, hi aneu i el contempleu i tot seguit us posareu al costat dels que estan en contra de que s’urbanitzi. Es evident que un lloc tant bell sempre voldrà ser presa dels rapinyaires sense escrúpols –amb perdó de les rapinyaires, que fan la seva vida i la seva fina molt honestament- i que si aquest país tingués una societat civil mínimament digna, aquesta hi hauria coses que mai de la vida no deixaria fer a aquests depredadors – perdó als depredadors animals, ara- ni a certs polítics – no tots, ni la majoria, vull creure- deshonestos que sempre pensen en allò que poden treure del país i mai en allò que li poden aportar. Voldria poder escriure una altra cosa, però penso que aquells fills de puta estan a tots els partits. Sobre tot en els que manen, és clar....
Deia que no tinc prou talent per a descriure el Bosc de la Marquesa. He buscar a l’antologia de Romeu a veure si algun dels nostres clàssics en parla, però no. Quines planes haguessin escrit els dos descriptors més grans del nostre paisatge: Verdaguer i Pla. Quines planes podria escriure un científic que sabés el nom de totes les espècies que hi ha o un pintor que conegués el nom dels diferents colors o un músic que pogués composar una melodia amb la remor del vent jugant amb la vegetació i el bategar de les onades, ja sigui desfent-se en onades d’escuma, ja sigui esclatant contra les roques.
El paisatge del bosc és fet de tons marronossos i verds obscurs. Tot i que en algún indret hi ha sorra recent arribada que li dóna un toc viu de groc, no és el color que predomina. Però aquesta sorra que esdevé terra i es acaronada per la marinada fins aconseguir que es vegin les arrels dels pins, que fan que hagis d’anar en compte al caminar. Els pins semblen torts, com si la marinada els obligués a ballar la dansa riallera de les ones. A, més, per alguns indret fan túnels que semblen fets expressament per un jardiner. Però és difícil que cap jardiner tingués tanta gràcia perquè un jardiner –sobre tot si fos continental- hagués fet els talls uniformes i aquí una de les gràcies és que a cada pas que fas el quadre és igual i diferent a l’hora, en una mena de calidoscopi meravellós.
El contrast del bosc, de colors foscos i més aviat tristos com notes greus d’un violoncel contrasta amb la lluminositat de la mar que fa brillar les aigües sense contemplacions i els hi arrenca sons agudíssims de violí o de soprano.
Des del bosc estant, avall es veuen dues platges perfectes. Dubto que n’hi hagi gaires al món tan rodones. Pel meu gust, és clar. Són dues cales petites, es veu que hi ha dificultats per arribar-hi i això fa que siguin poc concorregudes. I també fa que una espècie de tortuga encara hi vingui a soterrar els ous, quan a la resta de la nostra mar ja no ens recordem de que és una tortuga. I així ens va. L’ecosistema que abans estava en equilibri ara el venen a equilibrar les meduses que ens piquen amb tot el dret del món. Perquè resulta que el remei més natural contra les meduses són les tortugues però nosaltres, sempre àvids de diners i més diners, cecs i estúpids, no hem sabut mirar enlloc més. Hauríem de rellegir Esop i recordar que Mides, que va demanar als deus la potestat que tot el que toqués es convertís en fam, va acabar pitjor que molt malament....
Trobem pocs caminants. Potser una de les altres gràcies d’aquest bosc és que és relativament difícil arribar-hi i això evita que esdevingui massiu pels humans. Es una pena que només els llocs que d’una manera o altra – es a dir, perquè ho marca la natura amb les seves barreres o perquè ho marca la llei -, queden preservats del nostre empastifament. Els creiem animals superiors però veien segons quines actuacions de la nostra espècie semblem el més ximple i demencial de tots....
Dinem sota uns pins al capdamunt de la mar. Jo m’assec al damunt d’un roure que deu haver tombat el vent o un llamp. Veig la meva dona asseguda un parell de metres en paral.lel a mi i m’enlluerna la seva bellesa. Recolzada a un pi, amb la pinassa per estora i enmarcada pel cel i la mar, esdevé sublim. Em fa pensar en l’estàtua –crec que es de’n Llimona- al museu Mar i Cel de Sitges en el que hi ha una noia nua amb la Mediterrània bategant al darrera. Si estiguéssim sols li demanaria que es despullés per a contemplar-la i recontemplar-la fins que em sadollés la seva bellesa. Penso que, si més no, ella te, enfront de l’escultura, l’avantatge de la seva pell rosada, del seu somrís entre tendre i irònic i del voleiar dels seus cabells tirant a rossos.
Durant el dinar algú diu que abans tota Catalunya era així i ara és una merda amb un cordill. Jo em veig obligat a portar la contrària. Abans tota Catalunya era així però la gent es moria de gana, hi havia epidèmies i tot eren desgràcies. La revolució francesa i la revolució industrial han alliberat l’home d’unes tortures atàviques. Això no ho valorem perquè no ho hem conegut. I ens hem tornat ecologistes i primmirats i ens molesta tot. I quan veig que estic a punt de fer un discurs amb el que no estic d’acord m’aturo i torno a ser l’home de seny que vull ser i dic que el problema està en aconseguir l’equilibri. Que no es pot pretendre una Catalunya pre-industrial però tampoc una Catalunya en la que el mar i els rius són una claveguera etc...Entre els discurs demagògic dels ecologistes i els esquerrans i el discurs demagògic dels capitalistes i els cacics, el meu vol ser un discurs assenyat d’un ciutadà de classe mitjana, vet aquí....
8. Cala llarga.
La Cala Llarga de Tarragona, a banda de ser massa llarga pel meu gust, es d’una vulgaritat que exaspera després d’haver visitat Altafulla, Tamarit i el Bosc de la Marquesa. Es una baixada de nivell inqüestionable. Potser per això està plena de bars, restaurants, bungalows, campings, surfs i tota la pesca. Ha de recórrer a elements externs a ella per a interessar la gent.
Em sembla que aquesta cala i la cala romana és la mateixa i penso que això tindria força sentit perquè els romans eren partidaris de les coses grans i aquesta platja ho és i per a fer coses a gran escala els hi anava millor que totes les altres platges que hem vist fins ara, que només tenien l’avantatge sobre aquesta de ser més boniques, però els romans, a diferència dels grecs, eren gent estava de pocs romanços i que sempre volia anar per feina. Si més no, amb interioritat que Jesucrist i el benestar injectèssin el càncer de la decadència a l’ànima de l’imperi. Llavors van esdevenir tan decadents com els grecs o com els europeus contemporanis.
Caminem arran de l’aigua. Alguna ona esclata amb més agrevisitat que les altres i sembla que se’ns vulgui endur, però cap no arriba massa enlaire. L’aigua és freda, com és natural, però els peus s’hi acostumen depressa. Al cab i a la fi, com va escriure el magnífic Màrius Torres, la mar és “la nostra pàtria antiga”, es a dir, que abans de ser micos érem peixos. Peixos que van decidir, primer, que era millor viure fora de l’aigua i, després, que era millor viure al terra i no a les branques dels arbres. Suposo que els ecologistes de l’època devien discutir-ho i potser si ens haguéssim quedat a la mar o a les branques no haguéssim fet tan de mal. O potser sí, ves a saber....
Per mi les platges no tenen gaire interès, la veritat. L’únic interès que tenen son algunes de les senyores que hi prenen el sol amb poquíssima roba i poca cosa més. Passo l’estona fent de voyeur i quan hi ha poca cosa a veure, procuro llegir o mirar la monotonia de les ones que recomencen constantment.
Conec gent a qui la mar l’entussiasma. Només cal veure que tota la costa ibèrica i mediterrània està ocupada per entusiastes de la mar. Només cal pensar la quantiotat de diners que mou el turisme marítim. Però jo, si no fos per les dones, m’avorrieia. Estar estirat moltes hores m’avorreix. No m’agrada el sol ( sóc partidari d’anar a la platja a partir de les cinc de la tarda) etc...Tampoc no m’entussiasa anar amb barca, encara que he de reconèixer que els paissatges, vistos des del mar, guanyen moltíssims i veus ocells, peixos i altres espècies que et fa gràcia veure. Però la mar, que vist de lluny és plana, quan estàs a dins resulta que de plana no en té res, que no para de bellugar-se i no deixes d’anar amunt i avall. Normalment, no passa res, tot i que els naufragis han estat tradicionals a la nostra costa, però la nostra panxa no està adaptada a aquest ball i protesta. Vull dir que mentre els ulls gaudeixen d’uns paisatges bonics, l’estomac rondina pel sacceig i el cervell, que una vegada més rep sensacions contraposades, no s’aclareix tot i que, si més no en el meu cas, sempre acaba fent-li cas a l’estomac.
Veiem un noi i una noia que entren una mena de barca –com si fossin dues canoues unides i amb una vela- sortir a mar. Sembla fàcil: en un tres i no res el vent els allunya de nosaltres emportant-se els seus somriures de felicitat marina. També hi ha surfistes fent cabrioles per damunt de les ones i caient de totes les maneres imaginables com si fossin pallassos de circ. En fí, que es nota que s’ho estan passant molt bé i jo ho celebro molt sincerament. Hi ha d’haver gent per tot....
Mentre els vells passegen, algunes criatures es banyen i els seus pares prenen el sol mentre discuteixen, es miren el diari, contemplen els cossos quasi nus de les altres persones o intenten dormir.
|
Contactes
Registra´t
